dijous, 19 de juny de 2014

Vast

Absorta per un llarg paisatge,
coberta d'un sostre absent de blanc.

Gargots de pètals juguen
sobre grisos reposant en pla.

Vol de sons afalaguen
les formes d'un terreny emmurallat.

Al mig, un llac de transparències
sospira vibrant.

És una acrobàcia de presències
convivint en ordre compassat.

El diàleg de la natura és vast.

6 comentaris:

fanal blau ha dit...

Noia...quin diàleg més poètic, quina poesia celestial...
Preciosa!
Un petó, Gemma!!!

GEMMA ha dit...

Tot ve de dins... Gràcies. Un petonàs Marta!

Helena Bonals ha dit...

Els teus versos sí que són vasts!

novesflors ha dit...

Vast, com el blau de la foto, que sembla que no deu tenir fi.

Lydia Yuste ha dit...

Sempre que miro el cel fixament començo a pensar on comença i on acaba realment. La meva ment no pot entendre el concepte d'infinit i potser m'espanta i tot.

Una abraçada.

GEMMA ha dit...

El cel és com un llençol infinit, Lydia.

Salutacions a totes!