divendres, 28 de juny de 2013

Claredat

Ha estat per casualitat que ahir nit veiés la pel.lícula Despedidas (2008), dirigida pel japonés Yojiro Takita, doncs no la coneixia, ni tenia cap referència del seu gran valor. De fet no era aquesta la peli que preteníem veure, però vés per on que d’un clic inesperat a una pàgina de cinema d’internet va sorgir una història provocadora de gran interés, fent que continuéssim davant de la pantalla seguint atents la peculiar trama que se’ns mostrava.

Una proposta temàtica que atrapa i diria que deixa/deixarà emprempta dins la memòria fílmica de molts espectadors, a mi naturalment ho ha fet. Tracta un tema emotiu per a tots, versa sobre un jove que per circumstàncies accepta la feina d’amortallador i a partir d'aleshores s’encarregarà d’embolicar el difunt en la mortalla (vestimenta o llençol amb que algú embolica un cadàver per enterrar-lo), però els prejudicis aviat mostraran la seva cara.

El protagonista doncs passa a treballar en una empresa que prepara els cossos amb la cerimònia de l’amortallament budista: netejar, vestir, pentinar, maquillar, embolcallar i col·locar el difunt al taüt; un acte íntim però fet davant dels familiars. Tot elaborat amb un tractament visual agradablement planer, directe, humà, amè, respectuós, elegant… transmetent un grau de naturalitat i senzillesa impactant; junt a uns diàlegs i una banda sonora que ho borden de profunda sensibilitat i reflexiu significat, afegint un cert humor negre que sap endolcir les escennes sense perdre els matissos poètics.


I per acabar, deixo una reflexió personal: la història que s'aborda és una realitat obviament extreta de les nostres vides, de la la mort ningú se n'escapa, però la nostra cultura el moment de la mort la vesteix d’estrany tabú, d’una reverència possiblement desmesurada, d'un silenci freqüentment incòmode i tancat. Preparar la marxa i partir al més enllà hauria de suposar un comiat més feliç, sense que això impliqués deixar de mostrar la nitidesa dels sentiments.

Una pel.lícula serena, que fa pensar en positiu.

dijous, 27 de juny de 2013

Versió

Ell és Farhad Mehrad, un cantant persa de gran espiritualitat que va fer llegenda al seu país durant la revolució iraniana (1979). Jo he descobert la seva veu cantant aquesta peça de Leonard Cohen:
 


Et vaig estimar al matí, els nostres petons profunds i càlids, el pèl sobre el coixí com una tempesta d'or somnolent... Ei, aquesta no és manera de dir adéu.

De totes maneres a mi m'agrada més l'original de l'insuperable canadenc.

dimecres, 26 de juny de 2013

Triar

Glops de silenci, fan de coixí les hores més doloroses.


Extret d'una entrevista que li van fer l'altra dia a la gran Joana Raspall, poeta i contista catalana que d'aquí pocs dies, l'1 de juliol, farà cent anys i se'n farà sonada festa. Va aprendre català i els haikus de la mà del poeta i professor il.lustre Carles Riba, aquests versos japonesos tan curts que només tenen onze síl.labes.

El seu compromís amb la llengua catalana ha estat enorme. Es va fer coneguda i popular per la frase següent: Ells van decidir que el català no, però jo vaig triar que el català sí.

dimecres, 19 de juny de 2013

Relacionar

Segons diu Lluís Foix en el seu planer i vivenciat relat de postguerra La marinada sempre arriba:

La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc, endreçar el cap i relacionar els fets i els conceptes.


Que important és arxivar la informació a les nostres corresponents carpetes.

dimarts, 18 de juny de 2013

Mar

Mar o piscina?


Encara que la seva forma sigui molt original, jo prefereixo moltíssim més el mar, i si és una cala solitària o un bany endintre de la seva extensió... potser aleshores sigui una situació immillorable.

dijous, 13 de juny de 2013

Arnhem

El color groc es troba sota el signe de l'abundància...

La gran història de la pintura té les seves arrels en uns grapats d'ocre groc i de carbó de fusta. Amb aquests pigments va ser traçada la primera pintura rupestre, fa més de cinquanta mil anys, abans d'Altamira i de Lascaux, en una caverna situada a l'immensa planúria de la Terra d'Arnhem, al nord d'Austràlia. L'ocre groc s'aglutinava amb saba d'orquídia salvatge, rovell d'ou, cera i resines. 

Aquesta tradició pictòrica molt antiga va creuar els mil.lenis i se segueix fent en els nostres dies en la pintura aborígen sobre escorça d'eucaliptus i en els adorns corporals, on l'ocre groc segueix sent preponderant pel traçat de motius i imatges totèmiques. El color groc continua associat a un important emplaçament del territori del nord, Gutijwirrka, sacralitzat pel seu filó d'ocre groc.

Si bé l'ocre groc acompanya fidelment l'home al llarg de la seva història des del neolític, no n'hi ha prou per si sol per encarnar el ric simbolisme que aquest color representa. Molt aviat, altres pigments completaren la gamma dels grocs.


La Terra d'Arnhem va ser declarada Reserva Aborigen el 1931, perquè aquí habiten els yolngu, un dels majors grups indígenes d'Australia. I actualment algunes àrees de profunda importància cultural pels habitants indígenes estan fora dels límits fins pels que tenen permís per viatjar a través de la Terra d'Arnhem.

(A la foto una mostra de l'art rupestre a la Muntanya Borradaile, a la Terra d'Arnhem al parc nacional de Kakadu, Territori del Nord d'Austràlia)

dilluns, 10 de juny de 2013

Cop de vent

En entrar al bloc Versos.cat la meva grata sorpresa ha estat llegir el poema Les petites alegries de la genialíssima Helena Bonals... 

Entrar espontàniament en un quadre.
Creure per un instant
que has trobat el sublim.
Un cop de vent
que és com un revestiment d'art
sobre el ferro fred de la vida.



I penso, dins de quin quadre voldria estar jo?

(Il.lustració de Montserrat Gudiol)

dimecres, 5 de juny de 2013

Regenerar

L'arquitecta i exregidora de Ciutat Vella de Barcelona Itziar Gonzalez fa una explicació sobre els partits polítics:



Claríssim.