dissabte, 27 d’abril de 2013

Regalims

Resorgeix en cada dia plujós...

De nou, el cel regalima,
i com l'aigua que purifica,
el pensament anhela expressar-se.
L'interior sempre viu,
fa reclam d'exposar-se.
Les sensacions dolçament afables,
s'inspiren sota la veu del plovisqueig.


Hi ha moments que hauríem de poder allargar-los.

dijous, 25 d’abril de 2013

Capçades

La capçada, la capça o la capçalada és la part de l'arbre formada pel conjunt de les seves branques, amb fullatge o sense.

La forma i l'aspecte que presenti la capçada pot ésser un element a tenir en compte quan algú es posa a determinar un arbre. Es distingeixen les següents menes de capçada: allargada, arrodonida o cònica. Cal distingir, també, si les capçades comencen molt avall o molt amunt, en el tronc.

La funció de la capçada és molt important per a l'economia de l'arbre pel fet que, essent la seva estructura interna igual que la del tronc, conté els vasos conductors que permeten la circulació dels sucs nutritius que han d'alimentar les cèl·lules de tot el vegetal.


Però jo volia parlar-te de la capçada dels llibres, una part a tenir en compte alhora d'enquadernar. Es tracta d'un element decoratiu del llibre que consisteix en un cordonet que es col·loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre, que en ocasions pot incorporar un senyal de capçada, una cinta o tira de tela (o cuir) que és fixada a la capçada del llom del volum que hom pot fer passar entre les pàgines a voluntat.

L'altre dia em van ensenyar a fer-ne, és una feina que en un principi sembla laboriosa però, com tot,  un cop agafes el truc la seva elaboració passa a ser entretinguda. Aquí una mostra de les apreses:


Em van ensenyar dues maneres de realitzar-ne: en les dues imatges superiors s'aprecien capçades que es cusen independents al llibre, i en les dues imatges inferiors són capçades que es cusen lligant-les directament als quadernets del llom del llibre.

Ara em toca practicar fent-ne unes quantes.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Cleodolinda

Recordem...

La història per la qual és conegut el sant Jordi arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya d'Agna de Valldaura).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.



Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

i... colorí coloret aquesta llegenda s'ha acabat.

Que tinguis una preciosa diada de Sant Jordi, jo si rebo rosa la vestiré reivindicativa.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Ara

Quin somriure més feliç desprèn la imatge!

No hi ha millor moment per ser feliços que ara mateix. Sinó, quan? La vida estarà sempre plena de reptes. És millor admetre-ho i decidir-nos a ser feliços ara. Sempre ens sembla que la vida està a punt de començar. Però sempre hi ha obstacles al llarg del camí: una prova per superar, un treball a concloure, una factura per pagar, esperar a acabar els estudis, a perdre 10 quilos, a estalviar 1000 €, a casar-nos, a que arribi el cap de setmana, a estrenar cotxe, a liquidar la hipoteca, a que arribi l’estiu, a que soni la nostra cançó per la ràdio, a morir, a renéixer… després, la vida començarà. I finalment, arribem a la conclusió que aquests obstacles són la vida. Aleshores, gaudim cada instant.


 Ho sabem, doncs, som-hi amb l'ara.

dijous, 11 d’abril de 2013

Humà

José Luís Sampedro, al qui alguns anomenen el revolucionari tranquil, ens va deixar fa uns dies:

Ple de lucidesa, compromís i una mena d'ingenuïtat incontaminada. Era algú que enriquia a cada alè de la seva veu, en els seus gestos. Sempre disposat a col.laborar en les causes justes. Però des de fa uns anys les seves facultats es venien deteriorant. Per això en un dels seus últims aniversaris, el dels seus 94, a la Cala de Mijas, el seu brindis va ser així:

"Això és la vida. Animeu-vos tots. Perquè es pot arribar als 94 anys i més, sent feliç. Encara que un s'aixequi i s'hagi de posar la boca, els ulls i les orelles. Es pot ser feliç malgrat els caps i de que moltes de les coses que ens envolten ens semblin impediments. Per nosaltres mateixos. Teniu una vida. Cadascú la seva. ¡Aprofiteu-la!".




Una vida exemplar, tot un exponent a seguir. Se m'acumula feina.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Calidesa

Ella és la nord-americana Tierney Sutton:



... Jo sóc una estranya caminant pobre, viatjant sola a través d'aquest món...

Potser també t'agrada.

dimecres, 3 d’abril de 2013

Winnipeg

Sabies que el gran poeta i diplomàtic xilè Pablo Neruda, l'any 1939 va ser designat cònsol especial per a la immigració espanyola a París? Doncs si, allí hi va destacar desenvolupant el projecte Winnipeg, un vaixell que portaria a més de 2.500 exiliats republicans espanyols i catalans de la guerra civil espanyola des de França a Xile.

Aquí li dedico un poema seu sobre el mar, que tan bé m'ha acompanyat aquests dies de festes

Necessito del mar perquè m’ensenya:
no si aprenc música o consciència:
no si és onada sola o ser profund
o només ronca veu o enlluernadora
suposició de peixos i navilis.
El fet és que fins i tot dormit
d'alguna manera magnètic, circulo
dins la universitat de l'onatge.
No són només les petxines triturades
com si algun planeta tremolós
participés en gradual mort,
no, del fragment reconstrueixo el dia,
d'una ratxa de sal l'estalactita
i d'una cullerada el déu immens.

El que abans em va ensenyar ho guardo! És aire,
incessant vent, aigua i sorra.

Sembla poc per a l'home jove
que aquí va arribar a viure amb els seus incendis,
i no obstant el pols que pujava
i baixava al seu abisme,
el fred del blau que crepitava,
l'enfonsament de l'estrella,
el tendre desplegar-se de l'onada
malgastant neu amb l'escuma,
el poder quiet, allà, determinat
com un tron ​​de pedra en la profunditat,
va substituir el recinte en el que creixien
tristesa tossuda, amuntegant oblit,
i va canviar bruscament la meva existència:
vaig donar la meva adhesió al pur moviment.



La inquieta Marta m'ha recomanat un enllaç sobre una exposició que fa un temps es va fer a Madrid sobre les Caracolas de Pablo Neruda, el poso aquí per tal que tu també puguis fer una ullada.

(Poema: El mar, de Pablo Neruda)