dilluns, 22 d’abril de 2013

Cleodolinda

Recordem...

La història per la qual és conegut el sant Jordi arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya d'Agna de Valldaura).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.



Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

i... colorí coloret aquesta llegenda s'ha acabat.

Que tinguis una preciosa diada de Sant Jordi, jo si rebo rosa la vestiré reivindicativa.

7 comentaris:

novesflors ha dit...

Bona diada per a tu també.

joan gasull ha dit...

ostres d'homes així ja no en queden..... :-) Bona diada i bona rosa.

Sílvia ha dit...

No sabia que al final no acabàvem junts sant jordi i la princesa! Gràcies per compartir la llegenda, ara el veuré diferent al valent cavaller ;)

Sílvia ha dit...

Ai, i molt bon Sant Jordi!!

Eduard ha dit...

La diversitat i heteregoneïtat de fonts fan pensar que realment és una llegenda molt antiga, precristiana sens dubte. La figura del drac sol anar associada a cultes religiosos de caire matriarcal. El cavaller que restitueix la sang femenina i que evita els sacrifics humans ens remet segurament a la fi de lesconcessions de les primeres monarquies patriarcals en pacte amb els matriarcats, o, el que ve a ser el mateix, la rebel·lió del sol que declina a cada cicle anual davant la Mare Terra que exigeix un sacrifici. Com tantes llegendes, doncs, la versió de Iacopo da Varazze enfonsa les seves arrels en mites molt i molt antics.
Que gaudeixis d'una diada molt reivindicativa!

Consol A. Rusiñol ha dit...

Un bon relat i una bona introducció. Espero que les teves reivindicacions es compleixin.

GEMMA ha dit...

La meva Diada va ser maca, encara que si hagués baixat a Barcelona, el bon ambient viscut hagués estat elevat als milers de ciutadans que devien haver, un altre any serà!

Doncs si, a veure si les reivindicacions ens porten a bon port.