diumenge, 8 de desembre de 2013

Bell

M'acabo de llegir Un segle d'experiències d'en Moisès Broggi, reflexions d'un vell centenari i la necessitat de ser útil. Des del primer moment vaig quedar atrapada per la dolça humanitat que expressen els seus raonaments, es llegeix d'una volada impregnant-te de bondat, exemples de vida com el seu carreguen les piles de força despresa i generosa vers el món, vers els demés i vers un mateix.

Hi ha uns versos del poeta persa Omar Khayyam que diu que sovint el van acompanyar i li han fet reflexionar:

No tinc prou valor ni ciència
per anar enllà de l'ençà.
Ni tinc prou intel.ligència
per viure sense pensar. 


 Ens parla de temes essencials sobre el sentit de la vida.              

dimecres, 4 de desembre de 2013

Trinitat

Per saber els orígens de l'arbre de nadal...

Quan els primers cristians varen arribar al nord d'Europa, van descobrir que els bàrbars celebraven l'aniversari d'un dels seus déus, guarnint un arbre perenne, a una data propera al Nadal cristià. Aquest arbre simbolitzava l'arbre de l'Univers, anomenat Diví Isdrasil, en la copa del qual es trobava el cel, Asgard i el Valhalla; i a les arrels més fondes estaven els inferns. Posteriorment amb l'evangelització d'aquests pobles, els cristians van agafar la idea de l'arbre canviant-li totalment el significat.

Sant Bonifaci, evangelitzador alemany, davant la mirada dels germans, agafà una destral i tallà l'arbre (el Diví Isdrasil); i en el seu lloc va plantar un pi, símbol de l'amor perenne de Déu, i l'adornà amb pomes i espelmes; les pomes simbolitzaven el pecat original i les temptacions, mentre que les espelmes representaven la llum de Jesucrist com la llum del món. Conforme va passar el temps, les pomes i les llums, es varen transformar en esferes i altres adorns.


El significat cristià de l'arbre mateix recorda l'arbre del Paradís, dels fruits del qual varen menjar Adam i Eva, i d'on va venir el pecat original; i per tant recorda que Jesucrist va venir a ser el Messies promés per la reconciliació. La forma triangular de l'arbre (per ser generalment una conífera), representa la Santíssima Trinitat. Els adorns simbolitzen les donacions de Déu als homes, mentre que l'estrella representa la de Betlem. Ja que l'arbre deu ser perenne, representa la vida eterna.


La decoració de l'arbre de nadal és molt personal però originalment els materials que s'hi col·locaven significaven determinades voluntats segons el seu color:

- El blau indica reconciliació.
- El plata dóna senyal d'agraïment.
- L'or és per a la lloança.
- El vermell és per a les peticions.
- El verd simbolitza fortalesa, abundància i naturalesa.

El Nadal és temps creatiu, inventa el teu arbre de nadal, vinga!

dilluns, 2 de desembre de 2013

Inconscient

Carl Jung escriu que els autèntics poetes poden captar i expressar, segons el propi talent individual, allò que forma part de l'inconscient col.lectiu; talment com profetes, anuncien el que passa en l'inconscient.


I molts dels nostres blocaires són bons poetes, gràcies, la vostra sensibilitat m'aporta escalfor.

dilluns, 25 de novembre de 2013

Desencaix

No ploreu més el temple
de temps enderrocat.
A ponent us esperen
lliures camins de mar.


(VIII de La pell de Brau, poemari de Salvador Espriu)

Paraules encara vigents avui.

dissabte, 23 de novembre de 2013

Sinera

Aquests mesos fan una exposicó al CCCB sobre en Salvador Espriu "He mirat aquesta terra" una gran oportunitat per apropar-se al món literari d'aquest gran escriptor i poeta, en motiu del centenari del seu naixement, i com sempre les mostres que s'organitzen en aquest espai cultural són per a col.leccionar-les en la nostra memòria.

Extrec un fragment que es pot llegir en aquesta mostra referent a Sinera, el món mític creat pel poeta, l'origen d'inspiració del qual neix d'uns dibuixos del seu pare:

Quan parlen de si jo tinc influències de Ruyra i de Valle-Inclán, i de Miró, és possible que en tingui, no diré que no, perquè els he llegit, però la base del meu món més o menys titellaire, també anoninat, són els ninots del meu pare.


Sinera (el poble d'Arenys al revés) és el món mític que l'escriptor català Salvador Espriu creà per a les seves obres, un món que en principi és síntesi de la seva infantesa, del món que li plau, però que també és el món on passen tots els esdeveniments de la seva obra i on situa els seus personatges grotescos, que representen diferents elements de la realitat; aquests personatges es van repetint en diferents obres i se'ls pot resseguir tot el seu cicle vital.

Aquí et poso dos enllaços dedicats a aquest aniversari: 1 i 2 plens d'activitas entorn d'ell.

Aprofitaré el fet per descobrir aquest autor. Ja tinc el poemari de La pell de brau, que no vaig poder desistir a l'entrar a donar un cop d'ull a la llibreria Laie del mateix centre, i em quedaria amb tants llibres que prefereixo, si puc, intentar frenar l'impuls.

divendres, 15 de novembre de 2013

Secret

Per aquest cap de setmana una veu molt familiar...



"Perdó", és tot el que no pots dir. Passen els anys i encara, les paraules no surten fàcilment, (dir) alguna cosa com "perdó"...

I què se n'ha fet de la Tracy Chapman?

dijous, 14 de novembre de 2013

Ram

Obertura que com ull mira,
joc d'enfora i endins abstret en obra d'art.


 Viuria desnutrida sense tenir la presència de certa bellesa enaltint els meus sentits.

dimarts, 12 de novembre de 2013

Benigne

Heu estat mai morts? Jo sí; unes quantes vegades. I és un estat tan benigne, tan plaent, que puc entendre perquè no n'ha tornat ningú. La mort només mata els desitjos i les obligacions. I sense desitjos ni obligacions, per a què tornar a la diminuta circumferència d'aquest nostre univers?


Paraules d'una reflexió textual de Zuviria, el protagonista principal de Victus, la novel.la d'Albert Sanchez Piñol, que encara m'ocupa aquests dies, i que, malgrat el gran desplegament de vocabulari militar (una guerra té això també) m'està agradant per l'escenificació i l'entretinguda descripció del relat de la història dels aconteixements que giren en dates entorn del 1714. Ara ja estic pel setge de Barcelona, déu ni do com va quedar la nostra capìtal i la valentia de la resistència catalana. A més la lectura té missives molt lúcides. Llegir per saber.

He posat com a fotografia un paisatge de la tardor vigent als nostres Pirineus, que és concreció del que podem trepitjar aquests dies, una bellesa que sembla silenciada però està molt i molt viva.

dimecres, 6 de novembre de 2013

Fonament

Sigues tu mateix, els altres llocs estan ocupats.
 

Paraules de l'escriptor irlandès Oscar Wilde (1850-1900).

Perquè ja hem comprovat algun cop que no és bo anar en contra de nosaltres mateixos. I, ara, afegeixo, i com a país tampoc.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Ritual funerari

Fem memòria...

La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre). A Occitània també se celebra la castanyada (castanhada), però no pas associada al dia de Tots Sants, sinó com una celebració o festa de la tardor.  Com el Halloween dels països anglosaxons, o el Magosto de les terres asturianes, lleoneses i gallecs, i el Samhain (cap d'any celta), la castanyada catalana prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en una paperina de paper de diari.


Sembla que el costum d'ingerir aquestes menges -altament energètiques- prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es toca a morts sempre seguit fins a la matinada; amics i parents ajuden els campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumeixen aquests aliments per no defallir.

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fruita seca i els pans votius de l'oferta als difunts en els funerals, més popularment, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

Jo d'entre totes les menges prefereixo el moniato, acompanyat això sí d'un bon moscatell!

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Aparença

Què et suggereix l'ombra?


A mi... quotidianitat creativa; prèsencia contraposada; llum intimidada; reflex tossut; contínua provocació; actriu atemorida; obaga impositiva; forma supeditada; incerta penombra; ...

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Consultar

M'adono que s'esta implantant un canvi alhora de prendre determinades decisions polítiques. I em sembla molt bé que es posi en pràctica la consulta al ciutadà per saber què en pensa i què voldria fer, implicant-nos així en resolucions precises.


Crec que aquest dret democràtic a decidir que reivindiquem actualment, ens hauria de dur a innovar/modificar la manera de fer la política avui en dia.

Tenim un nou exemple sobre el dret a decidir que ha sorgit aquests dies, el cas dels cerdans que se'ls hi vol consultar si volen o no uns jocs olimpics d'hivern.

Tu com ho veus?

divendres, 11 d’octubre de 2013

Recolliment

Moderada calma, lapse seductor.
Cel abrigat destil.lant sons.
Excitant instint d'abstracció.


Els dies molls em són lírics.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Asserenat

D'estil relaxant sonen les tecles del pianista californià Brian Crain:



El meu respir somriu plaentment, trobo que és un so que endolceix la serenor de l'espai on un es  troba. A veure si a tu també m'agrada.

Del mateix estil toquen Rob Costlow i Joe Bongiorno.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Vivificant

Sobre el vermell dels déus...

Aquesta pintura mural decora el monestir de Pemianetse, a l'estat indi de Sikkim, on hi apareix representada una divinitat terrible. En ella hi predomina el color vermell, perquè des de la nit dels temps és fa una associació amb la sang de la vida en els rituals funeraris.


En nombrosos jaciments prehistòrics s'han trobat ossos humans recoberts de pigments vermells, sovint ocre. La sepultura de cromagnon descoberta a Dordonya ha revelat aquestes coloracions. Aquesta pràctica deuria respondre segurament al desig de relacionar la mort amb el color del fluid vital a fi d'afavorir el retorn de l'ànima al seu embolcall carnal. A més és probable que les propietats antisèptiques i cauteritzants de l'ocre ja es coneguessin.

Aquest desig de permetre als morts sobreviure en el més enllà va ser tant fort que, des del paleolític, vers 40.000 a.c, els homes prehistòrics escalfaven l'ocre groc per enrogir-lo, duent a terme així la primera transformació química de la humanitat.

Encara avui en dia en nombroses regions de la Xina, es col.loca entre els llavis del difunt una boleta de paper vermell que conté incens per tal d'assistir-lo durant el seu viatge.

En els rituals funeraris budistes, el llaç que uneix la mort a la vida s'encarna en una copa de vi negre, que simbolitza la sang, i que a la mort d'una dona els seus fills es reparteixen i beuen fins a la darrera gota. L'ànima de la mare i la dels fills troben aleshores la pau.

En el Magreb i a l'Orient Mitjà, fins fa poc es col.locava henna sobre el cos del difunt.

El final de l'existència pot ser l'ocasió apropiada per tornar al vermell de la fecunditat. És així a la cultura kalahari, al sudest de Nigeria. El difunt és exposat succesivament en diverses habitacions a la vigília del seu enterrament. La primera està entapissada d'un teixit vermell, semblant a la que du la dona que acaba de donar a llum. Marca el final de l'existència inscribint-la en el context que ha presidit la seva entrada a la vida.

Tradicions mil.lenàries que també cal saber respectar i conservar.

dilluns, 30 de setembre de 2013

Entusiasta

Ara mateix estava llegint el llibre Victus de l'escriptor Albert Sanchez Piñol, i m'acabo d'aixecar per entrar al blog i compartir aquesta frase que diu un dels seus protagonistes:

- Si vols ser enginyer - va dir - has d'estar sempre atent, i per estar sempre atent t'has d'enamorar de la realitat.


I és clar podem substituir la paraula "enginyer" per qualsevol altre que volguem. Què cert és, enamorem-nos doncs del que hi ha, ja, ara mateix, i quantíssimes coses canviaran a bé.

Dir-vos que estic gaudint moltíssim de la lectura, espero que sigui així al llarg de tota o quasi tota la novel.la, de moment vaig per la pàgina 50.

divendres, 27 de setembre de 2013

Maxime

Llegeixo un fet curiós i singular: 

Maxime Qavtaradze és un monjo de Geòrgia de 59 anys amb una casa molt particular. Porta els últims 20 anys vivint sobre un pilar per seguir els ensenyaments de l'ordre a la qual pertany, els "Sants del Pilar".


Aquesta orde, també coneguda com els estilistes, creu en una vida de solitud i contemplació per facilitar la pregaria i apropar-se més a Déu, per això els seus monjos viuen a sobre de monòlits i pilars, fugint així de la temptació.

Maxime viu ara sobre el Pilar Katskhi, situat a sobre de la serralada del Caucas georgià, que ja va ser habitada per altres monjos d'aquesta ordre. L'habitatge del cim va romandre abandonada durant segles fins el 1944, quan un grup d'escaladors van arribar al cim i van trobar l'esquelet de l'últim monjo.

Després de realitzar els seus vots el 1993, Qavtaradze es va mudar al cim d'aquest pilar per portar una vida d'asceta. Baixa per a resar a una ermita propera dues vegades per setmana i cada descens li costa al voltant de 20 minuts per una escala enganxada a la roca.


Bones vistes segur que té!

dimecres, 25 de setembre de 2013

Ruiz Blasco

Amb aquest nom firmava Pablo Picasso les seves primeres obres abans d'emprar el seu segon cognom.

Jo pinto els objectes com els penso, no com els veig.


Jacqueline Roque va ser la seva darrera musa. Poso un enllaç d'un bloc que tracta sobre les dones d'aquest artista. 

(a la imatge dos retrats de Jacqueline)

dilluns, 23 de setembre de 2013

Batuda

La vida de l'escriptor i poeta Álvaro Mutis (1923-2013) ha estat intensa, en particular, i a estones extremadament difícil, com va ser el període terrible que va passar al penal de Lecumberri per causa d'un error. 

Divuit mesos privat de llibertat, que li van servir, però, per enriquir la seva experiència personal. Així ho reconeixia en una entrevista a Elena Poniatowska a la presó on complia condemna per un delicte que no havia comès: "Aquests mesos de tancada els considero com una terrible però fecunda experiència humana, que m'ha acostat al meu cor i els meus assumptes. Jo abans era un "nen bé", i d'aquesta vida tan fàcil ve naturalment una insensibilització. Aquest ha estat un tràngol important, dolorós, però s'han obert una quantitat de portes a la sensibilitat i crec que per primera vegada sé el que és el contacte humà veritable".

Va ser allà on va escriure el seu "Quadern del Palau Negre", un testimoni inoblidable de la seva vida a la presó, i també cartes, moltes cartes:
"Sempre he viscut per la relació humana. Poso allà moltíssim. La segregació del meu món afectiu és terrible. Com estimo jo als meus amics, caram. He escrit moltes cartes, . Però ni una sola ha quedat sense resposta". 


Perquè a la presó Mutis va fer moltes coses. Va explorar de forma exhaustiva la biblioteca de la penitenciària. I va llegir moltíssim. I va seguir escrivint. I va sortir del penal amb una experiència enorme a l'esquena, i, sobretot, sense rancors acumulats. Va sortir així a la vida, a llegir, a escriure, a publicar, a seguir donant forma al seu Maqroll, que ja tenia vida pròpia. Llegir, escriure, viure. I parlar, naturalment. I conrear als amics que vol tant i que li volen tant a ell, com García Márquez qui va vèncer una vegada més la seva por visceral als avions per estar al seu costat a Oviedo quan va recollir el premi Príncep d'Asturias el 1997.


No he llegit res d'ell encara, però sabem que mai és tard per descobrir-lo.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Som-hi

... i si véns de guspira has arribat a bon port, aquí estàs dins de VIATGE PLURAL que et dóna la benvinguda al seu espai, esperant amb gran il.lusió que d'aquesta cadena no em diguis que (només) és un somni.


Visca Catalunya!

Bloc enllaçat per la independència.

dijous, 22 d’agost de 2013

Bondat

Llegeixo en el llibre que m'ocupa aquests dies, que el filòsof i escriptor suís Alexandre Jollien diu en el seu llibre Elogi a la feblesa que "la millor manera de dir és fer", trobar forces al mateix cor de les pròpies febleses.


Indagant sobre aquest autor, he trobat aquesta entrevista que li van fer a la Vanguardia l'any passat:

- Què li van diagnosticar? Atetosis. 
- Què és això? Discapacitat neuromotora: dificultats en la coordinació de moviments.
 - ¿Des de quan? De naixement, per hipòxia (manca d'oxigen) en el cervell, per estrangulament amb el cordó umbilical.
 - Què recorda de la seva infantesa? La lluita contra les meves dificultats físiques. 
- Qui diria que el va ajudar més? Un amic capellà em va animar a buscar la veritat, guiant-me en les meves lectures filosòfiques.
 - ¿I quin filòsof el va il.luminar més? Sòcrates, quan diu: "Abans d'intentar viure millor, intenta millorar". 
- En què consisteix millorar? En arribar a ser com un nen: sense màscares. 
- D'on extreu la seva força? De la meva debilitat: la fragilitat és fortalesa. 
- Quina és ara la seva fragilitat? Ser pare. Miro a altres pares ... i voldria tenir aquests cossos forts, sans, vàlids. 
- ¿Enveja? ¿Gelosia? ¿Admiració? Una mica de tot. Lluito contra això: vull acceptar el meu cos i viure com un home. 
- ¿Progressa? Com ho porta? Sempre he sentit: "No ets com els altres", és veritat ... ¡Però sense exagerar! Ara he de no exagerar l'idealitzar el cos d'altres. 
- Com s'aprèn això? Parlo amb amics els cossos dels quals voldria, i junts entenem que un cos d'home és com un altre cos d'home, amb els seus dons, les seves dificultats ... i el seu final. 
- Sí, tots els cossos, al final ... ¡Al forat! Per això aprenc d'un amic enterramorts. 
- ¿De debò? He conviscut una setmana amb ell en les seves pompes fúnebres. Li vaig preguntar per què no es posava guants per tocar cadàvers, i em va dir: "Aquesta senyora fa dues hores abraçava els seus néts i la besaven: per què vaig a posar-me jo guants per tocar?".
 - ¿Què hi va aprendre? Semblaria el pitjor ofici possible ... ¡Però dóna confiança en la vida! El cos és sagrat, però som una mica més ... que no sé definir. 
- Si pogués triar un cos per tornar a néixer amb ell, quin triaria? No hi ha una vida que jo desitgi en la seva totalitat. I d'haver tingut un cos vàlid ... jo no hagués viscut tot el que he viscut. Tot és per a alguna cosa, tot va encaixant ... La vida no té solució ... perquè potser no és un problema. El repte és confiar en la vida. 
- Què és el millor i el pitjor dels seus dies? Em desperto i em desanimo: sé que tot em costarà un gran esforç i no em ve de gust aixecar-me. I medito mitja horeta ... 
- En què consisteix aquesta meditació? Observo com els pensaments tristos apareixen, vénen i se'n van. Després treballo. A la tarda quedo amb amics. I després estic amb la meva família.
 - Com és la relació amb la seva dona? No és una passió de serial romàntic: ens estimem tal com som, sense interpretar personatges que no som.
 - ¿Què la va enamorar de vostè? La meva lleugeresa i la meva alegria.
 - Què és lleugeresa? El contrari de pretensiós, de pompós. 
-  Què és alegria?Adhesió total a l'existència. 
- I què és la felicitat? La conjunció d'alegria i desafecció. I aquí fallo jo! 
- Per què? Perquè em costa la desafecció: quant algú és amable amb mi ... Paf, m'enganxo! Hauria de saber ser més fluid i serè.
 - Com puc aprendre l'alegria? Està en tu! Busca en el teu fons, sota les teves màscares ... Tu fixa't en com un nen l'expressa, de manera espontània i simple. 
- Què els ensenya vostè als seus fills? Que els estimo incondicionalment: "Encara que cremis la casa, t'estimaré igual!", els dic. Vigileu ..."Però procura que no passi!", afegeixo, ha, ha ... I els demano perdó per les meves imperfeccions, debilitats i errors. I els ensenyo exercicis espirituals.
 - Expliqui-me'n un. Cada matí em pregunto: "A qui puc ajudar avui?". I sempre trobo algú.
 - Dos. Cada matí em pregunto: "¿De quin objecte puc desfer-me avui?". Tinc molts llibres, i cada dia regal o un a algú. 
- Tres. Un cop per setmana busco, entre els meus contactes telefònics, a qui pugui estar més sol i necessitat. I el truco. 
- Quatre. Amb els meus fills, prenem tres llibres de casa, inserim un bitllet de 10 francs a cada un i els regalem a tres captaires. ¡Un s'ha aficionat a Sèneca: em va alegrar veure-ho!
 - Cinc. Els ensenyo als meus fills que "el Buda no és el Buda, per això li dic Buda". O sigui, "Víctor no és Víctor, per això li dic Víctor". 
- Expliqui-m'ho. Ensenyar a prendre una distància alegre, és una invitació a la llibertat: viu sense màscares, sense interpretar cap personatge! 
- Es pot viure sense màscares? Els nens ho fan. I és genial. Ser simple, lleuger, quina meravella.
 - Quina diria que és la màxima virtut? La bondat. 
- Per sobre de la intel.ligència? La suprema intel.ligència es diu bondat.

Genial!

dimecres, 21 d’agost de 2013

Benestar

El benestar no és alguna cosa que et passa, és alguna cosa que tu crees. Ens ho diu la psicòloga integrativa Emma Barthe.


Res se'ns regala, fer-nos demana esforç i dedicació, però el premi que n'obtenim és grandiós.

dijous, 1 d’agost de 2013

Diversió

Ja ha passat un altre any,


et desitjo estimulants i fresques vacances, ens llegim aviat!

dimarts, 30 de juliol de 2013

Una desconeguda

Llegeixo:

En la discussió sobre qui va ser el primer a arribar a l'abstracció, molts sostenen que el mèrit va ser de Mondrian. Altres donen suport a Malevich, a Kupka o, sent una mica generosos, a Delaunay. Però una gran majoria jura que el que va donar el pas endavant decisiu va ser Kandinsky. El mateix pintor s'autoproclamaba sense rubor com el primer autor d'un quadre no figuratiu, que hauria signat allà per 1911.

El que Kandinsky no sabia era que una desconeguda pintora sueca se li havia avançat, trencant amb el llenguatge figuratiu almenys cinc anys abans que ell. Responia al nom de Hilma af Klint, portentosa paisatgista a Estocolm, que va aconseguir formar-se en la pintura gràcies a la llei escandinava que permetia que les dones accedissin a l'educació artística. Filla d'un almirall, es guanyava la vida venent anodins panorames naturalistes i dibuixant estudis anatòmics per a un institut veterinari. Però això no era tot el que Hilma sabia fer. En la penombra del seu petit estudi, experimentava amb un altre tipus de pintures, inspirades per forces ocultes que es manifestaven a través del seu traç. Aficionada a l'espiritisme i a la teosofia des de ben jove, va dibuixar cercles concèntrics, ovals descomunals i espirals infinites, que pretenien simbolitzar la totalitat del cosmos, sovint sota els efectes de la hipnosi. Abans que 1915 arribés a la seva fi i la fi de la figuració sonés en boca de les elits intel.lectuals, Hilma ja havia pintat més de 200 composicions abstractes.



Si la seva història havia estat fins ara en la foscor és per un senzill motiu: la pintora va morir sense haver exposat cap dels seus quadres abstractes. En les seves últimes voluntats, va sol.licitar que no fossin exposats fins a vint anys després de la seva mort, esdevinguda en 1944 als 81 anys. Potser tenia la convicció que el món no estava preparat per observar la seva obra, potser perquè es va enfrontar a la incomprensió dels que l'envoltaven.

Fins ara, el seu nom romania en una òrbita restringida, encara que tampoc resultava completament desconegut. El 1986, una mostra a Los Angeles ja va exhibir alguns dels seus quadres, igual que faria el Centre Pompidou fa cinc anys, en el marc d'una exposició sobre la presència del sagrat en l'art contemporani. Malgrat tot, l'envergadura del seu llegat no va saltar a la vista fins a l'any passat, quan el director d'un museu suec, Daniel Birnbaum, va rebre una gegantina caixa de fusta al seu despatx de l'illa de Skeppsholmen. "En el seu interior, vaig trobar olis i aquarel.les, estudis botànics de plantes, flors i llavors al costat d'incomprensibles diagrames matemàtics, així com uns 15.000 quaderns que documentaven el seu procés creatiu", explica Birnbaum. És difícil entendre perquè ningú els va prestar la més mínima atenció durant dècades. "Hilma no va tenir fills i ho va deixar tot a un nebot que mai va creure que el que pintava aquella dona excèntrica tingués valor", apunta el director. Part de la seva família, extremadament religiosa, no hauria apreciat el contingut esotèric d'alguns llenços i hauria preferit ocultar-los en un dipòsit durant dècades. Avui, després del reconeixement general, els seus descendents comencen a parlar d'aquella tia soltera com d'un geni. L'obsessió per decidir qui va primer no em sembla interessant. Però que ella pintés així anys abans que ho fes Kandinsky invalida els estereotips sobre les dones artistes. Es deia que eren capaços de copiar però no d'obrir nous camins. Hilma demostra que és totalment fals.


Malgrat l'agitació generada pel descobriment, part de l'establishment de l'art contemporani es continua mostrant reticent a elevar a aquesta pintora a la primera divisió. Fa pocs mesos, al MoMa s'hauria negat a incloure-la en la seva programació davant les reticències d'alguns dels seus administradors. En canvi, la mostra que Estocolm va presentar fins aquest mes de maig es podrà veure aquest estiu a la Hamburger Bahnhof de Berlín, abans de recalar a finals d'any al Museu Picasso de Màlaga. Els seus responsables també negocien el desembarcament de la mostra a París i Nova York de cara a 2014, en un periple que hauria d'inscriure el nom Hilma af Klint, d'una vegada per totes, al panteó que segurament mereixi.


 
Upalí! 

(Obra de Hilma af Klint del 1907; el seu llibre de notes de 1862 a 1944)

dimarts, 23 de juliol de 2013

Sentiment

Ella es diu Concha, però la coneixem amb el nom artístic de Buika. Ha presentat el seu darrer treball al Festival Grec de Barcelona, i encara que sabia del seu nom no havia tingut ocasió d'escoltar-la amb atenció, i encara menys en directe, quina potència de veu que té aquesta dona!! sentia dir a algú.

I és que el que es pot sentir en video o gravat en cd's està molt lluny del so directe de la seva veuassa, generadora d'un eco de sonoritat de dimensions gegants. Tons de veu esgarradors, esquinçant segur la molta presència d'un públic ben divers i fresc.

Sincera, sense tabus, apassionada, dramàtica, divertida, profunda, emotiva... englobava una interpretació de sentiments conduits per moviments volàtils i físics. De fet era ella la qui no volia marxar d'aquell embolcall humà que l'escoltava... regalant entre cançó i cançó grapats de paraules sentides i desmaquillades.



 I deia: Jo no sé de música, no vaig estudiar res d'això, és la música que em porta a mi, és ella qui em condueix i em fa cantar el que canto.

Glorioses cordes vocals!

dissabte, 13 de juliol de 2013

Atípica

Ella es diu Tippi Degré, coneguda com la nena Mowgli real, va néixer i viure els seus primers deu anys a Namibia mantenint amb els animals salvatges una relació ben cordial.

Els seus pares que treballaven allí de fotògrafs i feien de reporters d'animals salvatges segur que li han dotat de la capacitat d'empatitzar d'una manera tant fantàstica i preciosa amb els qui eren els seus amics i companys de joc.

D'ella la seva mare diu: "Va ser màgic viure en llibertat la naturalesa al costat de Tippi. Ella va néixer i es va criar fins als deu anys en plena natura amb la companyia de tot tipus d'animals, la major part del seu temps. La meva filla té un vincle d'especial harmonia i sap connectar amb la mentalitat d'aquests animals. Considerava que eren els seus amics i mai els va tenir por, simplement els mirava als ulls i parlava amb ells. Sempre vaig pensar que oferir tot això a la meva filla era el millor que podia fer, donar-li una experiència inoblidable en comparació a la infància que viuen la majoria dels nens a les ciutats. La meva decisió de criar al desert africà va ser una de les millors decisions que he pres i no em penedeixo d'això. "


Una infància ben particular.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Llibertat

Al Concert per la Llibertat hi erem uns milers de persones,


però encara ens queda fer camí, no defallim!

divendres, 28 de juny de 2013

Claredat

Ha estat per casualitat que ahir nit veiés la pel.lícula Despedidas (2008), dirigida pel japonés Yojiro Takita, doncs no la coneixia, ni tenia cap referència del seu gran valor. De fet no era aquesta la peli que preteníem veure, però vés per on que d’un clic inesperat a una pàgina de cinema d’internet va sorgir una història provocadora de gran interés, fent que continuéssim davant de la pantalla seguint atents la peculiar trama que se’ns mostrava.

Una proposta temàtica que atrapa i diria que deixa/deixarà emprempta dins la memòria fílmica de molts espectadors, a mi naturalment ho ha fet. Tracta un tema emotiu per a tots, versa sobre un jove que per circumstàncies accepta la feina d’amortallador i a partir d'aleshores s’encarregarà d’embolicar el difunt en la mortalla (vestimenta o llençol amb que algú embolica un cadàver per enterrar-lo), però els prejudicis aviat mostraran la seva cara.

El protagonista doncs passa a treballar en una empresa que prepara els cossos amb la cerimònia de l’amortallament budista: netejar, vestir, pentinar, maquillar, embolcallar i col·locar el difunt al taüt; un acte íntim però fet davant dels familiars. Tot elaborat amb un tractament visual agradablement planer, directe, humà, amè, respectuós, elegant… transmetent un grau de naturalitat i senzillesa impactant; junt a uns diàlegs i una banda sonora que ho borden de profunda sensibilitat i reflexiu significat, afegint un cert humor negre que sap endolcir les escennes sense perdre els matissos poètics.


I per acabar, deixo una reflexió personal: la història que s'aborda és una realitat obviament extreta de les nostres vides, de la la mort ningú se n'escapa, però la nostra cultura el moment de la mort la vesteix d’estrany tabú, d’una reverència possiblement desmesurada, d'un silenci freqüentment incòmode i tancat. Preparar la marxa i partir al més enllà hauria de suposar un comiat més feliç, sense que això impliqués deixar de mostrar la nitidesa dels sentiments.

Una pel.lícula serena, que fa pensar en positiu.

dijous, 27 de juny de 2013

Versió

Ell és Farhad Mehrad, un cantant persa de gran espiritualitat que va fer llegenda al seu país durant la revolució iraniana (1979). Jo he descobert la seva veu cantant aquesta peça de Leonard Cohen:
 


Et vaig estimar al matí, els nostres petons profunds i càlids, el pèl sobre el coixí com una tempesta d'or somnolent... Ei, aquesta no és manera de dir adéu.

De totes maneres a mi m'agrada més l'original de l'insuperable canadenc.

dimecres, 26 de juny de 2013

Triar

Glops de silenci, fan de coixí les hores més doloroses.


Extret d'una entrevista que li van fer l'altra dia a la gran Joana Raspall, poeta i contista catalana que d'aquí pocs dies, l'1 de juliol, farà cent anys i se'n farà sonada festa. Va aprendre català i els haikus de la mà del poeta i professor il.lustre Carles Riba, aquests versos japonesos tan curts que només tenen onze síl.labes.

El seu compromís amb la llengua catalana ha estat enorme. Es va fer coneguda i popular per la frase següent: Ells van decidir que el català no, però jo vaig triar que el català sí.

dimecres, 19 de juny de 2013

Relacionar

Segons diu Lluís Foix en el seu planer i vivenciat relat de postguerra La marinada sempre arriba:

La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc, endreçar el cap i relacionar els fets i els conceptes.


Que important és arxivar la informació a les nostres corresponents carpetes.

dimarts, 18 de juny de 2013

Mar

Mar o piscina?


Encara que la seva forma sigui molt original, jo prefereixo moltíssim més el mar, i si és una cala solitària o un bany endintre de la seva extensió... potser aleshores sigui una situació immillorable.

dijous, 13 de juny de 2013

Arnhem

El color groc es troba sota el signe de l'abundància...

La gran història de la pintura té les seves arrels en uns grapats d'ocre groc i de carbó de fusta. Amb aquests pigments va ser traçada la primera pintura rupestre, fa més de cinquanta mil anys, abans d'Altamira i de Lascaux, en una caverna situada a l'immensa planúria de la Terra d'Arnhem, al nord d'Austràlia. L'ocre groc s'aglutinava amb saba d'orquídia salvatge, rovell d'ou, cera i resines. 

Aquesta tradició pictòrica molt antiga va creuar els mil.lenis i se segueix fent en els nostres dies en la pintura aborígen sobre escorça d'eucaliptus i en els adorns corporals, on l'ocre groc segueix sent preponderant pel traçat de motius i imatges totèmiques. El color groc continua associat a un important emplaçament del territori del nord, Gutijwirrka, sacralitzat pel seu filó d'ocre groc.

Si bé l'ocre groc acompanya fidelment l'home al llarg de la seva història des del neolític, no n'hi ha prou per si sol per encarnar el ric simbolisme que aquest color representa. Molt aviat, altres pigments completaren la gamma dels grocs.


La Terra d'Arnhem va ser declarada Reserva Aborigen el 1931, perquè aquí habiten els yolngu, un dels majors grups indígenes d'Australia. I actualment algunes àrees de profunda importància cultural pels habitants indígenes estan fora dels límits fins pels que tenen permís per viatjar a través de la Terra d'Arnhem.

(A la foto una mostra de l'art rupestre a la Muntanya Borradaile, a la Terra d'Arnhem al parc nacional de Kakadu, Territori del Nord d'Austràlia)

dilluns, 10 de juny de 2013

Cop de vent

En entrar al bloc Versos.cat la meva grata sorpresa ha estat llegir el poema Les petites alegries de la genialíssima Helena Bonals... 

Entrar espontàniament en un quadre.
Creure per un instant
que has trobat el sublim.
Un cop de vent
que és com un revestiment d'art
sobre el ferro fred de la vida.



I penso, dins de quin quadre voldria estar jo?

(Il.lustració de Montserrat Gudiol)

dimecres, 5 de juny de 2013

Regenerar

L'arquitecta i exregidora de Ciutat Vella de Barcelona Itziar Gonzalez fa una explicació sobre els partits polítics:



Claríssim.

dilluns, 27 de maig de 2013

Pràctica

Escolto al meu entorn proper dir que tot està corrupte, que no hi ha solució.

Però atenció, aquestes mateixes veus contribueixen a complir amb la seva opinió, són uns corruptes més; i ho sé pel què expliquen, per com es comporten... i no se n'amaguen, els hi agrada ser uns "pillos"; però a mi de gràcia no me'n fan cap.

D'aquesta manera, no m'estranya que anem com anem.

Complexament trist.


Cultivem llavors humanes, si us plau.

divendres, 24 de maig de 2013

Creadores de realitat

Les obres que Mar Arza presenta al Museu Molí Paperer de Capellades són papers i objectes que es mantenen materialment entre l’escultura, el dibuix conceptual i el poema visual. La mostra dedica especial atenció a una selecció de la sèrie de ganivets de porcellana, marbre o metall anomenada Femme Couteau... iniciada l’any 2011. Obres inspirades en les famoses peces de Louise Bourgeois, a partir de les quals Mar Arza ha elaborat un dels temes centrals del seu treball, l’amor a la llengua, la confiança en la paraula com a portadora i creadora de realitats. L’exposició inclou també una obra videogràfica, Nora, que inaugura una nova esfera de treball i té el seu contrapunt amb les, també, novedoses Femme-Gaine..., baines de catalpa, pa d'or i pa de lletres. Atenció especial mereixen la sèrie d’obres anomenades Incís..., confeccionades a partir de papers de lli i cotó, de grans dimensions, fets a mà pel propi Museu Molí de Capellades, obres que són a l’orígen de l’exposició i donen nom a la publicació i a la col·lecció.



(La primera imatge és un detall d'una obra d'aquesta exposició de Mar Arza; la segona imatge és una escultura de l'artista Louse Bourgeois, l'aranya representa la mare, perquè segons ens diu "la meva millor amiga va ser la meva mare, i ella va ser tan intel·ligent, pacient, neta, útil i raonable com una aranya". L'aranya és el símbol dels tapissos que reparava la seva mare -com si fossin una teranyina- i tots els assumptes pertanyents als mateixos: agulles, fils.)

dilluns, 20 de maig de 2013

Fredejar

Una imatge ben bucòlica...


feta durant aquests dies de certa desconnexió. De fet podria haver fet la mateixa imatge en diferents estats metereològics, el temps està del tot inestable, equiparo el seu ànim al dels esdeveniments que ens colpegen actualment.

Ens ensortirem.

dilluns, 6 de maig de 2013

Descoberta

Potser encara no has descobert a Sixto Rodriguez, el cantant que sense saber-ho: va inspirar un moviment de llibertat en els moments més durs de l'apartheid. Va ser l'únic cantant que va arribar a ser popular a Sud-àfrica amb un missatge polític subversiu, va ser un referent per al moviment liberal blanc al país. I ell, el senyor Rodríguez, de Detroit natal sense tenir-ne cap notícia. La seva única certesa, de fet, després de dos discos publicats el 1970 i 1971, va ser la del simple fracàs.



Encara pots veure el gran documental Searching for Sugar Man a cinemes de Barcelona, però escoltar-lo en directe ja et serà més difícil perquè s'han esgotat les entrades pel Festival Barcelona Sound, era una gran oportunitat, esperem que torni per aquí aviat.

Algú ben especial m'ha obsequiat amb aquest cd, i no trigaré en anar a veure el documental que amb ganes també m'ha recomanat. Quina sort és tenir a prop vives complicitats que et puguin sorprendre amb fantàstiques descobertes com ara a mi aquesta.

Quina delícia tot plegat, gràcies.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Regalims

Resorgeix en cada dia plujós...

De nou, el cel regalima,
i com l'aigua que purifica,
el pensament anhela expressar-se.
L'interior sempre viu,
fa reclam d'exposar-se.
Les sensacions dolçament afables,
s'inspiren sota la veu del plovisqueig.


Hi ha moments que hauríem de poder allargar-los.

dijous, 25 d’abril de 2013

Capçades

La capçada, la capça o la capçalada és la part de l'arbre formada pel conjunt de les seves branques, amb fullatge o sense.

La forma i l'aspecte que presenti la capçada pot ésser un element a tenir en compte quan algú es posa a determinar un arbre. Es distingeixen les següents menes de capçada: allargada, arrodonida o cònica. Cal distingir, també, si les capçades comencen molt avall o molt amunt, en el tronc.

La funció de la capçada és molt important per a l'economia de l'arbre pel fet que, essent la seva estructura interna igual que la del tronc, conté els vasos conductors que permeten la circulació dels sucs nutritius que han d'alimentar les cèl·lules de tot el vegetal.


Però jo volia parlar-te de la capçada dels llibres, una part a tenir en compte alhora d'enquadernar. Es tracta d'un element decoratiu del llibre que consisteix en un cordonet que es col·loca al capdamunt i al capdavall del llom en enquadernar un llibre, que en ocasions pot incorporar un senyal de capçada, una cinta o tira de tela (o cuir) que és fixada a la capçada del llom del volum que hom pot fer passar entre les pàgines a voluntat.

L'altre dia em van ensenyar a fer-ne, és una feina que en un principi sembla laboriosa però, com tot,  un cop agafes el truc la seva elaboració passa a ser entretinguda. Aquí una mostra de les apreses:


Em van ensenyar dues maneres de realitzar-ne: en les dues imatges superiors s'aprecien capçades que es cusen independents al llibre, i en les dues imatges inferiors són capçades que es cusen lligant-les directament als quadernets del llom del llibre.

Ara em toca practicar fent-ne unes quantes.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Cleodolinda

Recordem...

La història per la qual és conegut el sant Jordi arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle XII en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya d'Agna de Valldaura).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se’n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa Cleodolinda era jove, bella, prima... hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se’l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa.



Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar dient que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar aquella vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

i... colorí coloret aquesta llegenda s'ha acabat.

Que tinguis una preciosa diada de Sant Jordi, jo si rebo rosa la vestiré reivindicativa.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Ara

Quin somriure més feliç desprèn la imatge!

No hi ha millor moment per ser feliços que ara mateix. Sinó, quan? La vida estarà sempre plena de reptes. És millor admetre-ho i decidir-nos a ser feliços ara. Sempre ens sembla que la vida està a punt de començar. Però sempre hi ha obstacles al llarg del camí: una prova per superar, un treball a concloure, una factura per pagar, esperar a acabar els estudis, a perdre 10 quilos, a estalviar 1000 €, a casar-nos, a que arribi el cap de setmana, a estrenar cotxe, a liquidar la hipoteca, a que arribi l’estiu, a que soni la nostra cançó per la ràdio, a morir, a renéixer… després, la vida començarà. I finalment, arribem a la conclusió que aquests obstacles són la vida. Aleshores, gaudim cada instant.


 Ho sabem, doncs, som-hi amb l'ara.

dijous, 11 d’abril de 2013

Humà

José Luís Sampedro, al qui alguns anomenen el revolucionari tranquil, ens va deixar fa uns dies:

Ple de lucidesa, compromís i una mena d'ingenuïtat incontaminada. Era algú que enriquia a cada alè de la seva veu, en els seus gestos. Sempre disposat a col.laborar en les causes justes. Però des de fa uns anys les seves facultats es venien deteriorant. Per això en un dels seus últims aniversaris, el dels seus 94, a la Cala de Mijas, el seu brindis va ser així:

"Això és la vida. Animeu-vos tots. Perquè es pot arribar als 94 anys i més, sent feliç. Encara que un s'aixequi i s'hagi de posar la boca, els ulls i les orelles. Es pot ser feliç malgrat els caps i de que moltes de les coses que ens envolten ens semblin impediments. Per nosaltres mateixos. Teniu una vida. Cadascú la seva. ¡Aprofiteu-la!".




Una vida exemplar, tot un exponent a seguir. Se m'acumula feina.

dilluns, 8 d’abril de 2013

Calidesa

Ella és la nord-americana Tierney Sutton:



... Jo sóc una estranya caminant pobre, viatjant sola a través d'aquest món...

Potser també t'agrada.