dijous, 30 d’agost de 2012

Diamants

Fins fa un parell de dies no havia vist la pel.lícula dels anys seixanta, Desayuno con diamantes. Les imatges de l'inici del film em varen transportar ràpidament al moment en que, sense diamants ni l'elegància de la protagonista, em trobava a la 5a avinguda de Manhattan davant la refinada botiga Tiffany´s, aleshores junt a una amiga contemplaven els aparadors de grans marques de luxe amb un cúmul de rialles, doncs intentàvem sortir les dues juntes autoretratades tot ubicant-nos-hi. I és que en aquell viatge vaig estrenar la meva petita càmara compacta digital i no cessàvem de fer-nos autofotos, jugàvem amb la màquina com una nova joguina, d'on en resultaven tallades la majoria dels cops, quins riures!


La història que narra el llargmetratge sembla ben simple, tracta d'una doneta que busca casar-se amb un milionari. El personatge de la Holly (Audrey Hepburn) pot no despertar empatia per aquesta suposada ínsipida recerca vital, ara bé, si es grata més profundament tot té un perquè menys simple, i la causa de tot plegat ens ho descriuen molt bé aquestes paraules de to contundent, que li objecta el seu pretendent:

- Saps el que et passa? No tens valor. Tens por! Por d'enfrontar-te amb tu mateixa i dir: Està , la vida és una realitat. Les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és l'única manera d'aconseguir la veritable felicitat. Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge i t'espanta la idea que algú pugui ficar-te en una gàbia. nena! Ja estàs en una gàbia. Tu mateixa l'has construït, i en ella seguiràs vagis on vagis perquè no importa a on fugis, sempre acabaràs ensopegant amb tu mateixa.

Encara que em van més els collarets de fils de colors, interiorment m'hi reconec més. I és que entre el dins i el fora d'un individu trobaríem combinacions mils, gàbies diverses.

4 comentaris:

Sílvia ha dit...

No he vist la pel·li, però el text que cites m'ha agradat molt, de vegades l'únic que fem és fugir i fugir sense saber de què. El pretendent les canta clares, a mi em van dir una cosa similar fa un temps i em va anar molt bé. Jo també prefereixo les joies de poc valor econòmic i amb un pòsit sentimental. Bona setmana, Gemma!!

maijo ha dit...

Hola Gemma,
Tens molta raó, hi ha moltes limitacions en el nostre interior. Res com sentir-se lliure des de dins. Però a mi m'agraden més els collarets de diamants ;)
També fa poc que la vaig veure. Una abraçada, Gemma.

David ha dit...

La pel·lícula la vaig veure ja fa temps. Me n'esperava més, com que se'n parla tant.
Tots tenim les nostres gàbies que m'imagino dins d'una gran gàbia. Cal anar pas a pas, suposo: després de sortir de la nostra ja ens fixarem en l'altra.
Salut!

GEMMA ha dit...

Hola macos,

Desitjo i espero que anem sortint de les nostres gàbies amb el temps que així necessitem, però sobretot... evitem entrar en noves!

Salut i bon cap de setmana.