dissabte, 9 de juny de 2012

Daurat

El fet de no ser comprès per ningú era la meva raó de ser.

Aquestes paraules formen part de El temple del pavelló daurat, que és la darrera novel.la que m’he llegit, i ha estat una mica per casualitat, doncs fa unes setmanes vaig fullejar un seguit de llibres que hi havia a la prestatgeria de l’entrada a la sala de prèstec de la biblioteca. En llegir la sinopsi de la contraportada, i veient que la literatura del seu autor Yukio Mishima, és considerada de gran bellesa, em va cridar l’interés de llegir-la.

Una història d’aquelles que s'endinsarà dins del record de lectures singulars, per a lectors oberts a apreciar les minucies dels detalls en els drames interiors dels personatges, moguts per la recerca de l’alegria en el benestar personal de l’individu.


Ventall de descripcions detallistes i acurades, poètiques fins i tot. Tot són sentiments, sensacions intimistes, descomposant les diferències subtils en els caràcters, comportaments, expressions… Pàgines impreses de percepcions subjectives que neixen dins un protagonista de caire obsessiu, insatisfet, ple de dubtes i contradiccions del seu estat vital, d’un mateix, del que vol. Un ser que podríem definir (per entende’ns) com estrany, mogut per un estat anímic alterable i accentuat d’inestabilitat.

Un relat que poc a poc va captivant a l'expectant lector, fins a deixar-ne empremta. Només una cosa més, la propera setmana retornaré el llibre, però demanaré en prèstec La remor de les onades, esmentada com a exquisita, una altra obra d’aquest autor japonés, considerat un dels autors cabdals de la literatura japonesa i mundial, que el va dur a optar al Nobel en diverses ocasions. I una coseta més, en Yukio es va suicidar el 1970 seguint el ritual tradicional japonés de l’harakiri.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Resulta que aquest senyor, (he clicat l'enllaç) va néixer un 14 de gener com jo, però 27 anys abans...

Potser l'hauré de llegir, si és tan bonic, tot i que això de l'harakiri em sembla que ho espatlla una mica.

Ara la frase que comença el teu post... m'ha impactat, de veritat. El buscaré.

Unaabraçada, guapa!

Eduard ha dit...

L'harakiri, o seppuku crec, el fa fer a més gairebé en directe, hi ha imatges de televisió que el mostren sermonejant al govern pel que considerava una política traïdora a les tradicions nobles japoneses. El cert és que aquesta controvèrsia final el dota d'aquell morbós sentiment que en alguns allunya i en altres atreu.

GEMMA ha dit...

Hola Carme, ja m'he començat "La remor de les onades", aquest va sobre una història de caire romàntic, l'argument sembla ben diferent, la crítica la deixa molt bé, potser et pot agradar més, no ho sé. Petons

Hola Eduard, vist per nosaltres (els d'aquí occident) probablement és una manera ben especial i particular de morir. A mi el seu final existencial si em va transmetre alguna cosa en el moment de saber-ho no em va produir cap mena de rebuig. I ara un cop llegit aquest llibre, puc identificar trets autobiografics de l'autor en la novel.la del Temple del pavelló daurat.

Gràcies pels vostres comentaris.

Us desijo als dos, un dia bellament daurat!