divendres, 25 de maig de 2012

Senyals

El músic anglès, de veu del tot singular, Antony Hegarty, expressa en una entrevista el següent: M'encanten els nens, però debem autoregular-nos i organitzar-nos depenent de l'entorn en que vivim, per necessitat, per sobreviure. Som moltíssims, masses. És antiquat pensar que debem reproduir-nos perquè sí.


Aquesta opinió em fa pensar, em crea una descàrrega de reflexions sobre la maternitat, la vida, el planeta, l'existència... Penso, que potser massa sovint ens manca un reforçat criteri davant la presa d'accions, a més diria que anem molt i molt per lliure.

(A la imatge una obra de l'artista anglès David Hockney)

5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El camí d'anada no és pas com el de tornada, en la imatge. La vida és molt complicada.

Sílvia ha dit...

Per això costa tan prendre decisions... una imatge molt ben trobada. De totes maneres, val la pena fer l'anada, segur!

GEMMA ha dit...

La vida és complexa i preciosa, i la reflexió és necessària i del tot saludable.

Bon cap de setmanes, boniques, i bella anada!

Eduard ha dit...

La vida és complicada, complexa i preciosa...com un infant, un atemptat contra el principi entròpic. Però és cert que l'explosió demogràfica és en definitiva el gran repte d ela Humanitat per sobreviure. Al ritme actual no podrem sostenir-nos més enllà de quaranta o cinquanta anys. M'estic llegint precisament ara una novel·la que toca sovint el tema: Llibertat,de Jonathan Franzen.

GEMMA ha dit...

Gràcies Eduard per la teva aportació lectora, caldrà llegir-se'l doncs, me l'anoto.

Bon diumenge!