divendres, 21 de desembre de 2012

Estrella

He après una enquadernació molt original, una llibreta en forma d'estrella, emprant un cosit japonès diferent del tradicional, i la seva forma estrellada de set puntes conté la tècnica del plegat del paper.


I amb la meva florida estrella et desitjo unes DIVERTIDES FESTES i un PRECIÓS ANY 2013, ple de seny i alegria!

dijous, 13 de desembre de 2012

Única

No sé si sabies que Montserrat Caballé va ser alumna de Conxita Badia, que diu d'ella que "Era única, única. Tots els monuments que se li fessin serien pocs i si jo serveixo per deixar emprempta, la que haig de deixar és la d'ella."

Doncs sí, i ja fa dies que vaig anar a l'homenatge d'aquesta dona, segur que desconeguda per a molts, on es va presentar l'esplèndid documental elaborat per la seva besnéta Eulàlia Domènech "Conxita Badia no existeix", que sembla que a inicis del nou any TV3 donarà l'oportunitat de descobrir als telespectadors qui va ser aquesta grandíssima dona.


Ella és una figura cabdal dins de la història de la música del nostre país, fou una de les sopranos més destacades del s.XX, en el camp de la cançó culta i popular. I tingué tres grans mestres: Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla; i de tots ells en fou musa. A més de tenir molts deixebles, vinguts d'arreu del món per estudiar amb ella, a qui sovint estimava com si fossin fills seus.

La seva excepcionalitat va més enllà del seu talent musical extraordinari. Vivia en el món de la música, allà on les coses materials no tenen cap importància i on només compta el cor. Ja és això, la música: sentir. Era una donassa, una marassa, una artistassa. Té una composició pròpia que la defineix: T'estimo tant.  Aquesta melodia era el leitmotiv de la seva vida. 

Per ella el cant és la vida, és una mena d'expansió tan espiritual com física: "de vegades, sento una mena de necessitat tan intensa d'esplaiar-me per mitjà del cant que m'és impossible no cantar en aquell moment. Ans de tot s'ha de tenir veu."

Aquí tens un trosset d'aquest gran treball fílmic:


dissabte, 1 de desembre de 2012

Metamorfosi

Ella és l'artista peruana Cecilia Paredes :


Què et sembla la seva obra?

dissabte, 17 de novembre de 2012

Lirisme

Per sort hi ha molta música a descobrir, i tenim l'oportunitat de sorprende'ns si estem al corrent del que proposen les agendes culturals del nostre estimat país. Una de les meves darreres ha estat escoltar el so mèlic que desprenen les tecles al ritme del ball de dits del pianista nord-americà Fred Hersch.



Bon cap de setmana.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Sortida

Quants cops ens hem trobat vivint una situació d'impotència... molts, segur. Doncs la propera vegada que ens hi trobem a veure si som capaços de centrar-nos en la solució i no en el sentiment.

L'altre dia ho explicava un psicòleg: per sortir reeixit d'aquesta situació ens hem de centrar en el "què puc fer" i quan abans ho faci millor. Hem d'evitar expulsar el que sentim en aquell moment, que és una alarma d'ansietat, ira i tensió que només ens fa perdre els papers.


A veure si ens ensortim, jo ho intentaré.

divendres, 9 de novembre de 2012

Imagine

Aquí tens una versió de la coneguda peça de John Lennon per veu de de la vocalista i pianista nord-americana Dena DeRose, diria que encara és desconeguda a casa nostra:



Bellíssims sons per acompanyar aquest cap de setmana.

dijous, 8 de novembre de 2012

Ressò

-Explica’m, tu, què és el sol. - El sol.
-Explica’m què és la lluna. - La lluna.
-I per què en Pere plora amb desconsol?
-Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

-I les muntanyes què són? I els estels?
-No són més que els estels i les muntanyes.
-I aquestes canyes? I aquestes arrels?
-Doncs no són més que això: arrels i canyes.

-I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home? 

-Heus aquí l’última forma de la saviesa:

Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.



Entre altres possibles lectures, apareix reflexat el bell misteri de la relació entre les paraules i les coses... 

(Poema de Joan Brossa, Eco, de Rua de llibres -1980-)

dimecres, 7 de novembre de 2012

Forma

Diu Charles Darwin en el seu L'origen de les espècies que: Hi ha grandesa en la concepció que la vida, amb els seus diversos poders, va ser infosa originàriament en unes quantes formes o en una de sola, mentre aquest planeta ha anat girant segons la llei constant de la gravetat, han evolucionat i encara evolucionen, a partir d'un començament tan senzill, infinites formes boniques i meravelloses.


Però pensant sobre les formes a nivell general, percebo que n'hi ha de molt tipus, i és que Sócrates ja va demostrar que una definició pot no descriure amb precisió quelcom i que no hi ha una definició absoluta per qualsevol cosa, incluent-hi la forma.

I és per això que si anem més enllà d'allò palpable, ens adonem que no només estem rodejats de formes geomètriques (figuratives), també existeixen, evolucionen i som creadors d'infinites formes abstractes boniques i meravelloses, com poden ser les artístiques o les mentals.


(Imatge d'una obra de l'artista expressionista i abstracte Mark Rothko)

dijous, 1 de novembre de 2012

Llum

(Continuació del post anterior...)

Sol solet... que bé que apareguis de nou.


D'aquesta manera, la teva claror i energia, permetran veure millor el recorregut del vol que decideixi  emprendre.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Renéixer

Fixa-t'hi... no t'hi quedis més atrapat/da.


Inicia el vol proposat, la vida és teva!

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Escena

Enfront, la vida.


Avui, només estic mòbil per mirar.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Mantenir-se

Com tants d'altres cops,
avui llagrimeges,
potser de riure o tal vegada per dol,
però si et cal plovisqueja,
que em tindràs a bord.


M'agrada notar que encara ets viu.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Trajecte

Darrerament al parlar del futur estat de Catalunya, més d'un fa referència al seu viatge a Ítaca, i aquí tens el seu significat:

Hi ha un missatge que perviu des de més enllà del s.IX en l'imaginari popular de gran part del món occidental: la importància del trajecte.

La importància del viatge, simbolitzada per Ítaca (la pàtria d'Odisseu/Ulisses, protagonista de la cèlebre obra L'Odissea, el qual va tardar més de 20 anys en tornar de la guerra de Troia; anys en què, com tot heroi de novel.la èpica - d'aventures-, va haver de suportar una quantitat innombrable d'experiències, dures però enriquidores, que el van convertir en un home savi i experimentat), ha estat un tema recurrent en la història del món occidental, un tema que ens recorda la importància de "ara i aquí", de la necessitat de gaudir i saber aprofitar al màxim el present, el camí cap als nostres objectius, perquè és justament d'aquest camí on em traurem els fruits més saborosos, els més útils, els més enriquidors, els que ens farà com som i com anirem sent.

Allò important és doncs el camí... el viatge a Ítaca.


Per tant desitjo que el teu/nostre viatge, singular o plural, sigui sempre pròsper.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Matís

Aquí tens la veu d'una gran diva, Etta Jones en una peça esplèndida:



Facis el que facis, estiguis on estiguis, t'estaré veient...

Bon dia!

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Inici

Ball de gotes,
fred a la pell,
carrers dormint,
silenci gris,
desperta el dia,
sensacional sentir.


(Imatge extreta de la xarxa, un desenfoc inspirador)

divendres, 12 d’octubre de 2012

Gomes

 Carpeta amb gomes, ben viva en colors:


Quin bon invent va ser i és encara aquest objecte protector. Estic contenta de poder mostrar-te aquest que he fet i ja està en mans d'algú altre, situació que em satisfà.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Perfecció

De nou vaig gaudir del genial Leonard Cohen.
Una persona a admirar, diria que ha arribat a l'excel.lència.


Jo si que em trec el barret!

dimecres, 19 de setembre de 2012

Jersei

Tenir aquest bloc m'aporta, em senta bé, i em permet compartir descobriments, reflexions, mirades... Ahir va ser la Sílvia, avui és l'Helena qui m'ha aventurat pels mots de l'escriptor Jaume Subirana, transcric doncs un poema seu, ben oportú:

QUE SEMPRE FOS SETEMBRE

Que sempre fos setembre,
que l'hivern ens esperés en va.
Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s'acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.



De veu clara, sense encargolar els mots, expressat amb tendresa, ha estat una sorpresa amable, càlida troballa com la que m'inspira aquest suèter d'espigats colors de llana.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Goig

Ben matinera avui, llegeixo en una entrada del bloc de la Silvia: 
La llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions.


I immediatament, aquestes paraules de la Merçè Rodoreda, vibren tant dins meu que també vull que formin part d'aquest bloc. Gràcies Punyetera per fer-me viure aquest moment ple de goig... somric.

No sé l'autoria de la imatge, però la trobo d'una força enorme, molt coincident.

Molt bon dia a tots!

dilluns, 17 de setembre de 2012

D'una peça

Amb massa freqüència oblidem la importància fonamental de les paraules, del llenguatge, de la literatura. Els humans som animals de paraules, i l'aportació de paraules exactes, precises i genuïnes és el material amb què es construeixen les obres que llegim i escrivim. El llenguatge ens humanitza, i el llibre és l'altre nom del gran procés d'humanització d'aquests animals racionals que som. Com més paraules més humanitat, i com més expressió, més felicitat.

Necessitem les paraules -la literatura- per a la nostra ordenació interior, com instruments del nostre pensament -pensem amb paraules- i per disposar de prou material per expressar-nos, i una de les condicions per aconseguir la felicitat és que l'expressió no es quedi mai enrere de l'experiència. Hem de ser capaços d'expressar tot el que sentim i vivim, perquè tot el que se'ns quedi a l'interior inexpressat o mal epressat per manca de paraules suficients o d'un vocabulari aproximat i deficient, es converteix en obstacle per a la llibertat interior, en una molèstia per a la felicitat, i a la llarga aquests acumulació d'esperiències no dites o mal expressades produeix una explosió de violència cap a fora o una implosió nefasta cap a dins.

Així doncs, la primera exigència de tota literatura és la correcció, que el text estigui ben escrit. Un bon llibre és el que està ben escrit, i un mal llibre és el que està mal escrit. A més a més, el llibre conté i produeix altres beneficis secundaris, laterals, com són la informació que aposta, la seducció de trames, el plaer de l'evasió, les experiències que el lector viu per mitjà de personatges interposats etcètera, fins i tot l'augment de l'eloqüència processal, amatòria o de controversia, però la paraula, la bona escriptura, és la base, el benefici principal. Si la història fos l'element principal, els missatges de socors serien els textos més importants de la literatura.


El poeta rus Joseph Brodsky arriba a dir que si les autoritats coneguessin els beneficis immensos que proporcionen les paraules, la bona literatura, dedicarien més diners als pressupostos d'educació i cultura, perquè haurien de dedicar menys recursos a la sanitat. Diu també que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l'increment del nostre cabal intel.lectual.

Extret del llibre La lectura i els llibres, d'Emili Teixidor, un seguit de reflexions que l'autor va recollir al llarg de la seva vida sobre la lectura i la seva importància, perquè segons va dient en aquest llibre: llegir no és tan sols un plaer, sinó també ens ajuda a entendre millor el món, a enfrontar-nos amb les nostres emocions, a madurar, i a ser persones més completes.

M'encanta aquesta darrera idea, per tant... procurem ser persones més senceres.

dijous, 13 de setembre de 2012

Aroma

Certs aromes estimulen la producció de serotonina (també coneguda com l'hormona de l'humor/plaer), un producte químic relaxant que es troba en el cervell. L'espígol i la camamilla es troben entre els aromes més eficaços.

L’ús de la lavanda (espígol) es remunta a 2500 anys. Els antics egipcis l'utilitzaven com a perfum i per a la momificació. Els romans l'empraven pel bany, la cuina, la relaxació i com a repel.lent d’insectes. A l'entorn del 600 aC la lavanda es va expandir per tot Europa, des de Grècia a França, Espanya, Itàlia i Anglaterra. Al 1600 la lavanda es cultivava a Europa amb finalitats comercials. La reina Elisabeth I d’Anglaterra prenia té amb lavanda, Louis XIV de França prenia banys amb aromes de lavanda. Però va ser la reina Victoria la que la va posar de moda com perfum per les dames angleses.


A mi aquesta lamiàcea m'encanta, tant el seu color com la seva olor. L'anada a la Provença francesa per veure en viu aquesta imatge és una il.lusió que mantinc en peu, a més allí, a Grasse, es troba l'atractiu Museu Internacional del Perfum. No és estrany que l'escriptor austríac Patrick Süskind ambientés en aquesta ciutat, part dels aconteixements de la novel.la El perfum.

dimarts, 4 de setembre de 2012

Força

Ella és la nord americana  Carla Cook:



Diga'm, diga'm... què sóc jo per a tu?...

dissabte, 1 de setembre de 2012

Ok

Comentàvem just aquest matí, mentre em prenia els cafetons, un darrere l'altre, (doncs sempre me'n prenc dos de matiners) sobre l'efecte de l'estimable cafeïna: que si diuen que el seu moment àlgid és a les dues hores de la seva presa, que si... i com això sempre ens estranya a tot bebedor cafeinòmen, he decidit esbrinar-ho, saber allò que diuen els experts: 

Durant milers d’anys la gent ha gaudit d’aliments i begudes que contenen cafeïna. La cafeïna és un dels ingredients alimentosos més estudiats. Malgrat això, persisteixen les controvèrsies i les equivocacions sobre aquest component.

Un dia, a l’any 2737 A. de C., l’emperador xinès Shen Nung es trobava bullint aigua prop d’un arbust, quan una de les seves fulles va caure dintre del recipient, creant així una beguda de meravellosa aroma i la primera tassa de te. El cafè es va originar a l’Àfrica aproximadament en el 575 D. de C. Els grans s’utilitzaven com moneda i es consumien com aliment. Ja en el segle XI, els àrabs preparaven begudes a base de cafè. I en el 1519, els conquistadors del Nou Món van ser convidats, per l’Emperador asteca Moctezuma a provar una beguda a base de xocolata. Les primeres begudes amb gas i cafeïna es van crear al voltant del 1880.

  
L'efecte de la cafeïna és gairebé immediat. Estudis anteriors mostraven que l'activació començava als 30-45 minuts de la ingesta, però un nou estudi demostra que la millora comença tot just als 10 minuts, i 45 minuts és el temps necessari per assolir la màxima concentració en sang, però al cap de pocs minuts, la meitat d'aquesta concentració està ja en la sang.

Els experts fixen el temps de durada de l'efecte de la cafeïna entre les dues i tres hores, encara que hi ha alguns autors que ho perllonguen fins a quatre o cinc, depenent de la sensibilitat de l'individu i el ritme de metabolització, que varia moltíssim amb l'edat.


Investigadors del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la Universitat de Barcelona han conclòs que combinar cafeïna i glucosa afavoreix l'atenció, l'aprenentatge i la consolidació de la memòria verbal, efecte que no es percep en ingerir aquestes dues substàncies per separat.

Ok! ara sí que em quadra: l'efecte de la cafeïna és ràpid però s'absorveix al llarg d'un parell d'hores aproximadament, depenent del tipus de metabolisme de cadascú.

dijous, 30 d’agost de 2012

Diamants

Fins fa un parell de dies no havia vist la pel.lícula dels anys seixanta, Desayuno con diamantes. Les imatges de l'inici del film em varen transportar ràpidament al moment en que, sense diamants ni l'elegància de la protagonista, em trobava a la 5a avinguda de Manhattan davant la refinada botiga Tiffany´s, aleshores junt a una amiga contemplaven els aparadors de grans marques de luxe amb un cúmul de rialles, doncs intentàvem sortir les dues juntes autoretratades tot ubicant-nos-hi. I és que en aquell viatge vaig estrenar la meva petita càmara compacta digital i no cessàvem de fer-nos autofotos, jugàvem amb la màquina com una nova joguina, d'on en resultaven tallades la majoria dels cops, quins riures!


La història que narra el llargmetratge sembla ben simple, tracta d'una doneta que busca casar-se amb un milionari. El personatge de la Holly (Audrey Hepburn) pot no despertar empatia per aquesta suposada ínsipida recerca vital, ara bé, si es grata més profundament tot té un perquè menys simple, i la causa de tot plegat ens ho descriuen molt bé aquestes paraules de to contundent, que li objecta el seu pretendent:

- Saps el que et passa? No tens valor. Tens por! Por d'enfrontar-te amb tu mateixa i dir: Està , la vida és una realitat. Les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és l'única manera d'aconseguir la veritable felicitat. Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge i t'espanta la idea que algú pugui ficar-te en una gàbia. nena! Ja estàs en una gàbia. Tu mateixa l'has construït, i en ella seguiràs vagis on vagis perquè no importa a on fugis, sempre acabaràs ensopegant amb tu mateixa.

Encara que em van més els collarets de fils de colors, interiorment m'hi reconec més. I és que entre el dins i el fora d'un individu trobaríem combinacions mils, gàbies diverses.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Anyades

Fer anys és inevitable, i de fet poder fer-ne'n és tota una sort de vida, ens certifica  que encara estem vius. Hi ha xifres però que impacten més que d'altres, és per això que mereixen ser ateses i celebrades d'una manera més destacada. Per tant l'homenatjada va guanyar successives pàgines ben cursades, i elaborar-ho sempre m'és un plaer:


Va ser una trobada plena de sorpreses, on l'ukelele, la coreografia i els riures s'han convertit en un dels inoblidables protagonistes.

I que no cessi la gresca, no cal dir que aquest és un exercici molt aconsellable.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Educar

Aquests dies de desconnexió haig de dir que no he tigut temps d'agafar un llibre per llegir. El mar, la muntanya i la companyia han ocupat plaentment les hores.

Va ser ahir nit, ja a casa, que vaig iniciar-me la lectura d'Aprendre a viure, de José Antonio Marina, en el que es dedica a tractar el tema de l'educació:

La funció principal de la intel.ligència no és conèixer sinó assolir la felicitat i la dignitat. L'objectiu de l'educació és ajudar a formar personalitats intel.ligents, és a dir que estiguin en bones condicions, per tenir una vida feliç i digna. En aquest sentit hem de desenvolupar els recursos personals del nen o de l'adult.


L'autor dedica la seva feina d'investigador al gran tema de l'educació. Està ocupat en l'elaboració d'una teoria de la intel.ligència que comença en la neurologia i acaba en l'ètica, té un gran nombre de llibres ben interessants, ja el vaig tractar en una entrada del bloc fa unes setmanes. Ni els pares sols, ni l'escola sola no poden educar. Mai no ho han fet. Sempre ha estat la societat que ha educat a través d'ells. Cal una mobilització educativa de la societat civil, i ell fa la seva valuosa aportació amb la publicació d'un munt de llibres fruit de la seva dedicada investigació, guardonats amb un munt de premis. Val la pena aproximar-se als seus treballs qui encara no els conegui.

Com diu un proverbi africà: per educar un nen cal la tribu sencera.

I a seguir refrescant-nos, no deixem que l'onada de calor ens aixafi les ganes de fer coses!

dilluns, 30 de juliol de 2012

Desconnexió

Vénen dies pel reconfort i la desconnexió de la quotidianitat...

Et deixo dues propostes jazzístiques, els dos músics eran nord-americans, a veure si t'agraden:

1) El pianista és Duke Pearson:



2) El trompetista és Blue Mitchell :



Bons moments!

dimecres, 25 de juliol de 2012

Refresca't

Un massatge amb glaçons?


Com no, endavant!

diumenge, 22 de juliol de 2012

Dubte

El dubte constitueix un estat d'incertesa i un límit a la confiança o la creença. Pot projectar-se en els camps de la decisió i l'acció, o afectar únicament a la creença i a la fe. Si li precediex una "veritat" convencionalment acceptada, el dubte implica desafiar aquesta.

Per arribar a aquesta primera veritat, que fonamenta la raó humana, cal fer el procés de posar entre parèntesi el que creiem saber fins a tenir un criteri que ens permeti distingir si allò que sabem és prou ben fonamentat o no. Per Descartes el dubte és una forma de posar en crisis el coneixement rebut i encara no prou clar i distint.  El dubte només és interessant com una etapa (provisional) fins deixar de dubtar... 


Recomano anar a veure l'obra de teatre que aquests dies fan dins el Festival del Grec, Dubte, a més de la seva excel.lent interpretació i fina ironia, l'exposició temàtica interroga als assistents entorn del dilema en que es troba la raó alhora d'identificar la veritat. I d'una manera o altra un s'hi pot identificar, doncs malgrat que intentem no tenir prejudicis, seguim tractant amb aquests.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Resplendor

L'altre dia veia un reportatge sobre Finlàndia, algú ja ha vist l'espectacle cromàtic de l'aurora boreal?

Aquest fenòmen consisteix en una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la terra. A les latituds en l'hemisferi nord es coneix com aurora boreal, batejat amb el nom de Galileu Galilei, en referència a la deessa romana de l'alba Aurora i el seu fill, en representació dels vents del Nord. Normalment es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril. A les latituds de l'hemisferi sud es coneix com aurora austral. Les aurores no són exclusives de la Terra, ja que també s'observen a d'altres planetes del sistema solar com Júpiter, Saturn, Mart i Venus.

L'aurora típica és una resplendor difusa i estesa en forma de cortina. De vegades es formen arcs que poden canviar de forma constantment. Cada cortina es compon de diversos raigs paral·lels i alineats en la direcció de les línies de camp magnètic, la qual cosa suggereix que el fenomen al nostre planeta està relacionat amb el camp magnètic terrestre. Diversos factors addicionals poden provocar a les aurores l'aparició de línies amb un color específic.


A través de la història la gent ha estat escrivint i parlant dels sons associats a les imatges de l'aurora. El danès Knud Rasmussen, explorador efecte va esmentar que el 1932 es descriu com el de les tradicions populars dels esquimals de Groenlàndia. Els mateixos sons en el mateix context s'esmenten per l'antropòleg canadenc Ernest Hawkes el 1916. Avui en dia, moltes persones segueixen aquests sons en la presentació d'informes, encara que les seves gravacions mai han estat publicades, i que hi ha problemes científics amb la idea d'escoltar sons procedents d'aurores. L'energia de l'aurora i altres factors fan que sigui poc probable que els sons arribin a terra, i fer coincidir els sons amb els canvis visibles de la matinada, existeix conflicte amb el temps necessari per a la propagació del so que es pot escoltar. Algunes persones especulen que un fenòmen electrostàtic induït per aurores podria explicar els sons.
 
Les aurores polars es visualitzen a les zones properes als pols, tanmateix en ocasions molt poc freqüents s'han visualitzat a latituds molt inferiors. Està documentada la visió d'una aurora boreal a Catalunya el 25 de gener del 1938.

Jo el tinc pendent, però estic preparada per viure uns quants dies plens de nit sota el seu efecte... i d'imatges encegadores n'hi ha tantes com un vulgui.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Tres

Guspires somrients,
sabors de figues i vi blanc.


En bona companyia el temps flueix relaxat.

dijous, 5 de juliol de 2012

Únics

Altres cares de l'art:




L'Acadèmia de la Televisió (ATV) i la Fundació ONCE van presentar fa uns dies "Únics, altres cares de l'art," sèrie documental que busca difondre l'obra d'artistes amb discapacitat. Al llarg de 12 capítols, representants del món de la cultura, com Albert Boadella, Víctor Ullate i Assumpta Serna, apadrinen a un artista novell discapacitat.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Dialògic

Segons diu el filòsof José Antonio Marina, en el seu llibre La recuperació de l'autoritat :

Anomenem voluntat a la facultat que ens permet el comportament lliure. No és una facultat innata, sinó el conjunt de quatre destreses apreses: inhibir l'estímul, deliberar, prendre decisions i suportar l'esforç. Si manca qualsevol d'aquestes destreses, la llibertat s'esquerda. Aturar l'impuls és doncs el primer pas cap a la construcció de la voluntat, i no és per estoïcisme moralitzant sinó perquè necessitem analitzar-lo per saber si volem seguir-lo.


El filòsof anglès Locke va exposar amb agudesa aquest procés d'alliberació: tenint la ment en la majoria de casos el poder de suspendre l'execució i satisfació d'algun dels seus desitjos, i així de tots, és lliure de considerar els objectes d'aquests, examinar-los per totes bandes, comparar-los amb d'altres. En això resideix la llibertat que té l'home; i per no fer ús del seu dret ve tota la veritat d'errors, equivocacions i faltes en les quals incorrem en la conducció de la nostra vida i en els nostres esforços per obtenir la felicitat; i així precipitem la determinació de la nostra voluntat i ens comprometem massa aviat, abans de l'examen pertinent. Per evitar això tenim el poder de suspendre la prossecució d'aquest o aquell desig; com cadascú ho experimenta quotidianament dins de si mateix. Això em sembla la font de tota llibertat; en això semblaria radicar el que s'anomena lliure albir. Durant la suspensió del desig, tenim l'oportunitat d'examinar, considerar i jutjar el que és bo i el que és dolent del que farem; i quan, basant-nos en el pertinent examen, jutgem que hem complert amb el nostre deure i fet tot allò que podíem o devíem fer en prossecució de la felicitat; i no és una falta poder i actuar d'acord amb l'últim resultat d'una anàlisi justa.

No podem doncs refiar-nos dels nostres desitjos, perquè poden ser incompatibles entre ells, o inconciliables amb els desitjos dels altres, o cruels. Per això és necessari aturar el seu impuls per veure si ens convé o no seguir-los. Aquesta capacitat és exigida i possibilitada per la nostra convivència social.

Un infant aïllat de la resta de la humanitat no sabria alliberar-se de la tirania de l'estímul. La intel.ligència humana es construeix de manera dialògica.

Aquest autor té publicats un seguit de llibres sobre educació que valen moltíssim la pena, no només aporta eines dirigides a la formació dels nens sinó també per a un mateix, de les seves lectures en surts més endreçat i ens dóna l'oportunitat d'humanitzar-nos.

dimarts, 26 de juny de 2012

Instruir

- Mama, ja no vull anar a Mallorca!
- Ara ja és massa tard per dir-ho. O sigui que calla i continua nedant. 


Total, és aquí mateix.

dilluns, 25 de juny de 2012

Interpretar

Diu un proverbi turc que... Qui busca amics sense defectes es queda sense amics. Darrerament hi penso, perquè hi ha desencontres dolorosos.


Sé que el temps ens cura, i a canvi ens anem fent més apresos...

(A la imatge l'obra Composició Nº 8, 1923, de Kandinsy)

dimecres, 20 de juny de 2012

Preludi

El català Xavier Dotras dóna nom al seu trio jazzístic. I encara que ha actuat a les sales i auditoris més importants de Catalunya, encara no he tingut el gust d'escoltar-lo en directe, de fet el desconeixia fins fa pocs dies. El seu darrer disc Preludes està inspirat en la forma clàssica de preludi i pren elements compositius tant de compositors clàssics, de jazz com de música de pel·lícules.



Si t'agrada, sàpigues que tocarà a la Pedrera aquests dies d'estiu.

dilluns, 18 de juny de 2012

Imatge

Una proposta ben interessant, que s'ha dut a terme a la National Gallery of Art, Washington DC, Juny 17th. 6.pm, doncs es va convidar al públic a fer volar la imaginació a partir d’obres de Joan Miró i de la música d’Ignasi Terraza, qui ell mateix ens diu: 

Com a persona que va perdre la vista als 9 anys, puc recordar els colors i perspectives, i no tinc una concepció visual de l’espai. En algunes exposicions de quadres o museus hi ha audioguies especials per a persones cegues. En aquestes guies la informació és una descripció de la imatge per permetre que la persona invident construeixi una imatge interna de la imatge. La meva proposta és convidar a l’audiència per fer el mateix exercici que jo faig en imaginar el quadre, i després escoltar una composició musical inspirada en aquesta imatge interior enlloc de la imatge real.


A veure si en un altre moment ho fan també per aquí, més a prop.

dilluns, 11 de juny de 2012

Fum

L'art existeix perquè la vida no és suficient.  Són paraules del poeta brasiler i crític d'art  Ferreira Gullar.


(A la imatge un fragment d'un dibuix preciós de la Maijo)

dissabte, 9 de juny de 2012

Daurat

El fet de no ser comprès per ningú era la meva raó de ser.

Aquestes paraules formen part de El temple del pavelló daurat, que és la darrera novel.la que m’he llegit, i ha estat una mica per casualitat, doncs fa unes setmanes vaig fullejar un seguit de llibres que hi havia a la prestatgeria de l’entrada a la sala de prèstec de la biblioteca. En llegir la sinopsi de la contraportada, i veient que la literatura del seu autor Yukio Mishima, és considerada de gran bellesa, em va cridar l’interés de llegir-la.

Una història d’aquelles que s'endinsarà dins del record de lectures singulars, per a lectors oberts a apreciar les minucies dels detalls en els drames interiors dels personatges, moguts per la recerca de l’alegria en el benestar personal de l’individu.


Ventall de descripcions detallistes i acurades, poètiques fins i tot. Tot són sentiments, sensacions intimistes, descomposant les diferències subtils en els caràcters, comportaments, expressions… Pàgines impreses de percepcions subjectives que neixen dins un protagonista de caire obsessiu, insatisfet, ple de dubtes i contradiccions del seu estat vital, d’un mateix, del que vol. Un ser que podríem definir (per entende’ns) com estrany, mogut per un estat anímic alterable i accentuat d’inestabilitat.

Un relat que poc a poc va captivant a l'expectant lector, fins a deixar-ne empremta. Només una cosa més, la propera setmana retornaré el llibre, però demanaré en prèstec La remor de les onades, esmentada com a exquisita, una altra obra d’aquest autor japonés, considerat un dels autors cabdals de la literatura japonesa i mundial, que el va dur a optar al Nobel en diverses ocasions. I una coseta més, en Yukio es va suicidar el 1970 seguint el ritual tradicional japonés de l’harakiri.

divendres, 8 de juny de 2012

Brolladors

Ahir va ser un dia en el que vaig gaudir de proteïnes vàries, totes divertides i nutritives.


I vaig ser acompanyant del duo Marta-Barbollaire que anava a la recerca de la bona imatge. L'hauran trobat? Records Maijo i Carme! 

(Aquesta imatge està extreta de la xarxa, es que encara no en tinc cap meva)

divendres, 1 de juny de 2012

Fils

L'emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'ambient que indueix sentiments tant a l'ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica.

La tanatòloga argentina Stella Maris, deixeble de la psiquiatre suïssa Dra. Elisabeth Kübler-Ross, ens diu: Les emocions modifiquen la capacitat immunològica. Treballa les emocions i reforçaràs la teva salut. Accepta el diagnòstic però mai acceptis el pronòstic. Si abandones l'esperança de millorar, de lluitar per la teva pròpia salut actives el suïcidi endogen. Tot el que com, penso i sento va teixint la salut, es pot aprendre a teixir.


I no només ho diu ella, està clar, només he pres les seves paraules com a exemple.

Aprenguem doncs a teixir-nos, dediquem temps a entrellaçar els nostres propis fils. Se suposen moltes coses, però podem contribuir a ensenderar certs senyals.

dimarts, 29 de maig de 2012

Quatre paraules

Enllaçant amb l'entrada de la Marta en el seu bloc A la llum d'un fanalet, aquí un altre poema de l'escriptor i pintor gironí Narcís Comadira:

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.




 (Poema Quatre paraules, i pintura Paisatge, les dues composicions són seves)

dissabte, 26 de maig de 2012

Jacintha

Ella és la cantant singapuresa Jacintha, que fou als anys 90 quan ja plenament consolidada com a cantant i actriu va començar a enlluernar fóra del seu país, entrant així a l'escena d'EUA a través de presentacions personals i un parell de discos de jazz, com fou l'àlbum Here's To Ben,  en el que va retre homenatge al saxofonista tenor Ben Webster.

Aquí pots escoltar-la en una de les peces que li va dedicar:



Dolços records em vénen al pronunciar Georgia... ohh Georgia... una vella cançó dolça i clara...

Diria que la seva veu també sona agradablememt melosa, i el saxo es pronuncia de meravella.

divendres, 25 de maig de 2012

Senyals

El músic anglès, de veu del tot singular, Antony Hegarty, expressa en una entrevista el següent: M'encanten els nens, però debem autoregular-nos i organitzar-nos depenent de l'entorn en que vivim, per necessitat, per sobreviure. Som moltíssims, masses. És antiquat pensar que debem reproduir-nos perquè sí.


Aquesta opinió em fa pensar, em crea una descàrrega de reflexions sobre la maternitat, la vida, el planeta, l'existència... Penso, que potser massa sovint ens manca un reforçat criteri davant la presa d'accions, a més diria que anem molt i molt per lliure.

(A la imatge una obra de l'artista anglès David Hockney)

dimecres, 23 de maig de 2012

Gourmet

Si ets una persona amb gust delicat i exquisit paladar, coneixedora dels plats de cuina  significativament refinats, que té la capacitat de ser catadora de talents de gastronomia al provar el nivell de sabor, finura i qualitat de certs aliments i vins, aleshores segurament hauràs sentit parlar dels següents termes i sabràs concretament que són: burrata, fugu, galanga, izakaya, kobe, gastrobar, kaiseki, kopi luwak, icewine, matxa, ponzu, lukum, macarons, soba... (sferificació, molecular...). Aquí et poso algunes definicions:

Burrata: crema de formatge fresc italià.
Fugu: peix globus, i degut a que és mortalment verinós si es prepara incorrectament, s'ha convertit en un dels plats més célebres i notoris de la cuina japonesa.
Galanga: popularment anomenada gingebre de Siam o galanga de Java.
Izakayaés un bar o restaurant típic japonés, que a més es poden trobar a les ciutats més cosmopolites del món. El menjar se serveix en racions no massa grans, i sempre pensat per compartir i no com plats individuals.
Kobe:  és una ciutat del Japó, la vaca de Kobe està considerada la més bona del món.
Gastrobar: es denomina així a un bar-restaurant que procura apropar l'alta cuina a les classes més populars servint tapes d'autor a preus assequibles, almenys aquesta és la intenció.
Kaiseki: era un menjar lleuger servit a la cerimònia del té japonès però ara es fa servir com a entrada en els restaurants japonesos.
Kopi luwak o cafè de civeta: és un dels tipus de cafè més cars del món. Es fa mitjançant la ingestió i el pas de les baies de cafè pel tracte digestiu de l'animal civeta de palmera comuna (Paradoxurus hermaphroditus), o altres civetes, quan aquest animal les defeca, les llavors de cafè mantenen la seva forma original. (D'aquest tipus de cafè en vaig parlar en una anterior entrada).
Icewine o vi de gel: no és un vi fred com es podria pensar, sinó un vi molt dolç provinent d'un raïm congelat el qual neix principalment de raïms Riesling i Vidal congelats per l'hivern (també s'usa Chenin Blanc, Chardonnay, Semillon i fins Merlot entre altres), ja que resisteixen temperatures per sota del punt de congelació. Els majors productors d'Ice Wine en el món són Canadà, Austria i Alemania
Matxa: és un té verd mòlt emprat a la ceremonia japonesa del te.
Ponzu: és una salsa emprada a la cuina japonesa, elaborada amb mirin (condiment dolç), tonyina, vinagre d'arròs... 
Lokum: és un dels dolços més antics del món, d'origen turc. Es tracta d'un dolç fet amb almidó i sucre. Sol aromatizar-se amb aigua de roses o amb llimona, i té una consistencia suau i lleugerament enganxosa. 
Macarons: és un pastisset tradicional francès fet de clara d'ou, ametlla mòlta, sucre glas i sucre. El dolç procedeix del segle XVIII, sorgint del forn del pastisser de la cort francesa com cúpules rodones amb base plana semblants a merengues. Els macarons es fan d'una àmplia varietat de sabors, segons la confiteria i l'època de l'any.
Soba: s'utilitza comunament per referir-se als fideus fins emprats en la cuina japonesa elaborats amb farina de fajol. Se serveixen freds amb una salsa o brou en què se'ls submergeix, o en brou calent com el ramen. D'altra banda, és molt comú al Japó referir-se als fideus fins com soba en contrast amb els udon que són tallarins gruixuts elaborats de blat.

De tota aquesta petita col.lecció esmentada (la majoria de procedència japonesa) només he provat els macarons (i no macarrons) i m'agraden, probablement tu també els hagis tastat, però per si de cas no és així, aquí et mostro com són:


I diuen (alguns) que aquest seguit de termes que t'he enllistat són la clau del llenguatge culinari cosmopolita. Fins i tot existeix el que es coneix com a fooding que és la jerga del siberita contemporani: food (menjar) + feeding (sentiment). 

Una proposta gustativa més.

dilluns, 21 de maig de 2012

Modèstia

Només sé que sé que no sé res va manifestar Sòcrates en una declaració d'humilitat. Una paradoxa, doncs Sòcrates aparenta que no sap res, quan sí que sap que no sap res; la instruïda ignorància del qui assumeix amb modèstia sincera que li queda molt per aprendre.


I és que m'agrada molt aquesta frase, reconéixer la pròpia impossibilitat de fer-se amb el sencer coneixement. El saber pot ser un propòsit, però és un repte perdurable.

divendres, 18 de maig de 2012

Imprevisible

La realitat no està en l'objecte sinó en la mirada, deia Pere Calders (1912-1994).

Aquest any, concretament al setembre, farà cent anys del naixement d'aquest cèlebre escriptor català, que neda junt al gènere d'en Borges i Cortàzar.

Els seus contes són una manera de pensar, una reflexió sobre la condició humana. Sovint posa en evidència l'absurditat de l'home. Un escriptor d'històries imprevisibles.

Intento recordar alguna de les seves històries llegides a l'escola, i em ve al cap el seu estil fantàstic, humorístic i imaginatiu, però cap història concreta, tinc pendent de fer-me amb Tots els contes, per tal de recuperar aquesta creativa narrativa.


(A la imatge una de les seves il.lustracions com a dibuixista)

Tinc una llista immensa de llibres per llegir, aquest plaer de nutrients és del tot irrefrenable.

dilluns, 14 de maig de 2012

Gotes de mar

Vaig trobar molt interessant el darrer programa de Thalassa de la setmana passada en que es parlava de les propietats per la salut de les gotes de l'aigua del mar. 

El 94% de l'aigua de la terra és aigua de mar, d'ella en va sortir la vida fa més de 3.600 milions d'anys. El gran poeta tràgic Eurípedes va dir que l'aigua de mar cura totes les malalties de l'home. Se'n sap molt, però molt s'ha oblidat. I va ser el científic francés René Quintón qui va descobrir que tots els vertebrats som aigua de mar isotónica, que serveix com a regeneració cel.lular automàtica, per tant som autoreparables...

Aquí et poso el reportatge que va passar canal33 el divendres passat:



A veure què et sembla.

dimecres, 9 de maig de 2012

Trobadors

Partint de que aquests dies -del 8 al 17 de maig- té lloc el XVIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona, exposo aquí els orígens de la poesia:

Amb el naixement de la poesia trobadoresca a final del s.XI assistim a un fenòmen cultural insòlit i de capital importància per a tota la posteritat literària europea: l'aparició d'una poesia culta en llengua vulgar. Amb anterioritat del primer trobador d'obra conservada -Guilhem de Peitieu (1071-1126)- ja hi havia poesia culta, però era escrita en llatí i conreada principalment per monjos i clergues. També hem de suposar, perquè en tenim notícia però no ens ha pervingut, l'existència d'una poesia en llengua vulgar. Es tractava d'una poesia popular, de cançons que acompanyaven els camperols mentre feinejaven el camp o guardaven bestiar, o celebraven les festes com les que tenien lloc a l'entrada de la primavera.


Les llengües romàniques eren el vehicle d'expressió del poble, de la gent comuna, d'aquells que no eren dignes de cap protagonisme històric ni cultural. Per la qual cosa, l'encreuament sorprenent entre un vehicle lingüístic poc preuat  (la llengua romànica) i un mitjà d'expressió elevat (la poesia culta) suposa una revolució, perquè unicament dignifica alguna llengua, sinó que permet als laics accedir a la cultura, esberlant per sempre més la dicotomia entre clergue-culte / laic-inculte.

Els mitjans de producció i de recepció d'aquesta lírica "nova" són ben diferents dels que transmeten la poesia en l'actualitat. Un poema és una cançó, és a dir, un producte poètic i musical. I el trobador és poeta i músic alhora, destre tant en l'art poètica i retòrica, que assimila fonamentalment de la tradició mediollatina, com un virtuós de la composició musical, que manlleva en bona part de l'art litúrgic medieval. Per tant, la poesia neix per a ser cantada, davant d'un auditori, tasca que realitza el joglar, un professional del cant i de l'art instrumental, que va de cort en cort cantant els poemes que ha elaborat el trobador. Els trobadors entenen l'activitat poètica com un art de la creativitat lingüística, que és inventiu i artesanal alhora. 

(Extret de l'Antologia de la poesia catalana; de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. A la imatge el trobador Guilhem de Peitieu)

dijous, 3 de maig de 2012

Coração

Ai, l'amour!

Va ser l'escriptor francès Honoré de Balzac qui va dir que un pot estimar sense ser feliç; un pot ser feliç sense estimar; però estimar i ser feliç és una cosa  prodigiosa.

I és que l'amor viatja amb mils d'equipatges i experimenta un munt d'aventures. Com pot ser el que lletreja aquesta afectuosa veu, que encara no coneixia, sona bé, ella és la cantant brasilera Adriana Calcanhotto, la peça és Do fundo do meu coração, si vols aquí tens la seva pàgina web:



La lletra diu alguna cosa així... ara he de saber viure sense tu. Des del fons del meu cor mai tornis al meu.

Et desitjo un entranyable dia, ben prodigiós d'amor!

dimarts, 1 de maig de 2012

Sensitiu

Han estat...

Dies compassats
de plaers miscel.lanis.

On...

L'espai del temps, 
teixia dolça melodia.

Perquè...

Quatre, els protagonistes:
foc, aire, terra i aigua.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Triar

Si et demano que em recomanis una lectura, la teva preferida o aquella que tens considerada com la més interessant que has llegit, quin seria aquest llibre?


I m'encantaria saber el perquè l'has escollit.

Gràcies!

Decideixo de posar, aquí sota, els llibres recomanats:

- Sílvia: Mirall trencat de Merçè Rodoreda.
- Lolita lagarto: Guardador de rebaños de Alberto Caeiro, La muntanya màgica de Tomas Mann;  a més d'autors com Pessoa, Zweig, Vila-Matas, Rodoreda, Kafka, M.Lispector, Borges, Cortazar... i també de japonesos.
- Marta: Mi planta de naranja-lima de José Mauro de Vasconcelos.
- Novesflors: Herba d'enamorar de Teresa Moure.
- Joan Gasull: Ullals de Salvador Macip.
- Eduard: Incerta glòria, de Joan Sales, i la correspondència entre Sales i Mercè Rodoreda.
- Montserrat: Incerta glòria, de Joan Sales, Jane Eyre de Charlotte Brontë, L'amant de lady Chatterley de H.D. Lawrence, Els germans Karamàzov de F. Dostoievski, Anna Karenina de Leon V. Tolstoi, El roig i el negre d'Stendhal, Una conxorxa d'enzes, de J.K. Toole, Quina lenta agonia la dels ametlers perduts de Toni Cucarella ... Sylvia Plath, Montaigne, Maquiavel i Shakespeare a tota hora.
- David: El Danubi de Claudio Magris, El Rei Lear de Shakespeare, Job de Joseph Roth... Kafka...
- Ventafocs x: El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry.
- Marta Contreras: La caverna de José Saramago, La pell freda d'Albert Sánchez Piñol.
- Helena Bonals: La immortalitat de Milan Kundera.
- Lior (no veig l'enllaç): L’hora de l’estrella de C. Lispector, Agua viva de C. Lispector, Paraules d'Opoton el vell de Tísner, L 'oncle Vània d'Antón Chéjov, Memòries d'Adrià de M.Yourcemar, Bella del senyor d'Albert Cohen, Lenz de Georg Büchner, Paludes d'André Gide, Ser poeta de Jaroslav Seifert, Cinquanta poemes de "Neueu Gedischte" de R.M.Rilke, i els nostres clàsics Salvador Espriu, Merçè Rodoreda...
- Violant d'Atarca: Vivències d'un separatista de Josep Ma. Murià, Memòries d'un nacionalista català d'Abelard Tona i Nadalmai, Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946) de Jaume Martínez i Vendrell, Sang, dolor, esperança d'Octavi Viladrosa.
- Mar: Cartes a un jove poeta de Rilke, i Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somniat d'Anna Roig.
- Calpurni: Joan Salvador Gavina de Richard Bach; Llengua abolida (1973-1988) de Maria Mercé Marçal.
- Maijo: El don de la sensibilidad. Las personas altamente sensibles d'Elaine Aron, Les veus del desert de Malo Morgan
- Digue'm Ariadna: relats curts i contes de Kafka, Cortázar, Borges, Espriu... capítols i capítols de Rulfo, McCullers, Kis, Bernhard, Sebald, Kundera, Hrabal, Roth, Zweig, Magris, Brodsky, Camus, Abe, Mishima, Vila-Matas, Rodoreda... versos de Verlaine, Tsvetàieva, Szymborska, Marçal, Ferrater... veus de Shakespeare, Txèkhov, Beckett, Guimerà...
- Joan Vigó: Stonner de John Williams, La vida instrucciones de uso de Georges Perec, La velocidad de las cosas de Rodrigo Fresán. I si us agrada la poesia no us perdeu: Ragtime de Francesc Garriga Barata, Galtes de perdiu d'Andreu Subirats, i El romanço d'Anna Tirant de Josep Pedrals.

(I si només un t'és difícil, recomana'm més d'un, el nombre que decideixis...)

dijous, 19 d’abril de 2012

Mandolina

Una mirada ben personal, del tot poètica, sobre el llenç del pintor:

La tela blanca és com una pols que recobreix l'autèntic quadre. Cal netejar-la. Tinc un raspallet per alliberar el blau, un altre pel vermell o el verd, els meus pinzells. Quan he netejat bé apareix tot el quadre.


Cita del pintor francès  Georges Braques, a la imatge el quadre Dona amb mandolina, 1912, d'estil cubista ben proper a Picasso, de fet tenen obres que no sabries dir de qui és realment cadascuna, encara que aquest darrer va anar més enllà.

Miraré doncs de treure la pols jo, a veure quina preciositat me'n surt.

dilluns, 16 d’abril de 2012

Mosaic

El paviment hidràulic que es troba a molts pisos de l'Eixample està lligat al moviment modernista, i per això a Barcelona hi és tan present. Va ser una tècnica importada de França que va tenir molt èxit entre les famílies de l'alta societat barcelonina.

Un dels fabricants més destacats va ser
Escofet, que va col·laborar amb arquitectes com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, i Gaudí, fent mosaics hidràulics singulars, com ara els que trobem a l'interior de la Pedrera, de forma hexagonal i de color verd poma, que després van inspirar els panots de Passeig de Gràcia.


Com passa amb tantes coses, va arribar una època en que molta gent, amb la intenció de ser pràctica o voler canviar, els va cobrir amb materials com ara el parquet flotant o ceràmica més moderna i uniformitzadora.


Actualment existeix un cert consens en donar valor a aquestes ceràmiques i per tant es fa l'esforç de conservar-les, i se segueixen produint de manera artesanal, així que es poden considerar peces úniques.

 
Fins i tot es fan tallers per a qui tingui ganes d'aprendre'n. Aquí pots veure i seguir el procés de fabricació de paviment o sòl hidràulic:



divendres, 13 d’abril de 2012

Positivitat

Una cançó molt aconsellada per taral.lejar:

Positiu és no sentir-se diferent als temors i als desitjos de la gent... és l'entrega sense por... no t'amaguis mai sota el dolor... és tornar a començar... és la llibertat... és pintar-te de colors... és la força que ens fa enlairar... és la història que hi ha en mi... són mil.lions de cors... 

No oblidis mai que el sol surt per a tothom!



Que tinguis un bellíssim cap de setmana.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Frontisses

He descobert el que fa la nord-americana Susan Collard. Ella és una arquitecta que elabora uns espectaculars llibres d'artista ben propers a la seva professió, doncs les seves enquadernacions són magnífiques obres arquitectòniques a petita escala. Molts dels seus treballs es composen de portes, finestres, habitacions i obertures o tancaments ben familiars en una llar.


Ha exposat les seves obres en nombroses galeries, biblioteques i museus. Si entres aquí podràs contemplar altres obres seves.

dimarts, 10 d’abril de 2012

Permanència

El mar és una extensió de gammes blavoses, un lligam de nativitat permanent, raó que sigui llavor de la nostra extensa inspiració humana.


En les profunditats aquàtiques del món primitiu, fa més de tres mil milions d'anys, neixen els primers sers vius. Entre ells, algues microscòpiques però plenes de tots els colors que il.luminaran un dia la terra. Lentament van elaborant l'oxigen lliure de l'atmosfera i obren el camí als vegetals clorofíl.lics que arribaran més tard. Creen les condicions per tal que apareguin noves formes de vida i, amb la seva cel.lula única, elaboren per primer cop un color pigmentari. Va ser el blau, i aquestes algues s'anomenaven "algues blaves". La mitologia grega explica que el color del mar es deu a les ondulacions de les llargues cabelleres blavoses de les filles petites de l'Oceà, les Nereides.


Les Nereides eren les filles de Nereu i de Doris. Nereu era un déu del mar i Doris era filla d'Oceà, la qual cosa fa que les Nereides siguin considerades nimfes del mar. Vivien al fons del mar al costat del tron del seu pare.

(A la imatge una d'aquestes mitològiques filles petites de l'oceà conegudes com Nereides)

dimecres, 4 d’abril de 2012

Canvas

El pianista nord-americà Robert Glasper, és conegut per combinar els sons del jazz i el hip-hop,  encara que en el seu treball Canvas (2005), d'on pertany la peça que pots escoltar a continuació surt d'aquest estil urbà i alternatiu:
 


Sembla ser que els seus concerts generen sorpresa perquè segons diu ell mateix: una hora abans de sortir a escena, no tinc ni idea del que anem a tocar. Tot depèn de les vibracions que generi l'audiència. Alguns músics recorren el món tocant cada nit el mateix, a mi m'agrada veure primer com reacciona el públic i només llavors decideixo tocar una cosa o una altra, així que mai se sap perquè cada audiència té la seva pròpia llista de cançons.

Si t'interessa sàpigues que vindrà pel Festival del Mil.leniConcert que pel que sembla no tindrà res a veure amb la peça Enoch's Meditation, doncs diuen que Robert Glaper és un brillant talent de la nova generació de músics que fa conviure el jazz amb el hip-hop, el R’n’B i el rock.

A mi aquest treball del 2005 m'agrada, ara bé, he entrat a la seva web i el que es pot escoltar no sona igual.

Bons dies sants!

dimarts, 3 d’abril de 2012

Assortiment

La pluja col.lecciona copioses imatges, ens oferta escenes pintoresques molt suggestives.


Compte amb les relliscades!

(Imatge del fotogràf Francesc Català Roca)

dilluns, 2 d’abril de 2012

Fugaç

Pensava sobre el rellotge de sorra i he volgut saber més sobre aquest instrument:

El rellotge de sorra és l'instrument que més visiblement representa el fluir constant del temps. S'empra com a símbol de l'existència fugaç de l'home. 
 
No hi ha evidències precises sobre el seu origen. La primera evidència concreta sobre l'existència d'un rellotge de sorra es pot veure en una pintura d'Ambrogio Lorenzetti que data de l'any 1328. Van existir en diferents èpoques, de diverses mides i models, i fins i tot se'n van construir alguns de tan grans que eren capaços de mesurar un dia sencer. 

Alguns afirmen que els romans els feien servir durant la nit, i d'altres que el va poder haver inventat un monjo francès per mesurar el temps de meditació.

Les ampolletes d'hores usades a Catalunya des de 1434 atès que la humitat del mar impregnava la sorra (alterant-ne la durada), es va acabar havent de substituir la sorra per per un element menys higroscòpic: closca d'ou triturada, etc.. i fins i tot pols de plom.

La referència mès antiga en castellà és del diari d'en Colom, és a dir que, documentalment, el seu ús a Catalunya és 58 anys anterior que el seu ús a Castella i fins i a tot Portugal. 


En l'època colonial, a les amèriques, els rellotges de sorra es feien servir molts.

El fet és que a partir dels primers rellotges de campanar, a meitat del segle XIV, van anar perdent importància i la van començar a guanyar als vaixells com instrument de navegació (funció que van mantenir durant 400 anys).


La mida d'un rellotge de sorra no és precisament la qualitat més decisiva a l'hora de determinar el temps en què la sorra flueix d'un receptacle a l'altre. No obstant això, perquè això duri diversos dies o setmanes, el rellotge ha de ser força gran. Dos d'aquests gegants són la Roda del Temps a Budapest i el rellotge de sorra del Museu de Sorra de Nima, al Japó. Amb una alçada de vuit i sis metres i un temps de recorregut d'un any respectivament, es troben entre els rellotges més grans del món. Un altre gegantí s'exhibeix a la Plaça Roja de Moscou des de juliol de 2008. Amb una altura de 11,90 m. un pes de quaranta tones és, probablement, el rellotge de sorra més gran del món. Els dos recipients de vidre del rellotge són tan grans, que en el seu interior es podria perfectament un automòbil d'uns 5 m de llarg. 

El rellotge de sorra més petit del món només mesura 2,4 cm de llarg. Va ser fabricat el 1992 a la ciutat de Hamburg, i necessita una mica menys de cinc segons per que la sorra passi d'un bulb a l'altre.


Per cert existeix la Nebulosa del Rellotge de Sorra, si en vols saber més entra aquí.

(A la imatge el gran rellotge de sorra anual de la ciutat de Budapest; ni la fotografia és meva ni l'he vist en viu perquè quan hi vaig ser encara no hi era)