dimecres, 28 de desembre de 2011

Que...


el 2012 et sigui un any ple de bellíssims colors!!

dimecres, 21 de desembre de 2011

Mur vegetal

El botànic francès Patrick Blanc és l'inventor d'un sistema per crear jardins verticals en forma de mur vegetal.


El Mur vegetal que Blanc construeix és un entramat fet amb materials artificials, que permet a les plantes assentar-se en forma vertical i obtenen per gravetat els seus nutrients mitjançant un sistema inventat per ell mateix. Les seves obres no només formen part del paisatge urbà de moltes ciutats sinó també s'utilitzen per decorar ambients interiors de grans botigues o edificis.

Trobem les seves realitzacions vegetals repartides en diferents ciutats del món: París, Genova, Nova Delhi, Berlín, Madrid, Santa Cruz de Tenerife...

La fotografia l'he extreta d'internet, la trobo maquíssima i del tot suggerent.

divendres, 16 de desembre de 2011

Vitalista

Les persones necessiten una mica de bogeria, o d'altra forma mai s'atreveixen a tallar la soga i alliberar-se.

Aquestes paraules les diu en Zorba, el simpàtic i viu protagonista de Zorba, el grec que interpreta un excel.lentísim Anthony Quinn, pel.lícula brillant, filmada el 1964, convertida en un clàssic, que qui no l'hagi vista no pot perdre-se-la durant més temps. La seva soltesa, frescor i vitalitat emana una simpatia que fa que sigui un dels meus films preferits.

Hi ha persones que transmeten energia estel.lar. Existeixen ànimes singulars d'una riquesa exemplar.

A més la banda sonora de Mikis Theodorakis és una dansa a l'alegria de viure, que queda ben demostrat en l'escena final on els dos protagonsites, en Zorba i en Basil, comparteixen un encomenable ball, que garanteixo quedarà retingut per sempre en la memòria del qui la vegi.


Film espectacular.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Màgic

El gran pianista, compositor, arreglista, productor, director nord-americà Ahmad Jamal és una llegenda viva del jazz amb una extensa carrera musical de reconeguts i influents èxits internacionals, molts junt al seu trio (o millor dir petit grup que és com li agrada anomenar-ho a ell).

La següent peça del 2008 dins l'àlbum It's Magic és una petita mostra en el seu brillant paisatge musical:



Haig d'escoltar encara molt del que ha tocat al llarg dels seus més de setanta anys de vida, però recomano el disc que he descobert aquests dies Ahmad's Blues publicat als anys cinquanta.

Aquí la seva web, i una entrevista que pots llegir a Barcelona Jazz Bar.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Gratitud

Connectar amb la gratitud ens humanitza, paraules que li vaig sentir dir l'altre dia a l'Àlex Rovira.


I és que de vegades sembla que no quedi bé dir GRÀCIES. En ocasions em trobo que per segons qui no cal pronunciar aquest mot perquè ja es dóna per dit, i això fa que et trobis en algunes situacions on sentir aquesta expressió incomodi a una de les parts.

Però jo sóc de les que penso que ho hauríem de sentir dir molt més sovint, res s'ha de donar per dit o entès, és maco agrair i valorar el que fa l'altre, mostrar el reconeixement d'allò que ens entrega cadascú sigui de la matèria que sigui, incloent-hi la no matèria.

L'agraïment ens uneix, i si no és a partir d'un gràcies hi ha moltes maneres que mostren el mateix, però revelar-ho engrandeix l'estima entre tots.

(A la imatge una preciosa foto extreta d'internet)

divendres, 2 de desembre de 2011

Cacoquímia

En la medicina antiga la cacoquímia era una patologia que consistia en l'alteració dels humors del cos. No sabia del seu significat fins que l'he recuperat del següent text:

Els llibres semblen omplir una necessitat de l'ànima; es precisen per a tots els temperaments de l'esperit, per a tots els graus d'intel.ligència; per tant, no deuen ser menys variats en qualitat i substància que els aliments que prenem. Com en aquest cas és el cap la que digereix, és fonamental escollir bé les lectures que ens són apropiades, i molts cops s'ha llegit a l'atzar durant tota la vida sense haver sabut elegir-les. D'aquí tants esperits cacoquímics.


Ho va esciure l'Abat Dinouart al s.XVIII, en un assaig que es diu L'art de callar, del qual recomano. Ja fa anys que el vaig llegir i segueixo mantenint-lo ben accessible, la seva reflexió no perd vigència, i considero ben interessants les seves manifestacions.

Atenguem doncs el nostre cap, ens serà premiat nodrir les neurones de fructíferes digestions lectores.