Diàleg estiuenc

- Mai no havia fet
calor com enguany!
Dins d'un forn així,
qui pot respirar?
Si inclús avui es pot
fregir en l'asfalt
un bou senceret
sense oli ni sal!

- Mira que ets pallissa,
quin exagerat!
Sempre se t'oblida
la de l'any passat!


M'identifico amb aquest diàleg, m'acostuma a passar que no recordo la xafogor del temps ja passat, no tinc massa memòria meteorològica.

(Poema infantil de Marc Granell; il.lustració de Brenda Montes)

Xerinol.la

Bona revetlla!


I vigila amb les bruixes i els bruixots.

Coneixença

Encara que la Marta m'ha fet descobrir al pianista dominicà Michel Camilo a partir d'un treball de ritme molt més enèrgic tot compartint escenari musical amb d'altres instruments, el seu habitual trio, us poso aquí una peça de només piano d'aquest mateix músic, en aquest cas de sons calmats i suaus:



Gràcies fanalet pel teu "Mano a mano".

Bona setmana a tots.

Micròfon

Tal Ben Shahar, professor de Psicologia Positiva a la Universitat de Harvard diu que: la vida és una succesió de fracassos per a poder tenir algun èxit. I la paradoxa és que quan acceptes l’error, el dolor, la soledat... i les emocions que provoquen, com és l’odi, la tristesa, l’enveja, la gelosia, la frustació... i els deixes fluir sense intentar suprimir-los, només aleshores deixen de ser les teves emocions, per a ser només emocions. Així es dissolen.

Per exemple, suposem que tens pànic a parlar en públic. El que fas és interpretar al públic (fet) com amenaça (pensament) i reacciones amb ansietat (sentiment).

La naturalesa per a ser governada abans ha de ser obeïda. Dona-li curs i arribaràs a interpretar al públic com gent que t’estima i escolta fins arribar a frenar l’ansietat. Dona’t permís per ser dèbil. Ser positiu no és ignorar o treure importància a la realitat sinó acceptar-la. I assumir les teves emocions.


Ok, li donaré curs i ja veurem si me n'ensurto, perquè a mi parlar davant de moltes cares m’aterra.

Per cert, la Maijo m'ha fet arribar una aportació sobre el tema ben complerta, potser t'interessa, entra aquí. Gràcies!

Partitura

El poeta Joan Margarit de vegades pren el jazz com a font d'inspiració, doncs li apassiona aquesta música. En el darrer número de la revista JAÇ surt publicada una interessant entrevista on parla de la seva relació amb aquest gènere musical. Extrec aquí els paral.lelismes que diu que veu entre poesia i jazz:

El que fa el poeta és una partitura; el poeta és una mena de compositor. Això converteix el lector en intèrpret i no pas en espectador. De la mateixa manera que el músic de jazz toca aquella peça amb una llibertat màxima. Per això un poema no serà mai el mateix una vegada el lector se l'ha fet seu, de la mateixa manera que aquell tema de jazz no sonarà mai igual. Si un poema és bo ha de ser obert i tenir l'esperit d'una peça de jazz, ha de ser com el "Lover Man".

Va ser en el concert-homenatge que se li va fer al saxofonista Ricard Roda (mort aquest passat desembre) on la seva inspiració poètica va fer-li escriure el següent poema "Algú que toca Loverman" la peça Lover Man és d'en Charlie Parker, peça que fascina a en Margarit, una mostra d'això és quan declara que si no tens Parker no funciones, és una droga necessària.

ALGÚ QUE TOCA LOVERMAN

Concentrat i tranquil està bufant
un raig d'aire calent dins el metall.
El so del saxo ve des d'un ahir
de fum de fàbriques, quan la sirena
del primer torn sonava abans de l'alba.
Recorda el primer Loverman, al Jamboree.
Per ell torna a tocar-lo,
i pels qui vam ser joves a la Rambla.
Pel jazz que els ianquis duien
en els vaixells de guerra, els anys cinquanta,
per aquelles hores
de matinada on homes amb grans mànegues
regaven les llambordes sota els plàtans.
Concentrat i tranquil està tocant altra vegada Loveman al Jamboree.
Més tard, mentre netegi l'instrument,
pensarà que la música és dins seu
com la mort dins l'ànima d'una arma.
Concentrat i tranquil, i -no ho sabíem-
era el seu últim Loverman, al Jamboree.


(A la foto una radiogradia d'un saxo; imatge extreta d'internet d'autor desconegut)

Aquí pots escoltar a en Bird.

Manipulus

El terme manipulació prové del llatí manipulus, conformat per les arrels manus (mà) i plere, pleo (omplir), d'aquí que la seva significació original estigui associada amb la idea del que es porta a la mà o del que pot ser contingut en ella. L'etimologia del terme ens suggereix el contacte manual amb elements que es dominen (es porten a la mà) i es tracten com a coses.

El seu ús primitiu es restringia a l'àmbit dels metalls, a la praxi medicoquirúrgica i l'experimentació en física i química.

Aquest tracte amb les coses suposa que el manipulador coneix una ciència i l'art de les propietats i lleis d'aquests elements. Tot això es manté amagat i secret per a aquells que poguessin interessar-se pel resultat de la manipulació. Per tant, el coneixement i el secret són els fonaments del prestigi i de l'eficàcia del manipulador.

El terme manipulació ha patit una transposició semiòtica inesperada, ja que el seu significat s'ha traslladat de l'àmbit mecànic i físic, en antropològic i social. Aquesta relliscada lingüística del vocable ens permet parlar ara no només de l'home com a subjecte manipulador sinó també de l'home com a objecte manipulat, com a terme de l'acció manipuladora.

Ara, l’home manipula a altres homes (en educació, política, psicoteràpia, etc.) al tractar-los com coses o màquines, amb el propòsit de provocar determinats comportaments prefigurats, la qual cosa implica no adonar-se, no caure en el compte per part del subjecte manipulat que està sent-ho. L'acció manipuladora no arriba a la consciència del manipulat perquè és secreta, oculta i subtil.


Però de vegades es té la sort de ser conscient de l'estratègia de l'acció del manipulador, perquè ja es coneix l'art d'actuar de qui es té davant.

Caolí

El caolí o caolinita és una argila, una roca tova de color blanc que es troba en jaciments de tots els continents. És un pigment que proporciona un efecte mat pronunciat.

Des de la nit dels temps, els aborígens australians utilitzaven el caolí per pintar sobre parets o roques. El recullen en jaciments o a les ribes dels cursos fluvials. Entre els arunta, que viuen al centre d'Australia, el caolí realça el contorn dels dibuixos traçats amb carbó sobre els cossos durant les cerimònies de culte.

A l'Àfrica, el caolí és matèria primordial relacionada amb la comunicació amb els avantpassats i se sol recollir en depressions inundades durant l'estació de les pluges que són refugi dels déus dels avantpassats. A Nigèria aquest pigment reforça l'expressivitat de les figures i subratlla les escarificacions del cos incrustant-se en les ranures de la fusta. En les màscares rituals femenines del Congo, el blanc s'associa a la llum, a la lluna, a la farina de mandioca, a la llet materna i a l'esperma. I aquestes màscares encarnen qualitats positives, com la bondad, la puresa, el vigor reproductor, i per tant la continuïtat, la pau i la bellesa.


Els yafar de Nova Guinea recullen el caolí de grutes i cavernes. Simbolitza el principi vital que organitza el seu món i prenen un paper important en la pintura de les màscares rituals i els adornaments corporals.

En la pintura occidental el caolí s'ha emprat poc, i ha estat com a excipient mineral destinat a aclarir certs pigments, per exemple els ocres, els negres de carbó o l'atzurita.


(A la imatge de dalt: acabat de caolí en una màscara del poble Kwele de Gabon; i a la imatge de sota: una mina de caolí al Parc Natural del Tajo)

Austera

La pianista nord-americana Marilyn Crispell toca dins un estil intimista d'aromes melangiosos, transmet suau calma, s'acopla bé dins l'espai on m'ubico realitzant-me. Potser també t'agrada.



Un dels seus compositors de jazz preferits és Abdullah Ibrahim, i aquest pianista sud-africà m'encisa, toca i sona amb una elegància sublim; temps enrera en descobrir-lo vaig posar una entrada musical seva, entra aquí.