Estic llegint
Converses amb mi mateix, de
Nelson Mandela.
El seu inici va ser una mica costós, interessant però espès, per la seguida exposició d'ideologia i política, cosa que em feia passar les pàgines sense estar plenament immersa en la narració. Però aquests darrers dies, a partir d'una tercera part del llibre no puc dir-ne el mateix, doncs ha sorgit la part més humana del personatge i es pot dir que ja n'estic amablement enganxada. I d'un home com aquest és de suposar que el que un pot anar extraient és admiració, unit a un munt d'adjectius que conjuguen en fer més majúscula aquesta valoració de la seva personalitat.
De comentaris per ressaltar n'hi ha per omplir planes, però fa una estona llegia un de ben senzill:
No oblidis mai que un sant és un pecador que continua esforçant-se. Aquestes paraules que destaco no són gens noves, però a mi em frapen de manera profunda perquè hi ha moltes persones, dins i fora de l'esfera pública, que sense presumir-ne són àngels, i continuen dia a dia polint la seva humanitat.
Aquesta entrada està dedicada a la bona gent.
(A la imatge una obra de l'artista
Vasarely)
