I és que de vegades sembla que no quedi bé dir GRÀCIES. En ocasions em trobo que per segons qui no cal pronunciar aquest mot perquè ja es dóna per dit, i això fa que et trobis en algunes situacions on sentir aquesta expressió incomodi a una de les parts.
Però jo sóc de les que penso que ho hauríem de sentir dir molt més sovint, res s'ha de donar per dit o entès, és maco agrair i valorar el que fa l'altre, mostrar el reconeixement d'allò que ens entrega cadascú sigui de la matèria que sigui, incloent-hi la no matèria.
L'agraïment ens uneix, i si no és a partir d'un gràcies hi ha moltes maneres que mostren el mateix, però revelar-ho engrandeix l'estima entre tots.
(A la imatge una preciosa foto extreta d'internet)
8 comentaris:
Si ja costa dir gràcies, imagina com costa demanar perdó i disculpar-se. No entenc que costi tant, la veritat. Estic molt d'acord amb el que expliques, i jo ho aplico, no només amb paraules, sinó també amb fets, sempre que puc.
És cert. Ens costa molt mostrar el què sentim, i a vegades ens justifiquem pensant que l'altre ja ho haurà entés. Però un gràcies, una mostra de carinyo, un perdó...mai estar de més. Com dius tu, ens uneix.
Corol·lari d'aquest costum -o pèrdua de costum, millor dit- és la pèrdua de la cordialitat o cortesia públics tan habitual avui en les relacions socials. Prefereixo un "gràcies" rutinari i mig fals que un equerp silenci. Entre els purs formulismes i els agraïments sincers, sempre podrem després diferenciar, però l'hàbit i la forma pot ser un pas per nodrir el contingut.
...i... disculpa... GRÀCIES!
una abraçada!
Tens molta raó, a vegades ens costa molt expressar el que sentim, i n'hi ha prou amb un gràcies.
Estem d'acord, Gemma. El que passa és que, de vegades, l'ús abusiu d'algunes paraules fa que perdin força. Tot i això, hi ha poques recompenses millors que un gràcies ben sincer.
Clar que sí. No costa res donar les gràcies. Una abraçada.
Agraïda de llegir-vos!
Publica un comentari