dissabte, 19 de novembre de 2011

Límits

La poesia és impersonal, bufa on i quan vol com el vent, no pertany al nom que porta escrit a peu de pàgina. De vegades neix de la mà, com certes figures traçades distretament al paper, que al final resulten encantadores, o com certs gestos, en els quals una persona manifesta, sense adonar-se'n, una gràcia que no sap que té o que potser no tornarà tenir.

És un petit fragment extret d'una de les pàgines de El Danubi de l'escriptor italià Claudio Magris. El llibre aporta un munt de reflexió sorgida en pàgines de contingut brillantment documentat. Paisatges d'història i anècdota conviden a fer-se un bany testimonial en aquest vell riu replè de temps viscut. Dissertacions instruïdes activen el pensament del viatger que va recorrent atentament la complexitat d'heterogenis esdeviments (alguns d'ells ficticis) redactats amb intel.ligent mestratge.


Aquesta és la lectura que m'ocupa fa unes setmanes. I em passa que, per moments, alerto que no entenc el que llegeixo, però curiosament al mateix temps que m'adono que no arribo al nivell de comprensió ho disfruto degut a la riquesa de coneixement que no deixa de despertar el meu interès. I penso que aquesta també és una manera de desplegar noves vies cognitives, o dit d'una altra forma: exercitar la meva matèria grisa.

7 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Que fantàstica aquesta foto de l'escala!

A vegades no cal entendre tot el que llegeixes, n'hi ha prou amb sentir-ho, com la música.

fanal blau ha dit...

Em sento del tot identifiacada amb el que expliques en aquest post, de El Danubi, de Claudio Magris.
De vegades, és deixar-se endur, per una lectura que tot i complexe, també va ben farcida de moments poètics.
A mi també m'agrada molt aquesta imatge!
Un petó, Gemma! I un molt molt bon cap de setmana!

novesflors ha dit...

A mi també em ve bé exercitar la matèria grisa, no vull que s'atrofie :)

David ha dit...

Més que un llibre, és un monument atemporal. Sempre s'hi pot tornar per trobar-hi aspectes que ens havien passat per alt o no havíem entès del tot. Una obra que no em canso mai de recomanar i que m'alegro que també t'agradi. Bona nit, Gemma!

GEMMA ha dit...

Helena, si molt sovint em passa el que dius, de fet és quan sento la lectura que aquesta m'agrada i la gaudeixo un munt. SENTIR és... el meu lema, la meva guia.

Gràcies per aportar-me.

Marta, veig doncs que coincidim en la nostra valoració, i diria que en concret els fragments poètics ens agraden a les dues.

Petons, bonica.

Novesflors, la matèria grisa és una font de riquesa immesurable.

Salutacions!

David, això que dius de "monument atemporal" és ben majúscul, i és que tens raó, és una obra immensa, un recorregut per reprendre'l en futures ocasions.

Gràcies, sé que el que llegeixes tu té contingut de pensament, i exercitar la màteria gris m'agrada.

Molt bon dia als quatre!!

Eduard ha dit...

Aquest és un llibre dela meva llista dels "eternament demorats". A veure si ara sí se'm fa present entre les mans!
El fragment triat és prou esquer perquè hi piqui... La poesia dels gestos a penes entrellucats enmig de l'enfarfec diari, a mi em va suggerir uns versos un dia, als quals et convido...
http://relatsencatala.cat/relat/dietari-de-la-catastrofe-2-passeig-de-gracia/753479

GEMMA ha dit...

Hola Eduard, podria haver triat molts fragments, he escollit un de poètic entre tants d'altres estils i temàtiques.

Gràcies pel teu convit, hi entraré.

Fins la propera, salutacions i bon dia.