dijous, 6 d’octubre de 2011

Excessos

El gran Gatsby és una novel.la romàntica d’amors i desitjos escrita per F. Scott Fitzgerald i publicada l'any 1925. Aquest escriptor formava part del que es coneixia com la generació perduda, un grup de narradors nord-americans nascuts a finals del segle XIX que van viure molt de prop la Primera Guerra Mundial, la seva fi i la posterior desesperança davant la destrucció massiva de l'home per l'home. La història es desenvolupa a l'estat de Nova York durant els anys 20 del segle XX. Descrita sovint com el reflex de l'era del jazz en la literatura nord-americana.

Sembla ser que el públic no va acollir bé aquesta novel.la. Va ser en els anys 50 que es va reeditar i va trobar ràpidament un ampli cercle de lectors, provocant que durant les dècades següents es convertís en un text estàndard en instituts i universitats en tot el món. En algunes referències és citada com una de les novel.les més importants de la literatura nord-americana del segle XX.

Jo encara no l’he llegida però fa poc he vist la pel.lícula del mateix nom del 1974 dirigida per Jack Clayton, i haig de dir que m’ha agradat i a més el seu argument és ben actual, lliga amb tota la crisi econòmica present i les seves causes. El film està protagonitzat per un elegantíssim Robert Redford en el paper de Gatsby, un nou ric d'origen dubtós qui vol recuperar l’amor de la seva joventut en una bellíssima i fina Mia Farrow en el paper de Daisy, una dona que viu en l’opulència. Cal dir que els somnis de Gatsby acabaran on els hi toca estar, i això que ell no volia resignar-se.


Si situem la història veiem que durant aquesta època s'estava produïnt un vertiginós però enganyós floriment econòmic que s'explica perquè després de la I Guerra Mundial, Estats Units bullia de desitjos de renovació, de modernització, de diversió, amb inversions desorbitants, excessos a dojo, enriquiments dubtosos i grans multimillonaris ostentosos... que finalment va dur a que el país s'enfonsés dins la Gran Depressió de 1929.

Aquesta ebullició de luxes sonava a ritme de xarleston, moment en que aquest ball va començar a practicar-se com una forma de diversió i distracció. Cal dir que aquest ball s'originà el 1903, com una dansa folclòrica negra als Estats Units, concretament a la ciutat de Charleston, situada a Carolina del Sur. Jo diria que els ballarins són tan ràpids que semblen que duguin patins.

Bé, que podem dir nosaltres amb la que està caient, moltes coses segur.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Vaig llegir el llibre fa un temps i només sé que em va costar molt entrar-hi, al principi no li trobava el sentit per enlloc. Després va a millor, però tampoc em va semblar la gran obra que està considerada. He de dir que les èpoques que descriu no m'entusiasmen, i aquestes descripcions d'excessos i opulència no em resulten agradables de llegir.

òscar ha dit...

Vaig llegir "El gran Gatsby" fa un veritable porró d'anys. Com explica en Xexu, també em va costar entrar-hi però després, i a diferència de ell, em va acabar enganxant moltíssim.

Tant que del llibre m'ha quedat, per sempre, una frase:
"Y así vamos hacia adelante, naves que reman contracorriente, incesantemente arrastradas a su pasado".

David ha dit...

És un clàssic de la literatura nord-americana del segle passat i la pel·lícula, contràriament al que sol passar, aguanta dignament la comparació amb el llibre. Salut Gemma!

novesflors ha dit...

M'interessa, crec que veuré (o intentaré veure) la pel·lícula.

fanal blau ha dit...

Jo ni l'he llegit ni he vist la pel·lícula, però també miraré de trobar una estona per veure-la.
El reflex de l'era del jazz en la literatura nord-americana? això pinta bé! :)
Una abraçada!

jordicine ha dit...

Jo també vaig llegir-lo fa temps i, la veritat, no el tinc massa al cap. Miraré de tornar-lo a agafar. Un petó, GEMMA.-

babel36 ha dit...

Buena la película, el libro no lo he leído. Me ha gustado la reflexión que haces: va a ser verdad eso de que el hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra...
Saludos ;)

GEMMA ha dit...

Intentem evitar els excessos, sabem prou bé que la mida justa és la que senta millor, la més sana, sigui en l'àmbit que sigui.

Gràcies macos per les ben rebudes aportacions, i brindem pel solidari equilibri!

Bona setmana a tots.