dimecres, 6 de juliol de 2011

Lapislàtzuli

El lapitzlàtzuli és una latzurita destinada a l'ornamentació, es tracta d'una gemma molt apreciada en joieria des de l'antiguitat; i la pols d'aquest mineral proporcionava un pigment blau que va ser molt valorat entre els grans pintors del Renaixement per la seva durabilitat.

Mentre que els ocres i les terres colorejades grogues, vermelles i marrons abunden i poden utilitzar-se quasi sense preparació, els dos principals pigments blaus proporcionats per la naturalesa, l'azurita i el lapislàtzuli, es localitzen en determinats jaciments i deuen ser mòlts i rentats durant llarg temps.

Va ser el lapislàtzuli, jaciment principal dels quals es troba a l'Afganistan, el que durant molt de temps es convertiria en el rei dels pigments blaus. Sembla ser que foren aquests els primers que el van moldre durant el s.V de la nostra era. La India l'importava mitjançant caravanes i es troba en aquesta època en pintures que arriben fins el Tíbet.

Els pintors àrabs també van recórrer a aquest pigment blau. I a l'Edat Mitjana, els venecians importaren lapislàtzuli a Occident, convertint-se en el color més bell i més car de la seva paleta. Se li donava el nom d'ultramarí (vingut més enllà dels mars) per oposició a l'azurita designat aleshores com azzuro citramarino (blau arribat d'aquest costat del mar).

En els manuscrits il.luminats mitjavals, les zones pintades amb lapislàtzuli presenten sovint un aspecte lleugerament granulat. Les partícules, de tamanys diversos, reflecteixen la llum en diferents direccions segons la seva posició. Confereixen doncs a aquest pigment una lluminositat incomparable. A partir del s.XII es va perfeccionar una tècnica que permetria eliminar les impureses de la pedra i l'ultramar es presentaria a partir d'aquest moment en forma d'una pasta més manejable que contenia escaiola, resina, oli i cera. Es reservava aquest pigment preciós per a la túnica de la Verge i la quantitat que es podia emprar s'especificava molt clarament en els contractes que els clients de les obres feien amb els seus clients.

El preu prohibitiu del lapislàtzuli va forçar als artistes a buscar pigments alternatius menys cars, tant minerals (azurita) com biològics (índigo).

Leonardo da Vinci, Alberto Durero i Fra Angèlic, entre molts d'altres, van ser alguns dels il.lustres pintors que li van donar vida, arribant a denominar a la pols de lapislàtzuli com «or blau».


(A la imatge la coneguda pintura La jove de la perla de l'artista flamenc Johannes Veermer, que molts la recordareu pel film del mateix nom de Peter Webber sobre aquest pintor on la jove és interpretada per Scarlett Johansson)

7 comentaris:

fanal blau ha dit...

Ja és que només el nom és ben bonic de pronunciar-lo en veu alta...
Sonorament blau...

maijo ha dit...

Vaig llegir la novel·la, he vist el film i el quadre, i és que n'estic enamorada. Em passa el mateix amb el lapislàtzuli, el recordo al pectoral de Tutankamon, combinant-lo amb altres pedres precioses, l'or i el vidre.
Tot un plaer llegir-te i es que s'hi està fresquet a casa teva, serà el blau del lapislàtzuli?

David ha dit...

Com diuen els Antònia Font al seu darrer disc, és una paraula preciosa: lapislàtzuli!
Salutacions, Gemma!

Alyebard ha dit...

Una gran entrada! blau ultramarí!

novesflors ha dit...

Preciosa la paraula, l'escrit i no menys preciós el quadre de Veermer.

marta ha dit...

Des de els antics Egipcis han vestit aquest color tan etern, es realment fascinant veure els collarets dels faraons i les Reines tan ben fets malgrat les poques eines.

GEMMA ha dit...

Veig que la paraula Lapislàtzuli us agrada, la seva originalitat farà que la recordi.

Bona setmana a tots, amb preciosos blaus ultramarins!