dimarts, 14 de juny de 2011

Micròfon

Tal Ben Shahar, professor de Psicologia Positiva a la Universitat de Harvard diu que: la vida és una succesió de fracassos per a poder tenir algun èxit. I la paradoxa és que quan acceptes l’error, el dolor, la soledat... i les emocions que provoquen, com és l’odi, la tristesa, l’enveja, la gelosia, la frustació... i els deixes fluir sense intentar suprimir-los, només aleshores deixen de ser les teves emocions, per a ser només emocions. Així es dissolen.

Per exemple, suposem que tens pànic a parlar en públic. El que fas és interpretar al públic (fet) com amenaça (pensament) i reacciones amb ansietat (sentiment).

La naturalesa per a ser governada abans ha de ser obeïda. Dona-li curs i arribaràs a interpretar al públic com gent que t’estima i escolta fins arribar a frenar l’ansietat. Dona’t permís per ser dèbil. Ser positiu no és ignorar o treure importància a la realitat sinó acceptar-la. I assumir les teves emocions.



Ok, li donaré curs i ja veurem si me n'ensurto, perquè a mi parlar davant de moltes cares m’aterra.

Per cert, la Maijo m'ha fet arribar una aportació sobre el tema ben complerta, potser t'interessa, entra aquí. Gràcies!

8 comentaris:

òscar ha dit...

Diria que és una por lògica que, per molt exàmens orals viscuts a l’escola, costa força treure’s del damunt en edat adulta.

A mi, ara, no em toca tant fer-ho però la vaig superar, està clar, a còpia d’intents (i no sempre brillants).

Alyebard ha dit...

Superar les pròpies pors és la part més difícil. Llavors és quan flueixen les emocions.

fanal blau ha dit...

Dóna-li curs.
Segur que te'n hauràs sortit o te'n sortiràs.
Però t'entenc tant, tant, tant!!!

Alguna vegada, després dels 10' primers (o quinze, o setze...) te n'oblides i et relaxes...
Vagi rebé, bonica!

Joana ha dit...

Això pensava jo, gemma i mira, quan no tens altra opció t'hi llances i que siga el que el "totpoderós" vullga!!!

Helena Bonals ha dit...

Jo ho he fet davant nens o adolescents un parell de vegades, em pensava que no podria, però sentir-me escoltada em va resultar un plaer.

maijo ha dit...

A mi m'horroritza sentir-me la veu. Vaig intentar sobreposar-me anant a un curs d'oratòria, però la experiència no va funcionar. Tal Ben Shalar té raó, jo ho confirmo, sentir-te envoltat de la gent que t'estima t'ajuda a superar qualsevol malson. Una abraçada i força, valenta!

Mireia ha dit...

Contundent això de CONJUNT DE FRACASSOS PER TENIR ALGUN ÈXIT, i, malauradament, moooolt real!!

GEMMA ha dit...

Oscar, jo els pocs cops que ho he fet, ni t'explico, i els cops que ho he evitat i me n'he pogut escapar!!! Però és un repte que hi vull posar ganes per aconseguir-ho.

Si, superar les pròpies pors, les de tots els colors, també la de no quedar-se en blanc!

Marta, gràcies pels ànims!

Joana, si, quan no tens altre opció per nassos ho fas i que surti com surti... no hi ha altre via possible.

Sentir-me escoltada m'agrada, Helena, però depen davant de qui!

Si Maijo, suposo que t'has d'agrafar a alguna técnica o recurs i imaginar-te el que calgui per passar la prova en verd.

Hola Mireia, quan de temps! Tu per aquí! Doncs molts d'èxits per a tu!