divendres, 15 d’abril de 2011

Procés

Etapes, moments, passes… i a continuar resolent nusos.


A més, vivim i sentim de tots colors i mides. No és rar caure en cert deliri. Som una màquina un tant rara, no?

7 comentaris:

maijo ha dit...

I tant! Fer i desfer segons anem avançant, i una mica de deliri ja va bé, el necessari per a saber que estem vius.
Una abraçada.

Helena Bonals ha dit...

Una feina en porta a una altra, és així.

lolita lagarto ha dit...

som una màquina raríssima que de tant en tant crea coses fantàstiques com aquesta imatge..i aquestes paraules..:)

garbi24 ha dit...

som una màquina perfecte....el que passa es que de vegades no la tenim del tot apunt

Iris ha dit...

Som un laberint de colors, quan trobem els més foscos ens enfonsem, però si pel camí la gama dels vius se'ns presenta, la màquina s'il·lumina.
Bon capde Gemma

fanal blau ha dit...

Jo diria que som, afortunadament, una amalgama de colors increïble. Anem trenant la vida amb fils multicolors i de vegades es decoloren més del que voldriem. Però, més aviat o més tard, tornem a trenar.
Un petó, Gemma.

GEMMA ha dit...

Si Maijo, només el necessari, no ens passessim, però sinó que hi farem!

Si Helena, tot va lligat.

Lolita, raríssima si, i fantàstica com és la teva. Gràcies per l'elogi.

Joan, diuen que la perfecció no existeix, però potser un dia ens enduem un ensurt.

Iris, dius que som "un laberint de colors", m'agrada aquesta descripció cromàtica.

Marta, optimisme en majúscula i de colors, així ha de ser!

Salutacions a tots, macos!