dimecres, 16 de març de 2011

Alcanna

L'Alcanna, Alkanna tinctoria L., es tracta d’una planta de flors blaves que no sobrepassa els 70 centímetres d’altura. La seva tija i fulles presenten vellut. Creix espontàniament en terrenys àrids mediterranis i s’ha cultivat fins a finals del s.XIX en el sud d’Alemanya i Hongria. Una varietat propera creix fins a Sibèria, mentre que al Japó, la que s’utilitza és la varietat anomenada murasaki. Els colorants es troben a l’arrel de la planta, i es recull abans o després de la floració, primavera o tardor. El pigment molt potent que conté l’alcannina, permet obtenir tons que van des del vermell al blau. Per desgràcia no és soluble amb l’aigua, i s’empra amb alcohol a 35 graus.


Es va emprar des dels temps més remots de l’edat antiga en el món mediterrani, sobretot a Grècia i Pèrsia. Sota l’imperi romà va adquirir molta importància, doncs es buscava com a substitut de la púrpura. Però per totes parts es tractava de solucionar la fragilitat del seu to, doncs no resistia ni a a la llum ni als rentats.

A Egipte, un papir del s.III dC descobert al 1828 a la tomba d’un aficionat a les ciències ocultes de Menfis, proporciona tota una sèrie de receptes per treure de la planta morats més sòlids. Aquest document aconsella dissoldre l’arrel en una barreja d’oli de nous i d’aigua, i indica com a millor excipient l’orina de dromedari, que fixaria el color. Per altra part, si es desitgen tons més pàlids, el papir trobat sugereix que es coui l’arrel amb cogombre salvatge, coloquíntida o lèbor.

Al Japó s’utilitza una espècie local d’Alcanna afegint cendres o vinagre en el bany de tint per obtenir una gran varietat de matissos violacis. A més del seu ús com a tint intervenia en l’elaboració de cosmètics, doncs els seus pigments es barregen fàcilment amb els greixos i olis emprats com a base dels ungüents durant l’antiguitat.

Les romanes riques li devien la seva boca escarlata i les seves rosades galtes. Encara en els nostres dies, en els països àrabs, aquesta planta entra en la composició d’una barra de llavis. L’ungüent es presenta en un atuell de fang. Les dones l’agafen amb la punta d’un dit i se l’apliquen sobre els llavis. S’anomena “vermell de Fez”.

L’Edat Mitjana occidental va oblidar l'Alcanna, però va resorgir en el segle XVIII per tenyir els teixits de cotó anomenats indianes. De totes maneres com la fragilitat del seu tint continuava sense resoldre’s, la indústria tèxtil va renunciar a utilitzar-la abans inclús de l’aparició dels colorants de síntesi. Va seguir usant-se durant un temps com a colorant alimentari, cosmètic i farmacèutic, però es va abandonar quan es va advertir que presentava efectes secundaris molestos.



El més probable és que tinguis vista aquesta planta silvestre, a mi més ben familiar, però no sabia més que de la seva aparença al veure-la sovint pels nostres paratges.

3 comentaris:

jordicine ha dit...

És preciosa!, com la història que expliques. Un petó i fins aviat, GEMMA.

maijo ha dit...

Molt interessant. ara n'estic segura que la reconeixeria.
Una abraçada.

GEMMA ha dit...

Realment vivim entre colors.

Salutacions!