dijous, 27 de gener de 2011

Terres verdes

Les terres verdes són roques que deuen el seu color al fet que contenen una gran proporció d'argiles verdes (glauconia, celadonita o clorita). Es troben més o menys per tots llocs, especialment al sud de França (Niça), a Itàlia (Verona) a l'illa de Xipre i a Bohèmia.

Aquestes terres es moleixen i després es renten per eliminar les impureses. Es presenten aleshores com pols de textura sabonosa, fàcils de treballar. L'única terra verda que es troba al mercat és el verd brentònic conegut com a verd veronès, perquè prové d'aquesta regió.


La gran història de les terres verdes comencen sota l'Imperi romà per substituir a la costosa malaquita. Els pintors la feien dur de Verona o Xipre per pintar frescos de paisatges que decoraven les viles més elegants. A vegades les barrejaven amb altres pigments especialment el blau egipci per tal de variar les tonalitats. A Egipte en els retrats de la regió del Fayum, la terra verda es va emprar per a les vestidures, joies o fulles dels arbres. Més tard els iranians també les van usar molt per a retrats i paisatges.


A la caiguda de l'Imperi romà molts pigments i coneixements varen passar a l'oblit a Occident, però les terres verdes no van desaparéixer totalment i es tornen a trobar de tant en tant en pintures murals carolingies i romàniques.

Els artistes renaixentistes que van desenvolupar les tècniques de les pintures a l'oli van obtenir verds profunds amb les terres verdes. En el seu llibre "Libro dell'arte" Cennino Cennini dóna nombroses receptes per explotar totes les possibilitats d'aquests pigments i explica un munt de tècniques aglutinades amb cola.

Les terres verdes s'utilitzen també per fixar les fulles de pa d'or i augmentar la seva brillantor. En la pintura occidental del sXVII i XVIII, aquests pigments van ser molt populars.

És molt possible que els pintors de les civilitzacions precolombines utilitzaren també aquests pigments. A l'Amèrica del Nord els indis hopi les empraven encara no fa gaire temps per a les seves pintures rituals de sorra.


(A la imatge un fresc de la deesa Flora a Pompeia, els pigments de terres verdes l'emmarquen de color)

10 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

molt interessant, m'agrada saber els orígens dels pigments i totes aquestes petites tradicions que acompanyen el fet de pintar.. verd veronès,, m'ha semblat sempre un nom tan elegant:) i el color preciós, color de natura..

Clidice ha dit...

Uns verds preciosos d'altra banda :)

garbi24 ha dit...

amb les pintures d'ara amb tanta tecnologia, no duraran pas tant

estrip ha dit...

i el verd esperança d'on deu venir?
Molt interessant tot plegat!

novesflors ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
novesflors ha dit...

Sí que és interessant. Un fresc i un color molt bonics. M'agrada, a més, el fet que siguen pigments naturals.

maijo ha dit...

Sempre resulta interessant el que ens expliques, i ho has il·lustrat amb un fresc dels més poètics.
Una abraçada.

Jordi Solà Coll ha dit...

Verd... color de l'esperança... si no cal esperar massa!

fanal blau ha dit...

Gemma,

tens un do didàctic en les teves explicacions que fan venir ganes de saber-ne més.
I ara, marxaria volant a Verona!
Bona nit i molt bon cap de setmana!

GEMMA ha dit...

Que faríem sense els colors, són vida i alegria!!!

Gràcies per aportar-me.

Bona setmana a tots.