dimecres, 28 de desembre de 2011

Que...


el 2012 et sigui un any ple de bellíssims colors!!

dimecres, 21 de desembre de 2011

Mur vegetal

El botànic francès Patrick Blanc és l'inventor d'un sistema per crear jardins verticals en forma de mur vegetal.


El Mur vegetal que Blanc construeix és un entramat fet amb materials artificials, que permet a les plantes assentar-se en forma vertical i obtenen per gravetat els seus nutrients mitjançant un sistema inventat per ell mateix. Les seves obres no només formen part del paisatge urbà de moltes ciutats sinó també s'utilitzen per decorar ambients interiors de grans botigues o edificis.

Trobem les seves realitzacions vegetals repartides en diferents ciutats del món: París, Genova, Nova Delhi, Berlín, Madrid, Santa Cruz de Tenerife...

La fotografia l'he extreta d'internet, la trobo maquíssima i del tot suggerent.

divendres, 16 de desembre de 2011

Vitalista

Les persones necessiten una mica de bogeria, o d'altra forma mai s'atreveixen a tallar la soga i alliberar-se.

Aquestes paraules les diu en Zorba, el simpàtic i viu protagonista de Zorba, el grec que interpreta un excel.lentísim Anthony Quinn, pel.lícula brillant, filmada el 1964, convertida en un clàssic, que qui no l'hagi vista no pot perdre-se-la durant més temps. La seva soltesa, frescor i vitalitat emana una simpatia que fa que sigui un dels meus films preferits.

Hi ha persones que transmeten energia estel.lar. Existeixen ànimes singulars d'una riquesa exemplar.

A més la banda sonora de Mikis Theodorakis és una dansa a l'alegria de viure, que queda ben demostrat en l'escena final on els dos protagonsites, en Zorba i en Basil, comparteixen un encomenable ball, que garanteixo quedarà retingut per sempre en la memòria del qui la vegi.


Film espectacular.

dimarts, 13 de desembre de 2011

Màgic

El gran pianista, compositor, arreglista, productor, director nord-americà Ahmad Jamal és una llegenda viva del jazz amb una extensa carrera musical de reconeguts i influents èxits internacionals, molts junt al seu trio (o millor dir petit grup que és com li agrada anomenar-ho a ell).

La següent peça del 2008 dins l'àlbum It's Magic és una petita mostra en el seu brillant paisatge musical:



Haig d'escoltar encara molt del que ha tocat al llarg dels seus més de setanta anys de vida, però recomano el disc que he descobert aquests dies Ahmad's Blues publicat als anys cinquanta.

Aquí la seva web, i una entrevista que pots llegir a Barcelona Jazz Bar.

dilluns, 5 de desembre de 2011

Gratitud

Connectar amb la gratitud ens humanitza, paraules que li vaig sentir dir l'altre dia a l'Àlex Rovira.


I és que de vegades sembla que no quedi bé dir GRÀCIES. En ocasions em trobo que per segons qui no cal pronunciar aquest mot perquè ja es dóna per dit, i això fa que et trobis en algunes situacions on sentir aquesta expressió incomodi a una de les parts.

Però jo sóc de les que penso que ho hauríem de sentir dir molt més sovint, res s'ha de donar per dit o entès, és maco agrair i valorar el que fa l'altre, mostrar el reconeixement d'allò que ens entrega cadascú sigui de la matèria que sigui, incloent-hi la no matèria.

L'agraïment ens uneix, i si no és a partir d'un gràcies hi ha moltes maneres que mostren el mateix, però revelar-ho engrandeix l'estima entre tots.

(A la imatge una preciosa foto extreta d'internet)

divendres, 2 de desembre de 2011

Cacoquímia

En la medicina antiga la cacoquímia era una patologia que consistia en l'alteració dels humors del cos. No sabia del seu significat fins que l'he recuperat del següent text:

Els llibres semblen omplir una necessitat de l'ànima; es precisen per a tots els temperaments de l'esperit, per a tots els graus d'intel.ligència; per tant, no deuen ser menys variats en qualitat i substància que els aliments que prenem. Com en aquest cas és el cap la que digereix, és fonamental escollir bé les lectures que ens són apropiades, i molts cops s'ha llegit a l'atzar durant tota la vida sense haver sabut elegir-les. D'aquí tants esperits cacoquímics.


Ho va esciure l'Abat Dinouart al s.XVIII, en un assaig que es diu L'art de callar, del qual recomano. Ja fa anys que el vaig llegir i segueixo mantenint-lo ben accessible, la seva reflexió no perd vigència, i considero ben interessants les seves manifestacions.

Atenguem doncs el nostre cap, ens serà premiat nodrir les neurones de fructíferes digestions lectores.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Mandarina

La mandarina és el fruit de l'arbre mandariner, i prové de les zones tropicals d'Àsia. Però sabies que es creu que el seu nom es deu al color dels vestits que utilitzaven els mandarins, governants que manaven a l'antiga Xina?


(I a la imatge salutació en xinès mandarí)

divendres, 25 de novembre de 2011

Sacseig

L'altre dia vaig veure La vida en rosa del director Oliver Dahan (2007), sobre la punyent vida de la cantant francesa Edith Piaf. He escoltat molt les seves cançons de veu inesborrablement trencada, però no sabia de la seva moguda vida i aquest film retrata ampliament la seva colpidora biografia.


Quan em pren en els seus braços,
ell parla en veu baixa
veig la vida en rosa...

A la ciutat de París, on va viure, se li ha dedicat el Museu Édith Piaf, i diuen que la seva tomba al cèlebre cementiri del Père-Lachaise de París és de les més visitades.

(A la imatge un fotograma de la pel.lícula; ella és Marion Cotillard l'actriu que tan bé interpreta el paper de la protagonista.)

dijous, 24 de novembre de 2011

Gualda

La gualda és una planta herbàcia (Reseda Luteola L.) que pot arribar a un metre i mig d'alçada. Creixia espontaniament sobretot junt als camins o sobre els vells murs a l'Europa occidental i meridional, així com a Anatòlia. Tota la planta conté pigments dels qual se n'obté un tint de color groc daurat.


Avui en dia gairebé ha desaparegut de França i està prohibit recollir-la. S'ha de recórrer a plantacions pròpies si es vol emprar fresca. Gaude, el nom francès de la gualda, prové d'una paraula llatina que significa "estar alegre". També és una planta medicinal. Se l'anomena també reseda (que vol dir tranquilitzar i calmar) o herba dels jueus, doncs ells van ser qui la van fer conéixer a tota Europa en el transcurs del seu exili.


La seva capacitat tintòria s'ha utilitzat des del neolític fins a la invenció dels colorants químics. A finals del s.XIX , encara se sembrava intensament a tota Europa pel seu groc, però també per tenyir els teixits de verd realitzant un primer bany de blau i després un segon bany de groc amb la gualda.

La tintura de gualda també s'ha emprat a l'Àfrica del nord i a la Turquia otomana, que la importava de Dagestan.


Però l'ús de la gualda no es limitava als tints. Des de l'antiguitat, els pintors van extreure-li una laca, la laca de gualda, una barreja de creta i d'alum, que fa precipitar el pigment en el fons del recipient. El producte obtingut es conservaba o bé liquid o bé en pols, emprada fins l'aparició dels pigments sintètics.



Com a exemple del color gualda trobem el del color groc de la bandera espanyola (doncs tradicionalment aquesta tonalitat s'obtenia d'aquesta planta). I també trobem aquest nom emprat com a topònim: com és el cas del poble de Gualda que es troba a la comarca del Segrià, o la localitat de Gualda que es troba a la província espanyola de Guadalajara.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Calma

El darrer disc del pianista cubà Omar Sosa és pau en majúscula, de fet el títol del seu treball ja ho deixa ben clar Calma, on es presenta amb el piano a soles.

Són asserenades tecles que acompanyen de meravella. Té publicats molts altres treballs de ritmes i sons ben diferents doncs és un músic molt versàtil. Aquí tens una de les peces que inclou aquest àlbum del 2011:



So balsàmic del tot recomanable.

diumenge, 20 de novembre de 2011

Despertar

Ara mateix diria que el millor silenci és el de la nit, com el que sento en aquests instants, ben profund i exquisit. Del tot agradable. I sense estar pel temps es va llevant el dia, em pregunto si la nit té son en el moment de despertar.


Que tinguis un dolç dia.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Límits

La poesia és impersonal, bufa on i quan vol com el vent, no pertany al nom que porta escrit a peu de pàgina. De vegades neix de la mà, com certes figures traçades distretament al paper, que al final resulten encantadores, o com certs gestos, en els quals una persona manifesta, sense adonar-se'n, una gràcia que no sap que té o que potser no tornarà tenir.

És un petit fragment extret d'una de les pàgines de El Danubi de l'escriptor italià Claudio Magris. El llibre aporta un munt de reflexió sorgida en pàgines de contingut brillantment documentat. Paisatges d'història i anècdota conviden a fer-se un bany testimonial en aquest vell riu replè de temps viscut. Dissertacions instruïdes activen el pensament del viatger que va recorrent atentament la complexitat d'heterogenis esdeviments (alguns d'ells ficticis) redactats amb intel.ligent mestratge.


Aquesta és la lectura que m'ocupa fa unes setmanes. I em passa que, per moments, alerto que no entenc el que llegeixo, però curiosament al mateix temps que m'adono que no arribo al nivell de comprensió ho disfruto degut a la riquesa de coneixement que no deixa de despertar el meu interès. I penso que aquesta també és una manera de desplegar noves vies cognitives, o dit d'una altra forma: exercitar la meva matèria grisa.

dimarts, 15 de novembre de 2011

Afinar



M'ha encantat.

El bon domini de les paraules, si un les poleix brillen.

divendres, 11 de novembre de 2011

A mida

Unes senzilles entrades per a un espectacle poden entregar-se en forma de regal de moltes maneres, i elaborar-ho tot un plaer, aquesta n'és una:


Una calibrada carpeta d'ús memorable.

dimarts, 8 de novembre de 2011

Moment

I de nou es lleva el dia lluminós. M'encanta aquest instant, de silenci fascinant. Mentre els ulls encara duen lleganyes, prenc seient a primera fila i saborejo el primer cafetó, on el protagonista d'escena principal és el raig de llum que em mostra decidit el bon dia que m'espera.

Estimem distretament
, diu un vers de Brecht.


Moment sublim.

(Desconec l'autor de l'obra de la imatge)

dilluns, 7 de novembre de 2011

Treva

Després de dies embeguts
per una pluja endarrerida,
reneixen raigs d’escalfor
d’un sol enyorat.

Rera el finestral,
net és el paisatge,
pocs núvols al cel,
foc de llum esplendent.

Tanco els ulls,
m'acomodo,
excusa'm,
ara no hi sóc.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Suavitat

Ella és la coreana Youn Sun Nah, aquesta és una peça del 2009, però a la seva web podràs escoltar el darrer treball que ha publicat.



Entren ganes de deixar-se anar tot ballant a ritme de serena i dolça màgia.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Mirar

Llegeixo:

La més exacta de les mirades és la tàctil, ja que poden dibuixar amb precisió la figura de les coses. La mirada suposa un mínim nivell de consciència d'allò que és vist. Mirar indica una actitud intel.ligent, perquè és un autèntic llenguatge, un llenguatge visual, en el que el món que ens rodeja, tot allò visual, és l'emisor, i els receptors som les persones conscients del que mirem. La funció dels ulls no és tan sols veure, ja sigui agitadament o en repós, sinó tocar també amb la mirada. Veiem de forma natural però aprenen a mirar després d'un llarg aprenentatge.


Ara em sembla que ja sé del perquè se'm dóna malament el dibuix, dec tenir la mirada tàctil desprovista de consciència, hauria d'aprendre a palpar, a recórrer allò que veig per tal de tenir coneixença clara de la figura de les coses.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Mar de gavines

Arribat el fred,
qui no té un pensament blau
i amb el vol d'una gavina
traça un viatge d'anada
cap a una platja enyorada?



I és que el mar ens dóna moltíssim, és del tot generós. Com despresa ha estat l'Imma, el seu Mar a la vista és un regal inesperat: sensibles i sensitives onades s'expressen dins d'una extensió de mil bullicis. Un gran gràcies.

(Poesia d' Imma Ginovart amb guspires il.lustratives de Maijo ; dues precioses gavines ampostines!)

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Doctor

Saben aquel que diu...

Esto es un tio que va al médico y le dice:
- Mire doctor vengo por que hace una temporada que me duele mucho esta pierna.
- Oh... esto es cuestion de la edad!
- Ah... pues esta tiene la misma y no me duele oiga.



Diria que és una situació excessivament real, a mi aquest tipus de resposta ja me l'han llançada!

(Si vols llegir més acudits d'aquest humorista entra a Eugenio.)

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Mèrit

Què fàcil i ràpidament caiem en la verbalització del discurs crític i desdenyós sobre els demés. Però, podem modificar aquest recorrent hàbit d'aires despectius:

- Quan vegis un home savi, pensa en igualar les seves virtuts; però quan vegis un home desproveït de virtut, examina't a tu mateix.


Aquestes paraules provenen del filòsof xinès Confuci (551 AC-478 AC). La importància d'aquest personatge està en la posterior difusió del seu pensament, conegut com confucianisme, que sobretot està contingut en les seves "Entrevistes". El seu pensament es pot interpretar com una resposta al clima de desordre i de contínues lluites entre senyors feudals que imperava en l'època històrica que li va tocar viure. El centre de les seves preocupacions va ser la moral personal, tant pel que fa a l'orientació de les conductes privades com a les normes del bon govern.

(A la imatge una obra del pintor francès d'estil fauvista Raoul Dufy, que va destacar per les seves escenes d'esdeveniments socials a l'aire lliure.)

Potenciem més l'oratòria de les virtuts!

divendres, 14 d’octubre de 2011

Carisma

La vocalista canadenca Kellylee Evans ha fet un homenatge ben personal a la ja desapareguda Nina Simone, sense voler ni molt menys imitar-la li ha dedicat el seu darrer treball sota el títol de "Nina".

Aquí pots escoltar una de les peces d'aquest seu darrer àlbum:



Així que fes el que has de fer...

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Nogal

Aquest arbre d’uns quinze metres d’alt és originari d’Àsia Menor, però s’ha aclimatitzat fa molt de temps a l’Europa occidental. S’utilitzen les seves fulles per a tints marrons molt sòlids, i l’embolcall de les nous dóna la nogalina, que es tracta d'un colorant molt emprat en ebanisteria i restauració del moble.


El poeta romà Ovidi evoca a finals del s.IaC en el seu poema “El nogal” el poder colorant de l’embolcall de la nou. I segons l'escriptor romà Plini, els gals empraven l’embolcall de la nou per tenyir la llana en tons marrons i negres. Cal dir que l’embolcall jove també s’utilitzava per colorejar de vermell els cabells.

La fusta de nogal va ser explotada a l’Occident mitjaval, com la del castanyer, per substituir l’alum.

Es realitzaven també tints negres amb les fulles i l’escorça del nogal, menys cares que les obtingudes amb l’agalla però també, per manca de perícia, de qualitat molt inferior. Com el tint penetrava malament en les fibres, el teixit quedava ratllat de reflexos marrons o vermellosos i el to no resistia ni a la llum ni als rentats. Per paliar els defectes d’aquest negre inestable, els tintorers acostumaven a afegir als banys molt ferro com a mordent per tal d’absorvir bé el colorant. Aquest tractament però tornava molt fràgils les fibres i el teixit es deteriorava ràpidament.

L'entomologista francès Guillaume Antoine Olivier, que va visitar l’imperi otomà enviat pel govern francès a finals del segle XVIII i va portar un relat del viatge molt detallat explica que allí les closques de les nous joves permetien obtenir tons de bronze.

Algunes tribus índies d’Amèrica del Nord carbonitzaven l’escorça i l’arrel del nogal per realitzar tints d’un negre profund i durader.

En els nostres dies, l’escorça de nogal s’utilitza encara a tota Àfrica per l’higiene de la boca. Aquesta treu les impureses a les dents i la seva mastegació reaviva la vermellor de les genives, enforteix i realça la brillantor de les dents.



(A la imatge superior el pigment de nogalina, i a la inferior unes nous recent caigudes del seu arbre.)

dijous, 6 d’octubre de 2011

Excessos

El gran Gatsby és una novel.la romàntica d’amors i desitjos escrita per F. Scott Fitzgerald i publicada l'any 1925. Aquest escriptor formava part del que es coneixia com la generació perduda, un grup de narradors nord-americans nascuts a finals del segle XIX que van viure molt de prop la Primera Guerra Mundial, la seva fi i la posterior desesperança davant la destrucció massiva de l'home per l'home. La història es desenvolupa a l'estat de Nova York durant els anys 20 del segle XX. Descrita sovint com el reflex de l'era del jazz en la literatura nord-americana.

Sembla ser que el públic no va acollir bé aquesta novel.la. Va ser en els anys 50 que es va reeditar i va trobar ràpidament un ampli cercle de lectors, provocant que durant les dècades següents es convertís en un text estàndard en instituts i universitats en tot el món. En algunes referències és citada com una de les novel.les més importants de la literatura nord-americana del segle XX.

Jo encara no l’he llegida però fa poc he vist la pel.lícula del mateix nom del 1974 dirigida per Jack Clayton, i haig de dir que m’ha agradat i a més el seu argument és ben actual, lliga amb tota la crisi econòmica present i les seves causes. El film està protagonitzat per un elegantíssim Robert Redford en el paper de Gatsby, un nou ric d'origen dubtós qui vol recuperar l’amor de la seva joventut en una bellíssima i fina Mia Farrow en el paper de Daisy, una dona que viu en l’opulència. Cal dir que els somnis de Gatsby acabaran on els hi toca estar, i això que ell no volia resignar-se.


Si situem la història veiem que durant aquesta època s'estava produïnt un vertiginós però enganyós floriment econòmic que s'explica perquè després de la I Guerra Mundial, Estats Units bullia de desitjos de renovació, de modernització, de diversió, amb inversions desorbitants, excessos a dojo, enriquiments dubtosos i grans multimillonaris ostentosos... que finalment va dur a que el país s'enfonsés dins la Gran Depressió de 1929.

Aquesta ebullició de luxes sonava a ritme de xarleston, moment en que aquest ball va començar a practicar-se com una forma de diversió i distracció. Cal dir que aquest ball s'originà el 1903, com una dansa folclòrica negra als Estats Units, concretament a la ciutat de Charleston, situada a Carolina del Sur. Jo diria que els ballarins són tan ràpids que semblen que duguin patins.

Bé, que podem dir nosaltres amb la que està caient, moltes coses segur.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Arribar

Arribaràs al teu destí encara que viatgis a poc a poc. Expressió popular molt emprada pels islandesos.


Sempre connecto amb paraules com aquestes, i em commouen per dins, perquè m'agrada la lentitud, m'encanta el ritme pausat.

De totes maneres diria que el ritme va implícit en el destí de cadascú, perquè cada individu va a un pas concret inherentment.

divendres, 30 de setembre de 2011

Designis

Plans calmats,
potser desubicats,
fan mudança.

Atesa la introspecció
amatinarà l'activitat.


Però sempre restaran propòsits ajornats.

(A la imatge una obra d'Eunice Kim)

dissabte, 24 de setembre de 2011

Fulles


Tardor, palestra de cromatisme endolcit.

Bon cap de setmana!

dijous, 22 de setembre de 2011

Mirada

He vist per fi La mirada de Ulises (1995).

La vida, diu Theo Angelopoulos, és un concurs vist des de la distància, on podem discernir els seus contorns, el seu significat major,el seu patetisme insuportable i heroic. Es tracta d’una mirada perduda, que només podrà albirar-se en l’experiència del viatge, entès com un trànsit perpetu.

El director grec intenta fer una adaptació moderna d’una obra clau de la literatura universal: la Odissea d’Homer o l’Ulises de James Joyce. Se n’ensurt? No he llegit cap de les obres literàries esmentades, per tant no puc contestar la pregunta. Però ara podria ser un bon moment per endinsar-me en les seves pàgines, n’estic motivada.

I la vida és un viatge, un viatge en aquest cas a la recerca d’una mirada congelada que es troba fixada en les tres bobines que busca el protagonista. Unes bobines que fan viatjar a aquest capficat i insistent director de cinema exiliat (protagonitzat per Harvey Keitel) per l’Est d’Europa, entremig dels desoladors episodis de la Guerra dels Balcans.


Un film contemplatiu, introspectiu, d’observacions acurades, de poc diàleg i d’espais escènics nodrits d’abundans usos del silenci. L’espectador pacient serà capaç de gaudir d’aquest treball fílmic buit de ritmes apressats i replè per contra d’inundant lentitud.


I és que m’agrada el cinema que es coneix com d’autor.

De banda sonora s'acompanya, entre d'altres, per la preciosa música de la grega Eleni Karaindrou.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Dinamisme

L'art cinètic,és un corrent d'arten què les obrestenen moviment osemblen tenir-lo.

Les primeres manifestacions d'art cinètic es donen en els anys 1910, en el moviment futurista i en certes obres de Marcel Duchamp. I és més endavant que el nord-americà Alexander Calder inventa el mòbil, un tipus d'escultura formada per filferro i petites peces de metall suspeses que són mogudes lleugerament pel desplaçament de l'aire de l'ambient.



I és que l’altre dia vaig veure un reportatge sobre aquest artista i em va encantar la traça, i aleshores originalitat, quan va iniciar-se en aquest món de l’art tot construint-se un món particular de figures de filferro, que eren els personatges d’un circ miniatura ben burlesc i divertit pel públic de l’època, que serviria per finançar l'art que volia fer realment. D'aquesta manera serà com més tard aquest enginy el durà a traslladar-ho a una escala major convertint-se en l’inventor d’emotius mòbils, que encara que potser no tinguin cap sentit concret, són sens dubte belleses en moviment, cromatismes expressats per un joc de forces dinàmiques que encisen l’espectador, mentre ell cerca cert equilibri entre la peça i el vent.


Qui no ha fet algun mòbil en algun moment
, jo a l'escola n'havia fet i també me n'havien regalat algun, el darrer que vaig tenir va ser no fa masses anys realitzat per una familiar ben propera, el tenia penjat a la sala del petit piset de l’eixample on vivia aleshores, era fet de peces combinades per tons verds, grocs i marrons. Sembla que va ser ahir, però ja fa...uf, més d’una dècada.

(A la imatge un mòbil d'aquest artista)

diumenge, 18 de setembre de 2011

Casual

Moltes vegades diem coses seguint el so de les paraules com si aquestes s’associessin casualment. Després, mirem si allò que hem dit valia l’alè que hem consumit i de tant en tant descobrim que l’associació casual ha valgut una idea.

Fragment extret d'una de les pàgines de la novel.la que m'ocupa actualment La consciència de Zeno de l'escriptor italià Italo Svevo, una narració psicològica en veu d'un protagonista reflexiu i prou atípic.


I és que certament de tant en tant un viu moments inspiradament fortuïts, espais d'agradable obertura i crescuda, instants il.luminats de vocal màgia. Durant una fracció de temps aboquem sons (paraules) imprevistos que s'uneixen de manera inesperada seguint el discurs previament iniciat.

(A la imatge un dibuix de l'australiana Lucy Deslandes)

dijous, 15 de setembre de 2011

Frescor

Pantalla blanca.
Teclat davant.

Xafogosa temperatura ambiental.

Aixafada pel sol.
Cerco l'ombra.

Entretant, la inspiració s'ha fos.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Refresc

... del naixement de la meva llengua:

Uns monjos de Cuixà, al segle X reben la visita del dux de Venècia. I aquell dia s'adonen que allò que parlen ja no és llatí. Neix una de les grans llengües de la Mediterrània medieval.

Durant el segle IX, les terres que al cap d'uns quants segles s'anomenaran Catalunya, només són una mena de camp de batalla entre cristians, com el comte Guifré, i musulmans, com Llop ibn Muhammad, senyor de Lleida. En aquests enfrontaments, els comtes conquereixen noves terres i les repoblen. A cada nova terra conquerida, hi alcen un castell, com el castell de Mur i, de vegades, una església o un monestir, com el de Sant Miquel de Cuixà.

I justament som en aquest monestir un dia del segle X. Hi acaba d'arribar un visitant il·lustre. És Pere Ursèol, dux de Venècia, que ve per retirar-s'hi. Quan el senten, aquells monjos s'adonen que, tot i que el visitant és cristià com ells, no parla exactament com ells: parla en la seva pròpia llengua. I fan un petit salt endavant: "si ell, que és venecià, parla la seva pròpia llengua, nosaltres, que també parlem una llengua pròpia, què som?"

Hauran de passar encara uns quants segles, fins al XII, perquè tinguem una mostra escrita d'aquesta nova llengua. Són Les Homilies d'Organyà (un recull de sermons o homilies, és a dir, comentaris que fa el capellà durant la missa, referits normalment a les lectures de l'Evangeli).


I també haurem d'esperar al segle XII perquè aquella intuïció dels monjos de Cuixà es converteixi en una consciència clara de comunitat. Una de les primeres mostres escrites és la Gesta del comtes de Barcelona (una crònica feta al monestir de Ripoll i que narra la història del llinatge de la casa comtal de Barcelona i dels primers reis de la corona d'Aragó). Aquesta crònica eleva el comte Guifré a la categoria de fundador de la dinastia. Però no serà fins al cap d'un quant temps que trobem una de les primeres mostres de l'escut comtal, les quatre barres. És al sepulcre d'Ermessenda de Carcassona, a la catedral de Girona.



I així aniríem llegint fonts testimonials de la llarga vida de la llengua catalana.

Interessant saber que el text original de les Homilies d'Organyà es troba a la Biblioteca de Catalunya, mentre que a Organyà (Alt Urgell) lloc on es van trobar l'any 1904 aquests documents, se n'exposen unes reproduccions que es poden contemplar a la sala de "Les Homilies", al centre de la Vila, on hi ha instal.lada, també, l'oficina de turisme.


(A la primera imatge un fragment de les Homilies d'Organyà, a la segona imatge Genealogies dels comtes de Barcelona del sXV, i a la tercera imatge el Museu de les Homilies d'Organyà)

dilluns, 12 de setembre de 2011

Vincle

El territori del Peace River, al centre d'Alberta, és un mosaic de pastures i boscos traçat al peu de les Muntanyes Rocalloses. Aquí, enmig dels camps d'extracció de petroli i de gas i de les empreses d'extracció de fusta, viu en una casa aïllada en Peter Von Tiesenhausen, artista que ens mostra, juntament amb el seu art, una relació inseparable amb la naturalesa.


L'espai natura com llenç de treball i expressió per l'artista.

M'agrada aquesta baga creativa, dansen sensacions oxigenants i pacífiques.

dijous, 8 de setembre de 2011

Envit

Hi ha peces que com certs camins a mida que t'hi endinses més en gaudeixes, i sorprenen fabulosament. Et recomano de fer el següent recorregut per invitació del virtuós pianista francés Michel Petrucciani:



Ell ens va deixar ja fa uns anys, però roman entre nosaltres el testimoni del seu hàbil maneig de les tecles.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Normalitat

Després d'un llarg, agradable i revifat respir... arriba la cíclica rutina.


Proper repte: saber ser creatiu també en allò quotidià.

Bona rentrée a la quotidianitat!

dilluns, 1 d’agost de 2011

Respir

Amb una il.lustració d' Anna Clariana et desitjo uns radiants dies d'estiu.


Jo me'n vaig a desconnectar uns dies immergint-me dins de paisatges varis.

Fins d'aquí uns dies!

dimarts, 26 de juliol de 2011

Sondejar

Dues noves enquadernacions, on la unió en cadeneta dels diferents quadernets queda a la vista, aquest fet caracteritza aquest tipus de cosit copta.


Després d'un temps d'aprendre i familiaritzar-me en algunes tècniques d'enquadernació artesanal, tinc ganes ara de posar-me a experimentar d'una manera més personal en les arts del llibre, i com que ja disposo del meu petit racó creatiu espero que la inspiració i les idees es puguin materialitzar més fàcilment.

Explorant-ho a pas pausat.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Estel.lar

Un cop he esgotat la lectura Moments estel.lars de la humanitat de l’austríac Stefan Zweig, sé que aquest serà un dels llibres que em tornaré a llegir en algun moment (de fet estic pensant si fer-ne una segona lectura ara, però és que tinc esperant-me altres llibres...).

Lectura recomanable i que col.loco sens dubte en la meva memòria lectora preferent. Ha estat un viatge ben plaent per tot un seguit d’esdeveniments històrics que l’autor ha seleccionat perquè considera que han passat a ocupar un lloc destacat en el temps, per representar un abans i un després. Paratges de diferents temàtiques datades en diferents estacions temporals que donen cos a una petita i fascinant col.lecció d'episodis tots ells captivadors i molt ben narrats.

Són un nombre curt de succesos en que tots ells passen a ser segons paraules textuals de l’autor “moments universals que, quan es produeixen, resulten decisius durant segles”. Episodis alguns dels quals m’han semblat apassionants i els he gaudit moltíssim com ha estat el relat de La lluita pel Pol Sud, La primera paraula a través de l’oceà o L’epíleg escrit pel mateix Zweig al drama inacabat de Lleó Tolstoi 'I la llum brilla en les tenebres'.


Li poso un grapat d'estrelles, però ben colorejades perquè m'agraden més.

dilluns, 11 de juliol de 2011

Encert

Vols ser feliç? Cultiva la teva vida!


Imprescindible conrear-se, dedicar-se a l'ensinistrament d'un mateix i del propi temps.

(Cita d'autor anònim)

dimecres, 6 de juliol de 2011

Lapislàtzuli

El lapitzlàtzuli és una latzurita destinada a l'ornamentació, es tracta d'una gemma molt apreciada en joieria des de l'antiguitat; i la pols d'aquest mineral proporcionava un pigment blau que va ser molt valorat entre els grans pintors del Renaixement per la seva durabilitat.

Mentre que els ocres i les terres colorejades grogues, vermelles i marrons abunden i poden utilitzar-se quasi sense preparació, els dos principals pigments blaus proporcionats per la naturalesa, l'azurita i el lapislàtzuli, es localitzen en determinats jaciments i deuen ser mòlts i rentats durant llarg temps.

Va ser el lapislàtzuli, jaciment principal dels quals es troba a l'Afganistan, el que durant molt de temps es convertiria en el rei dels pigments blaus. Sembla ser que foren aquests els primers que el van moldre durant el s.V de la nostra era. La India l'importava mitjançant caravanes i es troba en aquesta època en pintures que arriben fins el Tíbet.

Els pintors àrabs també van recórrer a aquest pigment blau. I a l'Edat Mitjana, els venecians importaren lapislàtzuli a Occident, convertint-se en el color més bell i més car de la seva paleta. Se li donava el nom d'ultramarí (vingut més enllà dels mars) per oposició a l'azurita designat aleshores com azzuro citramarino (blau arribat d'aquest costat del mar).

En els manuscrits il.luminats mitjavals, les zones pintades amb lapislàtzuli presenten sovint un aspecte lleugerament granulat. Les partícules, de tamanys diversos, reflecteixen la llum en diferents direccions segons la seva posició. Confereixen doncs a aquest pigment una lluminositat incomparable. A partir del s.XII es va perfeccionar una tècnica que permetria eliminar les impureses de la pedra i l'ultramar es presentaria a partir d'aquest moment en forma d'una pasta més manejable que contenia escaiola, resina, oli i cera. Es reservava aquest pigment preciós per a la túnica de la Verge i la quantitat que es podia emprar s'especificava molt clarament en els contractes que els clients de les obres feien amb els seus clients.

El preu prohibitiu del lapislàtzuli va forçar als artistes a buscar pigments alternatius menys cars, tant minerals (azurita) com biològics (índigo).

Leonardo da Vinci, Alberto Durero i Fra Angèlic, entre molts d'altres, van ser alguns dels il.lustres pintors que li van donar vida, arribant a denominar a la pols de lapislàtzuli com «or blau».


(A la imatge la coneguda pintura La jove de la perla de l'artista flamenc Johannes Veermer, que molts la recordareu pel film del mateix nom de Peter Webber sobre aquest pintor on la jove és interpretada per Scarlett Johansson)

dilluns, 27 de juny de 2011

Diàleg estiuenc

- Mai no havia fet
calor com enguany!
Dins d'un forn així,
qui pot respirar?
Si inclús avui es pot
fregir en l'asfalt
un bou senceret
sense oli ni sal!

- Mira que ets pallissa,
quin exagerat!
Sempre se t'oblida
la de l'any passat!



M'identifico amb aquest diàleg, m'acostuma a passar que no recordo la xafogor del temps ja passat, no tinc massa memòria meteorològica.

(Poema infantil de Marc Granell; il.lustració de Brenda Montes)

dijous, 23 de juny de 2011

Xerinol.la

Bona revetlla!


I vigila amb les bruixes i els bruixots.

dilluns, 20 de juny de 2011

Coneixença

Encara que la Marta m'ha fet descobrir al pianista dominicà Michel Camilo a partir d'un treball de ritme molt més enèrgic tot compartint escenari musical amb d'altres instruments, el seu habitual trio, us poso aquí una peça de només piano d'aquest mateix músic, en aquest cas de sons calmats i suaus:



Gràcies fanalet pel teu "Mano a mano".

Bona setmana a tots.

dimarts, 14 de juny de 2011

Micròfon

Tal Ben Shahar, professor de Psicologia Positiva a la Universitat de Harvard diu que: la vida és una succesió de fracassos per a poder tenir algun èxit. I la paradoxa és que quan acceptes l’error, el dolor, la soledat... i les emocions que provoquen, com és l’odi, la tristesa, l’enveja, la gelosia, la frustació... i els deixes fluir sense intentar suprimir-los, només aleshores deixen de ser les teves emocions, per a ser només emocions. Així es dissolen.

Per exemple, suposem que tens pànic a parlar en públic. El que fas és interpretar al públic (fet) com amenaça (pensament) i reacciones amb ansietat (sentiment).

La naturalesa per a ser governada abans ha de ser obeïda. Dona-li curs i arribaràs a interpretar al públic com gent que t’estima i escolta fins arribar a frenar l’ansietat. Dona’t permís per ser dèbil. Ser positiu no és ignorar o treure importància a la realitat sinó acceptar-la. I assumir les teves emocions.



Ok, li donaré curs i ja veurem si me n'ensurto, perquè a mi parlar davant de moltes cares m’aterra.

Per cert, la Maijo m'ha fet arribar una aportació sobre el tema ben complerta, potser t'interessa, entra aquí. Gràcies!

divendres, 10 de juny de 2011

Partitura

El poeta Joan Margarit de vegades pren el jazz com a font d'inspiració, doncs li apassiona aquesta música. En el darrer número de la revista JAÇ surt publicada una interessant entrevista on parla de la seva relació amb aquest gènere musical. Extrec aquí els paral.lelismes que diu que veu entre poesia i jazz:

El que fa el poeta és una partitura; el poeta és una mena de compositor. Això converteix el lector en intèrpret i no pas en espectador. De la mateixa manera que el músic de jazz toca aquella peça amb una llibertat màxima. Per això un poema no serà mai el mateix una vegada el lector se l'ha fet seu, de la mateixa manera que aquell tema de jazz no sonarà mai igual. Si un poema és bo ha de ser obert i tenir l'esperit d'una peça de jazz, ha de ser com el "Lover Man".

Va ser en el concert-homenatge que se li va fer al saxofonista Ricard Roda (mort aquest passat desembre) on la seva inspiració poètica va fer-li escriure el següent poema "Algú que toca Loverman" la peça Lover Man és d'en Charlie Parker, peça que fascina a en Margarit, una mostra d'això és quan declara que si no tens Parker no funciones, és una droga necessària.

ALGÚ QUE TOCA LOVERMAN

Concentrat i tranquil està bufant
un raig d'aire calent dins el metall.
El so del saxo ve des d'un ahir
de fum de fàbriques, quan la sirena
del primer torn sonava abans de l'alba.
Recorda el primer Loverman, al Jamboree.
Per ell torna a tocar-lo,
i pels qui vam ser joves a la Rambla.
Pel jazz que els ianquis duien
en els vaixells de guerra, els anys cinquanta,
per aquelles hores
de matinada on homes amb grans mànegues
regaven les llambordes sota els plàtans.
Concentrat i tranquil està tocant altra vegada Loveman al Jamboree.
Més tard, mentre netegi l'instrument,
pensarà que la música és dins seu
com la mort dins l'ànima d'una arma.
Concentrat i tranquil, i -no ho sabíem-
era el seu últim Loverman, al Jamboree.



(A la foto una radiogradia d'un saxo; imatge extreta d'internet d'autor desconegut)

Aquí pots escoltar a en Bird.

dimecres, 8 de juny de 2011

Manipulus

El terme manipulació prové del llatí manipulus, conformat per les arrels manus (mà) i plere, pleo (omplir), d'aquí que la seva significació original estigui associada amb la idea del que es porta a la mà o del que pot ser contingut en ella. L'etimologia del terme ens suggereix el contacte manual amb elements que es dominen (es porten a la mà) i es tracten com a coses.

El seu ús primitiu es restringia a l'àmbit dels metalls, a la praxi medicoquirúrgica i l'experimentació en física i química.

Aquest tracte amb les coses suposa que el manipulador coneix una ciència i l'art de les propietats i lleis d'aquests elements. Tot això es manté amagat i secret per a aquells que poguessin interessar-se pel resultat de la manipulació. Per tant, el coneixement i el secret són els fonaments del prestigi i de l'eficàcia del manipulador.

El terme manipulació ha patit una transposició semiòtica inesperada, ja que el seu significat s'ha traslladat de l'àmbit mecànic i físic, en antropològic i social. Aquesta relliscada lingüística del vocable ens permet parlar ara no només de l'home com a subjecte manipulador sinó també de l'home com a objecte manipulat, com a terme de l'acció manipuladora.


Ara, l’home manipula a altres homes (en educació, política, psicoteràpia, etc.) al tractar-los com coses o màquines, amb el propòsit de provocar determinats comportaments prefigurats, la qual cosa implica no adonar-se, no caure en el compte per part del subjecte manipulat que està sent-ho. L'acció manipuladora no arriba a la consciència del manipulat perquè és secreta, oculta i subtil.


Però de vegades es té la sort de ser conscient de l'estratègia de l'acció del manipulador, perquè ja es coneix l'art d'actuar de qui es té davant.

dilluns, 6 de juny de 2011

Caolí

El caolí o caolinita és una argila, una roca tova de color blanc que es troba en jaciments de tots els continents. És un pigment que proporciona un efecte mat pronunciat.

Des de la nit dels temps, els aborígens australians utilitzaven el caolí per pintar sobre parets o roques. El recullen en jaciments o a les ribes dels cursos fluvials. Entre els arunta, que viuen al centre d'Australia, el caolí realça el contorn dels dibuixos traçats amb carbó sobre els cossos durant les cerimònies de culte.


A l'Àfrica, el caolí és matèria primordial relacionada amb la comunicació amb els avantpassats i se sol recollir en depressions inundades durant l'estació de les pluges que són refugi dels déus dels avantpassats. A Nigèria aquest pigment reforça l'expressivitat de les figures i subratlla les escarificacions del cos incrustant-se en les ranures de la fusta. En les màscares rituals femenines del Congo, el blanc s'associa a la llum, a la lluna, a la farina de mandioca, a la llet materna i a l'esperma. I aquestes màscares encarnen qualitats positives, com la bondad, la puresa, el vigor reproductor, i per tant la continuïtat, la pau i la bellesa.


Els yafar de Nova Guinea recullen el caolí de grutes i cavernes. Simbolitza el principi vital que organitza el seu món i prenen un paper important en la pintura de les màscares rituals i els adornaments corporals.

En la pintura occidental el caolí s'ha emprat poc, i ha estat com a excipient mineral destinat a aclarir certs pigments, per exemple els ocres, els negres de carbó o l'atzurita.



(A la imatge de dalt: acabat de caolí en una màscara del poble Kwele de Gabon; i a la imatge de sota: una mina de caolí al Parc Natural del Tajo)

dimecres, 1 de juny de 2011

Austera

La pianista nord-americana Marilyn Crispell toca dins un estil intimista d'aromes melangiosos, transmet suau calma, s'acopla bé dins l'espai on m'ubico realitzant-me. Potser també t'agrada.



Un dels seus compositors de jazz preferits és Abdullah Ibrahim, i aquest pianista sud-africà m'encisa, toca i sona amb una elegància sublim; temps enrera en descobrir-lo vaig posar una entrada musical seva, entra aquí.

diumenge, 29 de maig de 2011

Rosats

Ja has fet el meu àlbum? - M'anava demanant dia sí i dia també.

Quan li entregui quedarà enlluernada, ha quedat del seu gust:


Si l'àlbum va destinat a una nena la qual el color rosa li xifla, aquesta gamma de tonalitats havia de ser-ne clarament la protagonista visual.

Que té aquest color que a les nenes tant els hi agrada?

dimecres, 25 de maig de 2011

Convivència

Seguint dins la lectura citada a l'anterior entrada, Nelson Mandela diu en una conversa amb el periodista Richard Stengel:

La gent pensarà que veig massa bondat a les persones. És una crítica que he d'acceptar i he intentat ajustar-m'hi, perquè tant si és veritat com si no, és una cosa que trobo que pot ser profitosa. És positiu donar per descomptat, actuar basant-te en el fet que els altres són éssers íntegres i d'honor, perquè tendeixes a atraure la integritat i l'honor si és així com veus les persones amb les quals treballes. I fas molts progressos a l'hora de desenvolupar relacions personals si, d'entrada, dónes per descomptat que la gent amb qui tractes són persones íntegres. Això és el que crec.


I és que avui en dia existeix un excés de desconfiança entre els uns i els altres. Toc d'atenció, intentaré modificar-me en certes circumstàncies.

(Obra de Cova Ríos)

dissabte, 21 de maig de 2011

Àngels

Estic llegint Converses amb mi mateix, de Nelson Mandela.

El seu inici va ser una mica costós, interessant però espès, per la seguida exposició d'ideologia i política, cosa que em feia passar les pàgines sense estar plenament immersa en la narració. Però aquests darrers dies, a partir d'una tercera part del llibre no puc dir-ne el mateix, doncs ha sorgit la part més humana del personatge i es pot dir que ja n'estic amablement enganxada. I d'un home com aquest és de suposar que el que un pot anar extraient és admiració, unit a un munt d'adjectius que conjuguen en fer més majúscula aquesta valoració de la seva personalitat.

De comentaris per ressaltar n'hi ha per omplir planes, però fa una estona llegia un de ben senzill: No oblidis mai que un sant és un pecador que continua esforçant-se.

Aquestes paraules que destaco no són gens noves, però a mi em frapen de manera profunda perquè hi ha moltes persones, dins i fora de l'esfera pública, que sense presumir-ne són àngels, i continuen dia a dia polint la seva humanitat.


Aquesta entrada està dedicada a la bona gent.

(A la imatge una obra de l'artista Vasarely)

divendres, 20 de maig de 2011

Acció

Segons la viquipèdia reflexió és el fenomen pel qual una ona incideix sobre una superfície i es reflexa. És, per tant, el canvi de direcció d'un raig o una ona que suceeix sobre la superfície de separació entre dos medis, de manera que el raig reflexat retorna cap el primer.

I és en lletra més petita que es diu que també és l'acció de centrar l'atenció sobre un fet o objecte per tal d'elaborar una idea sobre ell.


Doncs partint d'aquestes definicions aprofito per dir que més que meditar i marejar la raó, el que cal fer és produir canvis reals de direcció.

dilluns, 16 de maig de 2011

Ànima

Seguint amb el post anterior, opto per afegir una visió poètica del filòsof alemany Walter Benjamin:

El poeta gaudeix del privilegi incomparable que pot ser a discreció bé ell mateix o bé un altre. Com l'ànima errant a la recerca d'un cos, entra, quan vol, en la persona d'un altre. Per a ell la persona de qualsevol és lliure i oberta, i si alguns llocs li semblen tancats, és perquè, als seus ulls, no val la pena visitar-los.


Extret de la web Atlas Walter Benjamin, on pots recórrer pel seu pensament a partir d'un extens cànon de conceptes.

(Dibuix de Judit Frigola)