Vels

Entre el nombre de benvingudes que un munt de personalitats oferien aquest passat diumenge al nou diari Ara.cat, moltes d'elles del tot estimables, es troba publicada una reflexió sobre la tasca del sociòleg que clarament trascendeix del seu camp, una idea ben expressada i clara, m'agrada:

Fer a miques el vel, comprendre la vida... Què significa això? Nosaltres, humans, hauríem preferit habitar un món ordenat, net i transparent on el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, la veritat i la mentida estiguessin nítidament separades entre si i on mai no es barregin, per poder estar segurs de com són les coses, cap a on anar i com procedir. Somien amb un món on les valoracions puguin fer-se i les decisions es puguin prendre sense la farragosa feina d'intentar comprendre.

D'aquest somni nostre neixen les ideologies, aquells densos vels que fan que mirem sense arribar a veure. A aquesta inclinació incapacitant tan nostre Étienne de la Boétie la va denominar “servitud voluntària”. I va ser el camí de sortida que ens allunya d'aquesta servitud el que Cervantes va obrir perquè poguéssim seguir-lo, presentant el món en tota la seva desbullada, incòmoda, però alliberadora realitat: la realitat és una multitud de significats i una irremeiable escassetat de veritats absolutes.

És en aquest món, en un món on l'única certesa és la certesa de la incertesa, en el que estem destinats a intentar, una i altra vegada i sempre de forma inacabada, comprendre'ns a nosaltres mateixos i comprendre els altres, destinats a comunicar i d'aquesta manera, a viure l'un amb i per a l'altre.


Forma part del discurs d'agraïment que va fer el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925) en rebre el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats 2010.

Que no ens manquin mai les ganes d'entendre, de desxifrar significats.

Evolució

Patim, patam patum...


Eps!

(extret de www.elhinodoro.com.ar)

Instant

Segurament pot semblar estrany, encara que no és el primer cop que em passa, m'agrada aquest poema de Jordi Pere Cerdà, però no sé ben bé què vol dir, m'ajudes a interpretar-lo?

Un ocell, perdut el cant,
presoner d'un guiny de vidre.
Un núvol, el cabell moll,
crida ajut enmig d'un llibre,
com si sortís d'un estany.
Quelcom passa prop d'aquí;
el silenci m'ho ve a dir.
I passarà allò de sempre.
El mirall s'ha migpartit.
Una flor ha quedat testa,
de voler esmunyir-hi els dits.

(Poema Instant, de 1963)


Sobre el poeta dir que Jordi-Pere Cerdà és el pseudònim d'Antoni Cayrol, nascut a Sallagosa, Alta Cerdanya, l'any 1920. Poeta, narrador i dramaturg. Promotor d'activitats catalanes al Rosselló, ha donat a conèixer amb profunditat els problemes de la cultura catalana a la Catalunya Nord en nombrosos articles. Les seves creacions literàries, de to elegíac i bucòlic, tenen com a matèria l'amor, el treball i l'autobiografia com a antifeixista. Ha estat guardonat amb el Premi de Literatura de la Generalitat (1989), el Premi Nacional de Literatura (1999), amb la Creu de Sant Jordi (1986) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995), entre d'altres.

Extrec part d'una conversa publicada a la Revista Àrnica l'any 2000 en que l'escriptor responia així a un parell de preguntes, que les transcrit perquè vull destacar-les, sobretot la darrera:

—Com es veu Catalunya des del Rosselló?

—Jo tinc una visió una mica especial, sense voler-ho, perquè sóc a la frontera. He descobert el català a partir d'una formació francesa i això marca molt.

—Com se sent més còmode, escrivint en català o en francès?

—En francès he escrit articles, però de seguida vaig saber que no podia escriure en francès perquè el meu pensament i el meu sentiment eren catalans. Això m'ha portat problemes a l'hora de desenvolupar les meves obres.

Òscul

Cercant la traducció d'una paraula en el diccionari he descobert que un sinònim de petó és òscul, doncs jo no en tenia ni idea!

Deixo aquí explicat d'on ve aquest mot:

- prové del llatí oscŭlum 'boqueta, òscul', dimin. de os, oris 'boca', que adquirí també el sentit de 'petó' per la forma, petita, que pren la boca quan fa un petó.

1 a) poèt Petó. b) òscul de pau LITÚRG Bes que es fan els celebrants i els fidels en el ritu de la pau.

2 ZOOL Obertura principal que comunica el medi extern amb la cavitat gastral en els porífers (esponges).


Per tant entre els diferents sinònims de petó podem optar per bes, besada i òscul. 

Transparència

Va ser amb aquest treball del 2005 Transparente que vaig descobrir la gran veu de la moçambiquesa Mariza, coneguda pels seus compatriotes com la perfecta divulgadora de la cultura portuguesa a través de la seva manifestació característica del fado.

Si t'agrada sàpigues que vindrà pel Festival del Mil.leni per presentar el seu nou disc, un viatge de tornada a les seves arrels. I la cantant catalana Maria Coma serà l'artista convidada.



... Aquestes coses del destí...
jo vaig néixer per cantar....

I tu saps quin és el teu destí? Jo ni flowers, però ja tinc l'entrada!

Proposició

L'esforç i la constància són la base de l'èxit.

És el que llegia ahir en una gran pancarta publicitària mentre feia unes piscines en un centre esportiu. Informació motivadora i estimuladora, un gest agraït, davant de pròposits i objectius que un vol complir i li costen un munt de perpetuar, tan sigui dins com fora de l'aigua.


Jo més d'un cop m'he penjat emblemes escrits per casa per ajudar a mantenir la meva consciència ben entusiasta, i m'ha resultat del tot efectiu.

Precipitar-se

Un home es troba estirat en un teatre ocupant diverses butaques amb les seves cames i braços. En observar la seva actitud, l'acomodador li pregunta amb ironia:
- Està còmode? Vol que li porti un cafetó?
- No tio, crida a una ambulància que m'he caigut de la llotja.


I és que de vegades ens precipitem en judicis, a mi em va passar ahir, glups!

Bon cap de setmana.

Contravenir

Llegeixo en una entrevista que li fan a Lluís Calvo (Saragossa, 1963) que es defineix com eclèctic: perquè d'una banda he construït llibres amb veus molt diverses i he integrat contradiccions, doncs crec que és un estímul. Al cap i a la fi vivim envoltats de contradiccions. És una manera natural d'integrar coses de les avantguardes en un mateix llibre o en llibres diferents, al costat d'un to més realista. Crec que en el meu cas no hi ha una sola realitat, sinó que n'hi ha moltes. Es tracta de reflectir la diversitat en la què vivim, que de vegades pot ser caòtica. Aquest eclecticisme ve de de recollir moltes veus que potser poden semblar dissemblants. Ho xuclo de les avantguardes, d'un vessant més afrencesat, i després del realisme nord-americà i britànic.

La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa immaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.

(Poema seu, Contraventor)


M'agrada ser eclèctica en molts àmbits de la vida, practicar l'art de saber escollir, combinar i barrejar; i també transgredir dins d'uns límits cívics, mirar de traspassar allò acceptat, convencional, de pràctica massiva despersonificada de singularitat.

73-1-2-116...

Ens diu Julio Cortázar: Jo crec que des de molt petit la meva desgràcia i la meva dita al mateix temps va ser el no acceptar les coses com donades. No en tenia prou que em diguessin que això era una taula, o que la paraula "mare" era la paraula "mare" i aquí s'acaba tot. Al contrari, en l'objecte taula i en la paraula mare començava per a mi un itinerari misteriós que de vegades arribava a franquejar i en el que de vegades m'estavellava. En resum, des de petit, la meva relació amb les paraules, amb l'escriptura, no es diferencia de la meva relació amb el món en general. Jo semblo haver nascut per no acceptar les coses tal com em són donades.

I és que per fi he llegit un clàssic d'aquest autor, Rayuela (1963), pendent des de feia temps, i del meu interès pel que representa. Novel.la que m'ha agradat de llegir, amb una història que està bé, però sobretot crida l'atenció la forma de ser exposada que passa a ser el seu gran atractiu.

Un llibre obert a un munt de vivència amb rostre autobiogràfic, novel.la filosòfica i metafísica, de caire surrealista, plena de fantasia, humor, psicologia... dirigida per la batuta de la mirada culta del seu escriptor, a qui li apassionen els jocs de la intel.ligència.

I com si es tractés d'un joc, com podria ser el de la xarranca, una possible interpretació del seu títol, un pot anar saltant de capítol en capítol i marcar així una o altra ruta argumental. És una mena d'experiment narratiu, amb un intent de que el lector sigui subjecte actiu sense optar per aquella acostumada posició fàcil de llegir i prou. Per tant està pensada per ser llegida no només en una direcció, sinó també segons l'ordre que decideixi el lector, i per tant el lector contribueix a crear l'obra. Jo de moment l'he llegida des de la posició còmoda, potser en una altra ocasió ho faci des de la considerada incòmoda (anar saltant de davant a darrera -i de darrera a endavant- seguint una numeració impresa).

I es comprova el que es diu, que tota l'obra va ser feta a través del llenguatge, perquè empra recursos innovadors i atrevits, com optar molt sovint per inventar-se paraules, jugant també amb els sons i les lletres (m'ha recordat el llenguatge actual usat en escriure els sms del mòbil).


L'edició de Cátedra està ben currada, conté un munt de notes a peu de pàgina, referències de diferents temàtiques que amplien i situen al lector dins la narració (a més de cultivar-lo), per tant la recomano. I pels que els hi agradi el jazz que sàpiguen que aquest gènere musical apareix com una nota recorrent.

Estem davant d'un protagonista que imagina un projecte humà, que no s'ha realitzat encara, l'home veritable.

Agraïdament pretenciós!

Per cert, quant de temps farà que no jugo a la xarranca... anys i panys. Doncs no pot ser, ara vaig a per un guix i em dibuixo un d'aquests taulers.

Aquí tens la seva pàgina web.

Il.limitat

Escriure és un plaer, et permet sortir de qualsevol circumstància terrible, et porta a defendre't de qualsevol adversitat. En aquest sentit escriure és el meu paradís.

Ho diu qui ha rebut aquest 2010 el Nobel de Literatura, el peruà Mario Vargas Llosa. Que segons els suecs de l'Acadèmia li van concebre el premi perquè "ha estat capaç d'explicar la cartografia del poder per tal de mostrar les seves misèries i també per expressar la lluita, la revolta, de l'home per la llibertat."


I és que escriure significa tantes coses!
Per què... què significa per a tu?

En Mario té la seva pròpia web.