Làbil

M'inunda de mirada.

Captiu

No cesso d'escoltar Senzo, el darrer treball d'Abdullah Ibrahim, a casa, al cotxe... està publicat el 2008, piano a soles, per a la meva oïda i sentirs és una passada, una glòria de treball, les tecles sonen de tal manera que em té captivada, presa des de fa uns dies.

Aquí poso una peça d'un altre àlbum, Desert flowers, on s'acompanya de la seva veu, una composició que em resulta balsàmica i abraçadora.



Pel meu gust una meravella.

Ocàs

Asseguda, fuig la llum,
d'una tarda durable.

Resta en companyia,
llars més enllà.

Moment, record,
instant ultimat.

Llim

A les aigües estancades se solen formar dipòsits de terra rics en òxids metàlics amb partícules orgàniques en descomposició. Aquest llim pot colorejar els teixits o la fusta en tons bruns, verdosos, grisos o negres. Es parla de fangs tintoris i nombrosos pobles els han aprofitat.

A l'Àfrica, els fangs tintoris formen part integrant de la gamma de productes utilitzats en el tenyit. Els senuf, que viuen al sud de Mali, Burkina Faso i nord de Costa de Marfil, l'utilitzen no només per donar als seus teixits pintats tonalitats marrons i negres sinó també per decorar les seves ceràmiques i les parets de les seves barraques. A Nigèria, els hausa submergeixen en el llim, que ells anomenen “la terra del riu”, les seves robes de caça. El color amarronat que aconsegueixen permet als caçadors confondre's amb la vegetació i no ser vistos pels animals. El llim dels aiguamolls també s'usa per tenyir d'un negre mat la fusta blanca amb la que es fan les màscares.

Els fangs tintoris ocupen un lloc especial a l'oest d'Àfrica, en la civilització bambara. Tenyeixen de marró les fibres de certes teles anomenades bogolan. Aquestes teles s'usen per fer vestits rituals investits d'un gran poder simbòlic. El color marró dels dibuixos pintats és exactament el mateix que el del fang extret de les basses. I la bassa és el lloc sagrat de cada poble, on es troben reunides les ànimes dels nens per néixer, anomentats sovint com a “terres de copulació".


L'aigua i la terra humida són dos elements fonamentals en la gènesis del món, a partir dels quals la vida va poder ser possible.

A l'Àsia, el llim s'utilitza també en un marc ritual per tenyir fils de teixits anomenats ikat,que es caracteritzen per procediments de teixit molt especials. A Tailàndia, el llim de les basses on es banyen els búfals s'utilitza com mordent per fixar els tons grocs, blaus i negres.

A l'Amèrica del Nord, els indis makah sumergien els seus cistells fets d'escorça de cedre en el llim per tal de tenyir-los de negre. Les tribus que vivien a Oregón practicaven una tècnica similar amb els seus cistells de branques d'avallaner. El poder ennegridor del llim es reforçava afegint carbó.

Es veu que el tenyit en llim resisteix algun nombre de rentades, però perd ràpidament la seva intensitat.

(A la imatge un detall d'un teixit bogolan)

Petiteses

Ningú veu realment una flor; és tan petita que no tenim temps, i veure requereix temps. Paraules de l'artista nord-americana Georgia O'Keefe (1887-1986).


Escassetat de temps tot cercant grandeses...

(A la imatge una pintura seva, Music-Pink-and-Blue-II-1919)

Diàfan

Poder crear un espai al meu gust i donar-li una utilitat pública. Aquesta idea alegra el meu cau d'emocions. Quin, on, com, de quina manera, en funció de què, per a què o per a qui... no ho tinc massa concretat, però intentaria sobretot que no hi manqués el més primordial: que hi contingués la companyia espaial idònia per sentir i notar que s'hi està a gust, que tot rutlla, que aquell entorn és especial, replè de belleses aliades, de fragància sensible, d'una gamma inspiradora que permet nutrir-se de múltiples benestars.

Seria un indret amb una sublim presència de físiques vàries, ubicant-ne una fòrmula de tresors volàtils, i seria un racó on m'agradaria que tu t'hi trobessis tant o millor que jo.

És un projecte que m'atrau el pensament des de fa temps, i que m'encantaria dur a terme algun dia, i si no passés, només de sentir el que sento pensant-hi ja m'ha valgut la pena. I és que ho trobo tan maco que els espais atrapin i transpirin ritmes interns màgics.


I que sa és somiar!

Reinventa't

No perdem el temps fent-nos preguntes com: Per què em sento malament?; Què puc fer per sentir-me millor?; Quin és l'origen del que sento?... Aquestes preguntes són una trampa per a que porti la meva atenció a les emocions i segueixi atrapadat per aquestes.

Preguntes distintes com: Que hi ha de magnífic en el que m'està passant?; Com puc col.laborar encara més en el meu procés de transformació?; Què és allò extraordinari que vaig a descobrir?... fan que la nostra atenció es posicioni en la recerca del camí de sortida i no es quedi envoltada en una sèrie de disquicisions que no duen a cap lloc i que l'únic que fan és mantenir-nos atrapats.


Uix! Aix!... Uau!

(Text extret del llibre Reinventarse, de Mario Alonso Puig. La il.lustració és de l'Albert Asensio)

Contundent

Aquests dies m'estic llegint el primer llibre de l'iraquià Pius Alibek, Arrels nòmades, que haig de dir que m'està agradant, i voldria compartir per aquí part d'un tros del text que acabo de llegir-me:

Molts, a títol personal, han sacrificat les seves vides intentant salvar la humanitat, però l'hem anat asfixiant com a col.lectiu, obrint-ne les ferides amb cada individu i cada poble que hem aniquilat, amb cada paisatge i cada llengua que hem esborrat en nom de la religió, la civilització, i avui en dia, en nom de la democràcia.

Religió, civilització i democràcia; tres invents de l'home per reafirmar la seva absurda superioritat, satisfer la vanitat i justificar l'egoisme i la cobdícia. Una llarga lluita per aconseguir, el trist resultat, de ser uns superiors als altres. No importa qui aniquili a qui, en aquest instant. Els papers canvien quan les armes canvien de mans.

Un dels meus professors em va dir un dia, probablement citant un conegut pensador:” Des que els reis han deixat de jugar-se la vida al capdavant dels exèrcits, les guerres les fan covards asseguts als despatxos.”


Quanta raó té.

Elegant

Ella és la vocalista Kelly Flint, integrant del grup nord-americà Dave's true story, la peça és The World In Which We Live i sona així:



El món en el que vivim... Que complex se'm fa voler dir la meva concretant el que expressen aquestes sis paraules lligades. Hi ha tants móns dins del mateix que em perdo.

La seva veu se'm fa propera, això sí, i fa sentir-me còmode en el meu món, aquell més interior, més meu, que deu ser segurament el que sento com el més rar.

Cocció

El dies mai són iguals, sortosament és així, i pel benestar d'un mateix s'ha de saber escoltar continuament el pas del viure, tot intentant digerir-ne bé les seves variades oscil.lacions.

Pel bé personal, que significa trobar-se agradablement en ordre i plàcidament receptiu, s'ha de tenir a mà l'habilitat de respectar el ritme de l'acció del processar, el temps de cocció. Aquesta espera serà la que ens aclarirà certs dubtes i calmarà agitats aldarulls, guiant-nos cap a una resposta i una solució del neguit que ens trasbalsa.

Sorgirà aleshores un estat interior de gust més plaent, conseqüència d'haver-nos permés reflexionar i elaborar una decisió més madurada, prendrem aleshores una determinació segurament molt més encertada.


Desitjo que els teus dies transcorrin el més ben acordats a tu.

(La il.lustració és de Anne-Julie Aubry)

Enraonar

Què tens, muda? - va cridar una de les germanes una vegada, en tombar-se i constatar la distància que augmentava entre elles i la Khady.

I aleshores, la Khady, no va tenir temps d'impedir que el seu cap entengués aquella paraula, que la va sorprendre perquè li va revelar el que ja feia temps que sabia sense adonar-se'n: que no havia badat la boca des de feia molt de temps.

La remor que omplia els seus somnis, vagament constituïda per la veu del seu marit, la seva, i també algunes altres, anònimes, sorgides del passat, li havien fet creure que de tant en tant parlava


Deixant de banda el context i sentit del text, aquest també em du a pensar que de fet d'alguna manera es podria dir que parlem sempre, perquè si no ho fem amb els demés ho fem segur amb nosaltres mateixos exercint l'incansable parloteig intern. I això em suggereix una pregunta: consideres que parles més temps amb tu mateix o amb els demés?

(Text extret de la novel.la Tres dones fortes, de l'escriptora d'origen senegalès Marie Ndiaye - qui apareix retratada a la imatge)