Feia temps que tenia ganes de conéixer la història del caçador
Dersú Uzalà, i un cop he satisfet aquest desig puc dir que aquesta pel.lícula mereix que es vegi. Tot un clàssic novel.lesc i cinematogràfic que veritablement crec que té bons motius perqùe s'hagi convertit en estelar. La novel.la fou escrita pel rus Vladímir Arséniev i l'adaptació cinematogràfica va anar a mans del reconegut director japonés
Akira Kurosawa l'any 1975.
És un cant a la perduració de la bona relació entre home i naturalesa. Es tracta d'una història bellíssima, és meravellós percebre-hi com el respecte per la naturalesa va al mateix nivell que el respecte vers la humanitat.
El valor de l'amistat pren un paper clau en l'argument, s'estableix un profund lligam entre el científic i explorador Arséniev, i el vell caçador xinès.
Dersú ens ensenya coses: per a ell la Naturalesa està conformada per un munt de persones, de trets diferents a les que la majoria estem acostumats a nombrar com a tals, ens mostra com tot allò que ens rodeja està composat per gent, ja sigui bona o dolenta, però en definitiva gent. Per a ell hi ha la gent de l'aigua, la del foc, la del ferro, la del cel, la del sol... i tot allò que l'envolta ho tracta amb gran reverència. La Naturalesa li parla a partir dels seus llenguatges particulars, i per tant existeix un diàleg entre aquesta i el solitari caçador, un personatge que es fa estimar, un home ben curtit de natives vivències.
I no és d'estranyar que davant de tanta puresa energètica Dersú en una ocasió verifica que la vida d'urbanita és la seva mort, perquè per a ell, home nòmada dels boscos, la Naturalesa és qui bombeja la sang del seu cor. La seva llar són els amplis espais de la molt canviant taiga russa, on el clima no es caracteritza per la seva benovelencia (o pel que la gran majoria considerem un temps bondadós).
La Naturalesa és un bon mestre.
