dilluns, 26 de juliol de 2010

Adrenalina

Aquest passat dissabte va anar d'atraccions, encara que jo poc amiga de les corbes i dels jocs d'alt risc i altures, era qui feia les dues fotos que mostro més a baix, mentre poc després un conegut sortia reflipat d'aquestes dues atraccions, traient guspires de felicitat per tot el seu rostre. Impressionant la seva resultant reacció general, una al.lucinada expressió d'alegria elevada a la màxima potència en algú que acabava de fer un parell de viatges de diversió agosarada.


A mi em va agradar la remullada del saltirejant recorregut pel Silver River Flume i poc més, perquè vaig quedar feta una sopa de verdures al baixar de El tren de la mina i clar després no em sentia capaç ni de pujar a les tasses xineses dels crios.

Cadascú té el cos que té, i al meu li agrada sentir els peus ben posats a terra.

(A la imatge, el Dragon Khan i l'Hurakan Condor)

4 comentaris:

Clidice ha dit...

uf! jo em moro de por, però hi pujo igual! :D

Siempre al filo de lo pisable ha dit...

jajaja Gemma!
Jo no soporto les atraccions...la meva mare era una apasionada d'aquestes màquines infernals i ens obligaba als meus germans i a mi a pujar-hi.

Ja quan varem ser mes grandets l'esperavem a baix...ens cridaba des de dalt...miedicas!!!

Ara quan ens enrecordem riem molt!

Una abraçada

garbi24 ha dit...

Hi ha d'haver gent per tot....i el que no s'ha de fer es forçar la voluntat si un no vol pujar-hi, doncs son molts que hi pateixen mes del que hi gaudeixen

GEMMA ha dit...

Montserrat, jo si no fos pel meu mareig potser davant la por m'enfrontaria, potser només, no ho sé, marejar-se és un fre, es passa fatal, és horrorós. Jo de seguida em marejo.

Esther, quina mare, jaja! Pobreta Esthereta... sort que ho recordeu amb rialles. Petons!

Joan, si hi ha gent per tot, cap problema. I tens raó molts dels que pujen fan un viatge ple de patiment, però per molts segur és un repte de valentia que els compensa.