dimarts, 25 de maig de 2010

Ocàs


Asseguda, fuig la llum,
d'una tarda durable.

Resta en companyia,
llars més enllà.

Moment, record,
instant ultimat.

5 comentaris:

Joana ha dit...

Quan la llum fuig, cal cercar un fanalet que ens done l'escalfoteta que cal. El record és bonic, però no deixa de ser fosc, millor escoltar un clar de lluna.

Una gran abraçada i molts ànims

joanfer ha dit...

De vegades és més important la llum que ets capaç tu de donar, que la que es capaç de fer la claror d'un dia...

Petons, Gemma! ;)

GEMMA ha dit...

Ei! Parlo de la llum, però no en sentit metafòric, jo estic animada, aquestos versos són una descripció del moment de marxar-se el sol de casa meva aquesta mateixa tarda, doncs veia asseguda els raig que anaven marxant de casa meva cap enfora fins a desaparéixer, però seguien estant present dins de les cases veinals, doncs jo ho veia... el moviment del sol decaient. Lectures segurament tantes com lectors! Però m'ha agradat la vostra interpretació... interessant llegir-vos, gràcies.

Petons, Joana & Joan!!

David ha dit...

M'agrada molt el conjunt de reflexió poètica i la imatge que hi has afegit! Salutacions!

GEMMA ha dit...

Gràcies David, m'alegra que hagi estat així. Salut!