dilluns, 8 de febrer de 2010

Imaginar

Podries fer que al teu despatx creixés
la selva. Imaginar que la plaça Universitat
és enmig de la sabana, i el Tibidabo
alt i blanc com el Kilimanjaro a Kènia.

Podries transfigurar la Dama del Paraigua
fins a convertir-la en el poderós Colós de Rodes
camaobert a l'entrada del port antic de l'illa.

Podries creure que el supermercat
és el gran basar de l'Alep,
que el viaducte de Vallcarca
és un dels ponts sobre el Sena,
i el Parc del Putxet, el bosc sagrat de Delfos.

Podries dir-te que ets a Súnion quan cada vespre
veus amagar-se el sol rere terrats plens d'antenes,
que el gat a casa és un tigre de Bengala,
i que el passadís fosc entre la teva habitació i la cuina,
l'interior misteriós d'una piràmide.

Podries creure que el llum de la tauleta de nit
és el sol immens que il.lumina el fons del mar
de les costes salvatges de Guinea.

Podries. Però seguiries aquí.



Imaginar, una plataforma de saníssimes ficcions. Prefereixo, però, perdre les maletes i patir retards en els vols.

(Poema Aquí de Manuel Forcano, dins de Corint, 2000. I la foto és una vista del Kilimanjaro, un dels molts llocs que encara no hi he estat)

8 comentaris:

estrip ha dit...

un lloc preciós per anar-hi. Jo tampoc hi he estat, però quines ganes que en tinc!

Clidice ha dit...

no hi he estat tampoc i m'entristeix pensar que si mai hi puc ser ja no hi haurà neu. Per això t'agraeixo el poema, així puc imaginar-me que hi sóc tot pujant el Puigmal, per exemple :)

David ha dit...

En Forcano és un gran poeta i el text que n'has triat, excel·lent.

- assumpta - ha dit...

Un poema preciós i un lloc que encara ho és més.
Sort que la imaginació ens duu per mil mons.

Afanyat si vols anar-hi, doncs ben aviat allò de "les neus perpètues" em sembla que serà només un record.
Ànims!
Bona setmana.
;)

òscar ha dit...

Tot i que imaginar no sols és bo, és boníssim, aquest és d'aquells casos en el que prefereixo la realitat dels viatges que la imaginació.

GEMMA ha dit...

Si, la neu (el seu glaciar) va en descens, com passa en tants altres punts del planeta, i recordo un reportatge que feia esment del que estava passant en aquest indret. Es veu que és un volcà.

No sé quan tindré la sort de fer una foto al pic més alt del continent africà, però m'encantaria rebre la seva impactant pressència algun dia, per edat encara tinc temps!

Maco el poema si, clar, brillant.

Joana ha dit...

Gràcies Gemma, el poema és fantàstic.

GEMMA ha dit...

De res bonica, que bé que t'agradi.