dijous, 16 de desembre de 2010

Extraordinari

Ahir Tv3 feia ressó del gran prodigi musical/vocal d'Andrea Motis, no puc deixar de no posar-ho per aquí, és una passada:



Aquesta noia de només 15 anys promet, i moltíssim. Ja ha tocat amb grans jazzmans com pot ser Ignasi Terrassa i Josep Maria Farràs. I jo encara no me n'havia enterat!

La seva família artística és la Sant Andreu Jazz Band conformada per gent molt jove, i és de la mà del qui la dirigeix, en Joan Chamorro, amb qui presenta el seu primer disc: Joan Chamorro presenta Andrea Motis.

I que bé tenir-la tan a prop, ben accessible pels d'aquí.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Inventiva

Quina taula més enginyosa, hi ha idees tan xules!


Resulta que a la biblioteca d'arquitectura de la Delft University of Technology es troba una taula d'informes íntegrament construïda amb llibres reciclats. Gairebé una obra d'art conceptual, i és que la peça narra un succés: fa aproximadament un any, un devastador incendi va destruir l'edifici i sortosament es va aconseguir part de l'arxiu de la biblioteca.

Des de llavors va començar la tasca de reconstrucció de la nova col·lecció, que es va aconseguir amb donacions que van reemplaçar als volums destruïts i els llibres rescatats de les flames.

M'encanta topar-me amb bella originalitat, veure aportació creativa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Eximit

El novel.lista romàntic Victor Hugo va escriure Els Miserables (1862), jo he vist la versió cinematogràfica que va fer el director danès Bille August (1997), protagonitzada per un excel.lent Liam Neeson, i és que com m'agrada el treball interpretatiu d'aquest actor, tant en aquesta com en d'altres pel.lícules.

La lluita i esforç d'un individu ex-presidiari per redimir-se, ambientada en plena França del s.XIX, on queden descrits visibles retrets socials.


Un film molt recomanable, dels bons, encara que l'obra com acostuma a passar segur que el supera. Un llibre convida al lector a posar la seva imatge, una pel.lícula ja ve amb una mirada.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Estalvi

Algú anònim va dir que... A mesura que avança una discussió, retrocedeix la veritat.


El temps mereix un tracte dòcil.

divendres, 10 de desembre de 2010

Shi

Així és com el director coreà Changdong Lee dóna nom a la seva darrera pel.lícula, Poesia (2010), que he vist a la sala Verdi de Barcelona. Si alguna cosa destacaria per sobre de les altres és l'excel.lent interpretació que fa la seva protagonista, Mija.

Sense voler explicar el seu argument extrec el que per a mi és un dels seus missatges: una de les funcions que té el recurs poètic és el de poder expressar allò que d'altra manera es reduiria en mer silenci perquè hi ha successos massa dolorosos.


La bellesa és un bàlsam.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Acústica

Jeu alterat el repòs.
Nit d’insomni.

Majúscul silenci.
Absent moviment.

Aliena del son de somnis.
Suro en l’espai ara buit de dia.

Ressonància magnètica.
Acústica impresa.


(Traç del dissenyador japonés Shingai Tanaka)

dijous, 2 de desembre de 2010

Interacció

Reimaginant en un petit espai melodies tradicionals africanes, una manera de traduir a partir del violí música popular d'aquest indret:



Una interacció musical conformada per la violinista nord-americana Regina Carter acompanyada per l'acordionista Will Holshouser i per Yacouba Sissoko a la kora. La peça pertany al treball Reverse Thread i es diu N'Teri, potser ja et sona, és un tema escrit i cantat pel músic Habib Koité, amb una veu preciosa que et recomano que també l'escoltis, la tens aquí, ja em diràs.

Diferent, a veure què et sembla.

dimarts, 30 de novembre de 2010

Vels

Entre el nombre de benvingudes que un munt de personalitats oferien aquest passat diumenge al nou diari Ara.cat, moltes d'elles del tot estimables, es troba publicada una reflexió sobre la tasca del sociòleg que clarament trascendeix del seu camp, una idea ben expressada i clara, m'agrada:

Fer a miques el vel, comprendre la vida... Què significa això? Nosaltres, humans, hauríem preferit habitar un món ordenat, net i transparent on el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, la veritat i la mentida estiguessin nítidament separades entre si i on mai no es barregin, per poder estar segurs de com són les coses, cap a on anar i com procedir. Somien amb un món on les valoracions puguin fer-se i les decisions es puguin prendre sense la farragosa feina d'intentar comprendre.

D'aquest somni nostre neixen les ideologies, aquells densos vels que fan que mirem sense arribar a veure. A aquesta inclinació incapacitant tan nostre Étienne de la Boétie la va denominar “servitud voluntària”. I va ser el camí de sortida que ens allunya d'aquesta servitud el que Cervantes va obrir perquè poguéssim seguir-lo, presentant el món en tota la seva desbullada, incòmoda, però alliberadora realitat: la realitat és una multitud de significats i una irremeiable escassetat de veritats absolutes.

És en aquest món, en un món on l'única certesa és la certesa de la incertesa, en el que estem destinats a intentar, una i altra vegada i sempre de forma inacabada, comprendre'ns a nosaltres mateixos i comprendre els altres, destinats a comunicar i d'aquesta manera, a viure l'un amb i per a l'altre.



Forma part del discurs d'agraïment que va fer el sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925) en rebre el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats 2010.

Que no ens manquin mai les ganes d'entendre, de desxifrar significats.

divendres, 26 de novembre de 2010

Evolució

Patim, patam patum...


Eps!

(extret de www.elhinodoro.com.ar)

dimarts, 23 de novembre de 2010

Instant

Segurament pot semblar estrany, encara que no és el primer cop que em passa, m'agrada aquest poema de Jordi Pere Cerdà, però no sé ben bé què vol dir, m'ajudes a interpretar-lo?

Un ocell, perdut el cant,
presoner d'un guiny de vidre.
Un núvol, el cabell moll,
crida ajut enmig d'un llibre,
com si sortís d'un estany.
Quelcom passa prop d'aquí;
el silenci m'ho ve a dir.
I passarà allò de sempre.
El mirall s'ha migpartit.
Una flor ha quedat testa,
de voler esmunyir-hi els dits.


(Poema Instant, de 1963)


Sobre el poeta dir que Jordi-Pere Cerdà és el pseudònim d'Antoni Cayrol, nascut a Sallagosa, Alta Cerdanya, l'any 1920. Poeta, narrador i dramaturg. Promotor d'activitats catalanes al Rosselló, ha donat a conèixer amb profunditat els problemes de la cultura catalana a la Catalunya Nord en nombrosos articles. Les seves creacions literàries, de to elegíac i bucòlic, tenen com a matèria l'amor, el treball i l'autobiografia com a antifeixista. Ha estat guardonat amb el Premi de Literatura de la Generalitat (1989), el Premi Nacional de Literatura (1999), amb la Creu de Sant Jordi (1986) i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995), entre d'altres.

Extrec part d'una conversa publicada a la Revista Àrnica l'any 2000 en que l'escriptor responia així a un parell de preguntes, que les transcrit perquè vull destacar-les, sobretot la darrera:

—Com es veu Catalunya des del Rosselló?

—Jo tinc una visió una mica especial, sense voler-ho, perquè sóc a la frontera. He descobert el català a partir d'una formació francesa i això marca molt.

—Com se sent més còmode, escrivint en català o en francès?

—En francès he escrit articles, però de seguida vaig saber que no podia escriure en francès perquè el meu pensament i el meu sentiment eren catalans. Això m'ha portat problemes a l'hora de desenvolupar les meves obres.

divendres, 19 de novembre de 2010

Òscul

Cercant la traducció d'una paraula en el diccionari he descobert que un sinònim de petó és òscul, doncs jo no en tenia ni idea!

Deixo aquí explicat d'on ve aquest mot:

- prové del llatí oscŭlum 'boqueta, òscul', dimin. de os, oris 'boca', que adquirí també el sentit de 'petó' per la forma, petita, que pren la boca quan fa un petó.

1 a) poèt Petó. b) òscul de pau LITÚRG Bes que es fan els celebrants i els fidels en el ritu de la pau.

2 ZOOL Obertura principal que comunica el medi extern amb la cavitat gastral en els porífers (esponges).


Per tant entre els diferents sinònims de petó podem optar per bes, besada i òscul. 

dimarts, 16 de novembre de 2010

Transparència

Va ser amb aquest treball del 2005 Transparente que vaig descobrir la gran veu de la moçambiquesa Mariza, coneguda pels seus compatriotes com la perfecta divulgadora de la cultura portuguesa a través de la seva manifestació característica del fado.

Si t'agrada sàpigues que vindrà pel Festival del Mil.leni per presentar el seu nou disc, un viatge de tornada a les seves arrels. I la cantant catalana Maria Coma serà l'artista convidada.



... Aquestes coses del destí...
jo vaig néixer per cantar....


I tu saps quin és el teu destí? Jo ni flowers, però ja tinc l'entrada!

dilluns, 15 de novembre de 2010

Proposició

L'esforç i la constància són la base de l'èxit.

És el que llegia ahir en una gran pancarta publicitària mentre feia unes piscines en un centre esportiu. Informació motivadora i estimuladora, un gest agraït, davant de pròposits i objectius que un vol complir i li costen un munt de perpetuar, tan sigui dins com fora de l'aigua.


Jo més d'un cop m'he penjat emblemes escrits per casa per ajudar a mantenir la meva consciència ben entusiasta, i m'ha resultat del tot efectiu.

divendres, 12 de novembre de 2010

Precipitar-se

Un home es troba estirat en un teatre ocupant diverses butaques amb les seves cames i braços. En observar la seva actitud, l'acomodador li pregunta amb ironia:
- Està còmode? Vol que li porti un cafetó?
- No tio, crida a una ambulància que m'he caigut de la llotja.



I és que de vegades ens precipitem en judicis, a mi em va passar ahir, glups!

Bon cap de setmana.

dijous, 11 de novembre de 2010

Contravenir

Llegeixo en una entrevista que li fan a Lluís Calvo (Saragossa, 1963) que es defineix com eclèctic: perquè d'una banda he construït llibres amb veus molt diverses i he integrat contradiccions, doncs crec que és un estímul. Al cap i a la fi vivim envoltats de contradiccions. És una manera natural d'integrar coses de les avantguardes en un mateix llibre o en llibres diferents, al costat d'un to més realista. Crec que en el meu cas no hi ha una sola realitat, sinó que n'hi ha moltes. Es tracta de reflectir la diversitat en la què vivim, que de vegades pot ser caòtica. Aquest eclecticisme ve de de recollir moltes veus que potser poden semblar dissemblants. Ho xuclo de les avantguardes, d'un vessant més afrencesat, i després del realisme nord-americà i britànic.

La mirada és un furt,
la paraula un delicte,
el roure enmig del vers
un crim estricte,
allò que veig en mi
dolor tan sols,
estafa immaculada,
infàmia aspra, fosca i descarnada
que em nega i em falseja i em difama.
El verb que adoro és la boirosa enveja
del cos que viu, del roc que calla.
Però, dins meu, el món sencer davalla
amb una veu silent
que expia el viure absurd,
que sagna en solitud,
que plora i canta i roba el temps
-paradís absolut-
amb fulgor de navalla.


(Poema seu, Contraventor)


M'agrada ser eclèctica en molts àmbits de la vida, practicar l'art de saber escollir, combinar i barrejar; i també transgredir dins d'uns límits cívics, mirar de traspassar allò acceptat, convencional, de pràctica massiva despersonificada de singularitat.

dimarts, 9 de novembre de 2010

73-1-2-116...

Ens diu Julio Cortázar: Jo crec que des de molt petit la meva desgràcia i la meva dita al mateix temps va ser el no acceptar les coses com donades. No en tenia prou que em diguessin que això era una taula, o que la paraula "mare" era la paraula "mare" i aquí s'acaba tot. Al contrari, en l'objecte taula i en la paraula mare començava per a mi un itinerari misteriós que de vegades arribava a franquejar i en el que de vegades m'estavellava. En resum, des de petit, la meva relació amb les paraules, amb l'escriptura, no es diferencia de la meva relació amb el món en general. Jo semblo haver nascut per no acceptar les coses tal com em són donades.

I és que per fi he llegit un clàssic d'aquest autor, Rayuela (1963), pendent des de feia temps, i del meu interès pel que representa. Novel.la que m'ha agradat de llegir, amb una història que està bé, però sobretot crida l'atenció la forma de ser exposada que passa a ser el seu gran atractiu.

Un llibre obert a un munt de vivència amb rostre autobiogràfic, novel.la filosòfica i metafísica, de caire surrealista, plena de fantasia, humor, psicologia... dirigida per la batuta de la mirada culta del seu escriptor, a qui li apassionen els jocs de la intel.ligència.

I com si es tractés d'un joc, com podria ser el de la xarranca, una possible interpretació del seu títol, un pot anar saltant de capítol en capítol i marcar així una o altra ruta argumental. És una mena d'experiment narratiu, amb un intent de que el lector sigui subjecte actiu sense optar per aquella acostumada posició fàcil de llegir i prou. Per tant està pensada per ser llegida no només en una direcció, sinó també segons l'ordre que decideixi el lector, i per tant el lector contribueix a crear l'obra. Jo de moment l'he llegida des de la posició còmoda, potser en una altra ocasió ho faci des de la considerada incòmoda (anar saltant de davant a darrera -i de darrera a endavant- seguint una numeració impresa).

I es comprova el que es diu, que tota l'obra va ser feta a través del llenguatge, perquè empra recursos innovadors i atrevits, com optar molt sovint per inventar-se paraules, jugant també amb els sons i les lletres (m'ha recordat el llenguatge actual usat en escriure els sms del mòbil).


L'edició de Cátedra està ben currada, conté un munt de notes a peu de pàgina, referències de diferents temàtiques que amplien i situen al lector dins la narració (a més de cultivar-lo), per tant la recomano. I pels que els hi agradi el jazz que sàpiguen que aquest gènere musical apareix com una nota recorrent.

Estem davant d'un protagonista que imagina un projecte humà, que no s'ha realitzat encara, l'home veritable.

Agraïdament pretenciós!

Per cert, quant de temps farà que no jugo a la xarranca... anys i panys. Doncs no pot ser, ara vaig a per un guix i em dibuixo un d'aquests taulers.

Aquí tens la seva pàgina web.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Il.limitat

Escriure és un plaer, et permet sortir de qualsevol circumstància terrible, et porta a defendre't de qualsevol adversitat. En aquest sentit escriure és el meu paradís.

Ho diu qui ha rebut aquest 2010 el Nobel de Literatura, el peruà Mario Vargas Llosa. Que segons els suecs de l'Acadèmia li van concebre el premi perquè "ha estat capaç d'explicar la cartografia del poder per tal de mostrar les seves misèries i també per expressar la lluita, la revolta, de l'home per la llibertat."


I és que escriure significa tantes coses!
Per què... què significa per a tu?

En Mario té la seva pròpia web.

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Canviar

Una d'Oscar Wilde per entrar al cap de setmana amb un somriure.

Disculpi'm no l'havia reconegut, he canvia tant!



A la imatge un retrat de Dorian Gray, qui per cert no fa massa vaig veure a la pel.lícula El retrato de Dorian Gray del director Oliver Parker, una adaptació de la novel.la d'Oscar Wilde editada el 1890, i no m'estranya que en època victoriana aquesta obra fos titllada amb termes immorals, doncs està impregnada de visible hedonisme, impossible de concebre dins de la moralitat que manava en el moment de ser publicada. Sort que els temps han canviat, malgrat que no en tot.

Com acostuma a passar diuen que el llibre és millor, jo no l'he llegit. I també diuen que la primera versió cinematogràfica que va fer Albert Lewin la superava, l'hauré de veure.

Canviem, si, però a millor ok? Al contrari no s'hi val.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Confluir

Fa pocs minuts sentia aquesta reflexió:

Els Estats Units han sigut l'únic pais que han optat per una sortida keynesiana (estimular el consum) per tal de sortir de la crisi. La Unió Europea havia de portar les economies a la convergència, i ha estat al revés, les ha dut a la divergència, i a més ha fet una sortida a la baixa. Una crisis financiera que ara han de pagar els ciutadans assalariats, i per això els francesos estan dient NO amb la vaga d'aquests dies, que no sé on durà però que almenys, d'alguna manera, s'estan revelant a la situació actual.

Estimular el consum?? I dic jo ara, no creus que hauríem de fer més vagues, i per motius diversos? O una de ben global a nivell mundial?

Les anteriors paraules en cursiva són del ben considerat intel.lectual d'origen argelí i nacionalització francesa Samir Naïr.

Acaba de publicar el llibre La Europa mestiza, com un intent de reorientar aquesta Europa actual. Doncs segons declara "Europa es torna mestissa. És un procés irreversible". És un defensor de la immigració com una necessària cohesió social, introduïnt així ja fa temps el concepte codesenvolupament, que suposa una forma de cooperació en la que els ciudadans emigrants serveixen com a vector de desenvolupament dels seus països d'origen.


(A la imatge l'obra El riu, del pintor francès André Derain)

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Curós

Fins al 2 de desembre, Sonny Rollins, Chick Corea, Chucho Valdés, Omar Sosa, La Locomotora Negra, Buika, Marlango i Kenny Garrett, entre molts altres artistes, protagonitzen el 42 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Aquí deixo una fina peça, Crystal Silence, del peculiar i gran pianista nord-americà Chick Corea, que forma part del seu treball publicat el 1972 sota el nom "Return To Forever":



Es diu que va començar a tocar el piano a l'edat de 4 anys, i des d'aleshores ha tingut temps i oportunitat de tocar al costat de grans músics (com Miles Davis, Stan Getz, Roy Haynes, John Patitucci, Gary Burton...). De públic heterogeni i carrera caleidoscòpica.

A veure si t'agrada.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Multiculturalitat

Darrerament es qüestiona la multiculturalitat, assenyalada massa sovint com que la immigració és un problema.

L'arqueòleg, antropòleg i paleontòleg Eudald Carbonell reflexionava aquest mati sobre aquesta realitat en el programa de ràdio que fa en Manel Fuentes a Catalunya Ràdio. Extrec unes paraules del seu discurs, una xerrada que he trobat tota ella molt interessant (la resta la pots seguir per la web):

En moments de la història com aquest és quan cal anar per davant de les nostres pràctiques socials si no volem anar desproveits de la capacitat constructiva que tenim com a humans.

Cada vegada hi ha respostes més etològiques i més poc humanes, respostes que obeeixen a disparar els mecanismes encestrals que tenim al nostre cervell substituint aquest tipus d'activitat mental per l'activitat que hauria de ser la lògica i la humanització, i això fa que posem en perill el nostre propi procés evolutiu conscient i per tant veig una actitud molt perillosa perquè el que fan aquestes respostes és deshumanitzar el pensament humà.

Cal una nova consciència, fa falta que hi hagi una evolució responsable, manca un progrés conscient. Cal que la consciència d'espècie es tranformi realment en un element d'educació de la nostra comunitat humana.


La societat hauria de superar comportaments etològics (animals). Hi ha uns problemes de jerarquies i uns desequilibris generats per la pròpia selecció natural. La selecció natural està en el fons de la diversitat de les espècies del planeta i en el fons també de la diversificat cultural humana. L'esforç que hi ha és la de canviar l'atzar per la lògica humana. La lògica humana ha de trencar aquest tipus de desequilibris que posen en perill la progresió de la nostra espècie al planeta. La solució està en integrar la diversitat.

Avui llegia que a Moçambic el 70% de la població viu amb 1€ diari i nosaltres no tenim ni per fer un tallat al demati. Aquesta desproporció hauria de canviar. Hi ha molts recursos al planeta. La humanitat té la solució que suposarà una revolució exponencial, estem entrant en un canvi sistèmic que ens durà a un col.lapse. Un col.lapse que ja ha arribat, però que serà un xoc important que tindrà lloc d'aquí 20 o 30 anys.

El gran canvi que hi ha per fer l'ha de fer tothom, és un canvi social que l'ha de dur tothom amb la seva activitat diària, cal fer una aportació individual doncs cal un procés d'humanització general.

Hi ha un principi d'esperança de que això sortirà bé.


(A la imatge una obra de l'artista Núria Fernández, 2007)

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Refer-se

El pianista nord-americà George Winston és un evocador de paisatges que conviden a la submersió interior.



Per a moments en que necessitis tancar plàcidament els ulls i anhelis viatjar pels camins de l'alleugeriment pacífic.

Aquest és un delicat gest pel retrobament de la teva calma.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

XVIII

La bellesa ens ensenya a respectar
l'equilibri salvatge entre el soroll
del món i el dolç crepuscle de la vida.

Paraules plenes de gemecs i pors.
Pluja de crits i altaveus rovellats.

Despullat de colors en nits eixutes
seré una imatge grisa sempre més.

Escuro els blancs i els negres de la llum.



(Poema XVIII del llibre de poemes Contraban de silenci de Jordi Roig)

divendres, 15 d’octubre de 2010

Tecura

Ja fa uns anys que vaig veure a Madrid una exposició de l'obra d'un artista ben peculiar, aleshores es feia dir Zush (batejat com Albert Porta, Barcelona 1946). L'altre dia vaig agafar pels pèls els darrers minuts d'un documental que feien sobre ell a la televisió, i vaig rememorar el dia en el que amb una amiga passejavem intrigades dins del seu espai expositiu que t'introduïa en un món tan singular que tocava l'excentricitat.

Es veu que va estar tancat a finals dels anys 60 en un frenopàtic per possessió de substàncies il.legals i té una etapa creativa ben transgressora. En aquella curiosa mostra convidava a l'espectador a conèixer la seva doble identitat, i presentava a nivell artístic el seu propi Estat, que tenia la seva pròpia moneda, la seva bandera, el seu alfabet i els seus segells. I allí davant, jo m'anava endinsant per un viatge psicomental ben íntim i estrany, on aquest plasmava la seva monstruosa realitat plena de fantasies i obsesions.


Des de l'any 2001 ha pres una nova personalitat artística i des d'aleshores es fa dir Evru. Referint-se a la seva etapa zushiana ha dit: "Jo ja no tinc res a veure amb aquestes obres, fins i tot em donen certa vergonya.”

Està considerat tot un artista, a més de científic i místic atret per les noves tecnologies i els llenguatges digitals. Ha creat una màquina de pintar, que consisteix en un programa digital anomenat Tecura, que pots instal.lar al teu ordinador com una aplicació d'escriptori, si t'interessa entra aquí.


A més té una web.

(1- Imatge del passaport del seu pais; 2- Imatges de l'aplicació Tecura)

dijous, 14 d’octubre de 2010

Sol plural

Viatge plural ha rebut un premi de part de A cau d'orella... , disculpeu-me però si trenco la dinàmica del premi i jo ara el concedeixo a tot el nombre de blocs que m'agraden: que són més de dotze, començant pel llistat dels meus blocs-simpatia, seguint pels que tinc lincats en d'altres apartats, continuant per aquells passejants ocasionals i que desconec, i acabant per tots aquells altres que encara tinc per descobrir, tenint ben present a les persones que se situen darrera o davant d'aquests donant-els-hi forma i contingut.


I per tant des d'aquí envio un SOL com el que jo he rebut a tots vosaltres, als qui ens mantenim units o ens hi mantindrem, per motius varis i amplis!

Gràcies Joanfer.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

Mina

Alguns som incapaços d'esmolar un llapis sense espatllar la mina, i no obstant hi ha qui en fa un art:


Bé, a vegades la culpa és de la maquineta!!

(Desconexia el nom de l'artista, però gràcies al comentari que fa la Cris en aquest post sé que es tracta d'un fuster originari de Connecticut anomenat Dalton Ghetti)

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Encloscada

Una imatge que em van fer aquest passat estiu i m'ha arribat fa pocs dies, m'agrada, m'inspira, la trobo molt suggerent.


I a més molt oportuna, perquè a partir d'avui viuré durant uns dies com un d'aquests cargols, passejaré amb la meva casa (una bossa amb les quatre coses que considero necessàries) d'aquí cap allà, tot esperant la meva nova llar.

Gràcies per la imatge STR!

dilluns, 20 de setembre de 2010

GMM


S h brgm tt, t crs q ns ntndrm?

dimecres, 15 de setembre de 2010

Gènesi

Estan remodelant el Mercat del Ninot de Barcelona, i per motius que no vénen al cas conec a la persona que va ajudar a baixar la figura d'un ninot que es trobava sempre situat d'alt de la seva entrada principal (suposo que per tornar-lo a posar un cop acabades les obres), i jo ni idea que el presidia aquesta figura, i d'aquí el seu nom! I és que de vegades hi ha detalls que em passen desapercebuts. La cosa és que tot seguit em vaig preguntar del per què es diu Boqueria el reconegut mercat de les Rambles de Barcelona. I cercant aquest origen exposo el que he trobat, a més de també informar sobre l'origen del nom del Mercat del Ninot.

Pel que fa a l'origen del nom del Mercat de la Boqueria sembla ser que hi ha diverses versions i no se sap del cert quin és el seu veritable origen:

- La 1a versió ve d'una llegenda que explica que un comte-rei català, en tornar victoriós de terra de moros s’emportà una bella porta de la ciutat conquerida i la feu instal.lar en una de les entrades de la ciutat de Barcelona enmig de l’antiga muralla. Els badocs que hi passaven, meravellats de tanta bellesa, badaven la boca d’admiració. Així que, de tanta boca oberta, el pla de davant la porta començaria a conèixer-se com “el Pla de la Boqueria”.
- Una 2a versió, conta que el lloc en qüestió era la confluència de tres boqueres que venien a desembocar a la Rambla, i aquestes “tres boqueres” donarien nom a “la Boqueria”.
- Una 3a, més documentada, ens transporta als temps en que s’hi hauria venut “carn de boc” (nom que pren el mascle de la cabra).



I pel que fa a l'origen del nom del Mercat del Ninot :

Es diu que prové d'una taverna que per aquell temps hi havia al carrer València entre Villarroel i Urgell, molt coneguda ja que el vi era bo i resultava barat si el passaves de matuta. La pubilla de la taverna es va prometre amb un minyó de la Barceloneta, i en una visita a casa seva va presenciar el desballestament d'un vaixell. La noia es va encisar amb el mascaró de proa que representava un grumet que portava a la mà el títol aconseguit a l'escola nàutica. Els companys van serrar el ninot i el van portar a casa la pubilla i el seu pare el va col·locar a la façana de la taverna, fet que en va incrementar la fama ja que la gent deia “vaig a comprar vi al Ninot” i per extensió es referien al mercat ambulant que hi havia davant de la taverna com el Mercat del Ninot. La taverna del costat va tenir enveja de l'èxit del Ninot i va col·locar un pagès amb una boina en una fornícula damunt la porta. La vaig conèixer de molt jove, després va desaparèixer. La taverna es deia Casa Antonio, avui és un restaurant.


Sempre hi ha un perquè, o gairebé sempre.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Magistral

Potser et pot semblar una obvietat, però és tan vital!

Les persones no fan el que haurien de fer...
El cor es trenca...
Els pares moren...
Els companys obliden els favors...
Les carreres acaben...
Però, els veritables amics sempre hi són, no importa a quant temps o a quants quilòmetres es trobin. Un amic mai està més distant que l'abast d'una necessitat, fent barra per tu, intervenint al teu favor, esperant-te de braços oberts o beneint la teva vida.



Cuidem-nos, l'amistat s'ho val.

dilluns, 13 de setembre de 2010

Retalls

He descobert que hi ha molta gent que fa scrap o scrapbook, depenent dels seus límits es podria considerar un parent més o menys proper de l'enquadernació, jo no tenia ni idea d'aquesta tècnica i hobby per a molts, tu en sabies alguna cosa?

Segons la wikipedia el scrapbook és el terme anglès per definir un llibre de retalls, és a dir, la tècnica de personalitzar àlbums de fotografies. En desar records o retalls d'un diari o trossos de paper de regals s'està fent scrapbooking.

El scrapbook o scrapbooking consisteix en multitud de processos creatius com la retallada, l'enganxat o el collage per crear una composició de memòries i records mitjançant les teves fotografies. Aquest divertit passatemps de decorar s'aplica també a cartes, poemes, invitacions o tot allò que et proposi la teva imaginació. Partint de simples fotografies, es revaloritzen els records amb ornaments de tota mena (adhesius, botons, cintes, papers especials, flors seques, rebladures, fils ...) i diversos estils, des del més sofisticat fins al més senzill, depenent del gust personal.

Aquest hobby aconsegueix captar cada dia més adeptes. Només als Estats Units s'estima que hi ha més de 25 milions d'aficionats. De fet, és en aquest país on més arrelament i desenvolupament està tenint. Recentment comença a estar de moda també a Europa. Encara que el seu origen es remunta diversos segles enrere, la seva popularitat va començar fa uns 15 anys.



Però de seguidors i aficionats n'hi ha a tot arreu, i aquí a casa nostra també, m'he trobat amb un munt de blocs que s'uneixen per aquest interés comú, com és el de Fem scrap, o els colors oblidats d'on he extret la imatge del post.

divendres, 10 de setembre de 2010

Esclat

Una expressiva delícia pels sentits. La peça és Black and Blue, i el piano brilla pel talent del nord-americà Gene Harris (1933-2000) que dóna nom al quartet, per cert no he trobat masses referències biogràfiques.



Per a mi una descoberta ben flipant.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Avançar

He reenquadernat un llibre dins noves tapes, de possibilitats n'hi ha moltes, aquí tens un resultat. És una forma de personalitzar un llibre tenint en compte a qui va destinat:


I aprofitant el sàvi missatge del clàssic conte de Richard Bach "Joan Salvador Gavina" extrec unes paraules d'una de les seves pàgines: Cada dia en sabia més.


Avançar en el saber du joioses recompenses i és sens dubte un motivador estímul del viure.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Bon hàbit

I és que si... tens l'hàbit de prendre't les coses amb alegria, rars cops et trobaràs en circumstàncies difícils.


Cita de Robert Baden-Powell (1857-1941) el fundador del Moviment Scout Mundial o escoltisme. Activitat que neix com una manera de combatre la delinqüència a l'Anglaterra de principis del segle XX, buscant el desenvolupament físic, espiritual i mental dels joves perquè puguin constituir-se en "bons ciutadans". El sistema va ser ideat pel propi Baden-Powell i perfeccionat per Vera Barclay i Roland Phillips respectivament.

A més diuen que l'alegria es contagia, passa-ho.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Pètal

Fins avui no coneixia al poeta valencià Vicent Andrés Estellés, però ara ja si, tot gràcies a algun dels vostres blocs. Indagant sobre ell decideixo posar aquest poema que transmet el plaer de les petites coses, i de la varietat, gaudiment que comparteixo enormement, tota una col.lecció de ben deleitats pessics de vida:

HORACIANES, XLII

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.


(Poema XLII del seu llibre Horacianes (1963 - 1970)


La vida apreciada en les coses que diríem són ben senzilles i quotidianes, aquelles que tenint-les davant poden semblar-ne insignificants i sovint passen inadvertides.

La imatge no és meva però ho podria ser, doncs m'encanta fer imatges amb l'òptica macro!

dijous, 2 de setembre de 2010

Nuvolada


El terreny imposava, la situació era alertant, dins un castell d'interrogants i dubtes albiro el disseny d'una estratègia.

Resolta la inquietud, fuig el vertigen i la calma m'abraça.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Dissonant

No hi ha defecte que al principi no sigui un tret interessant i característic que dóna a la persona la seva peculiaritat, ni discrepança que no sigui una incitació dialèctica a l'enriquiment mutu de l'esperit.

Ens ho diu Julio Cortázar en el seu Libro de Manuel, són paraules que venen citades en una de les pàgines de Rayuela, novel.la que m'ocupa aquests dies i que m'ha sorprès gratament, de moment només et dic que l'estic gaudint, m'aporta, és de text intel.ligent.

(Imatge extreta d'aquí)

divendres, 27 d’agost de 2010

Combinat

A molts segur que us és familiar el terme intel.ligència emocional, popularitzat per l'escriptor Daniel Goleman, qui va publicar fa uns anys un llibre sota el matex nom.

Doncs no sé si saps que deu anys abans, el 1983, Howard Gardner, psicòleg nord-americà i professor universitari a la Universitat de Harvard, ja va dir que així com hi ha molts tipus de problemes que resoldre, també hi ha molts tipus d'intel.ligència (definida com la capacitat d'ordenar els pensaments i coordinar-los amb les accions).

Aquest psicòleg i professor és conegut fonamentalment per la seva teoria de les intel.ligències múltiples, que assenyala que no existeix una intel.ligència única en l'ésser humà, sinó una diversitat d'intel.ligències que marquen les potencialitats i accents significatius de cada individu, traçats per les fortaleses i debilitats en tot un seguit d'escenaris d'expansió de la intel.ligència.

La teoria bàsica sobre les intel.ligències múltiples es pot resumir en les següents paraules: Cada persona té almenys vuit intel.ligències, habilitats cognitives. Aquestes intel.ligències treballen juntes, encara que com entitats semiautònomes. Cada persona desenvolupa unes més que altres. Diferents cultures i segments de la societat posen diferents èmfasi en elles.

- Lingüística: En els nens s'aprecia en la seva facilitat per escriure, llegir, explicar contes o fer mots encreuats.
- Lògica-matemàtica: S'aprecia en els menors pel seu interès en patrons de mesura, categories i relacions. Facilitat per a la resolució de problemes aritmètics, jocs d'estratègia i experiments.
- Corporal i Cinètica: Facilitat per processar el coneixement a través de les sensacions corporals. Esportistes, ballarins o manualitats com la costura, els treballs en fusta, etc.
- Visual i espaial: Els nens pensen en imatges i dibuixos. Tenen facilitat per a resoldre trencaclosques, dediquen el temps lliure a dibuixar, prefereixen jocs constructius, etc.
- Musical: Els menors es manifesten sovint amb cançons i sons. S'identifiquen amb facilitat amb els sons.
- Interpersonal: Es comuniquen bé i són líders en els seus grups. Entenen bé els sentiments dels altres i projecten amb facilitat les relacions interpersonals.
- Intrapersonal: Relacionada amb la capacitat d'un subjecte de conèixer-se a si mateix: les seves reaccions, emocions i vida interior.
- Naturalista: Facilitat de comunicació amb la natura.


La diversificació del desenvolupament cognitiu que preconitza la teoria de les intel.ligències múltiples ha vingut a indicar línies d'acció pedagògica adaptades a les característiques de l'individu, formes de comunicació més eficaces i aplicacions tecnològiques amb un grau de connectivitat adequat al perfil intel.lectual dels seus usuaris.

Per Gardner, la intel ligència natural no és un substrat idèntic de tots els individus, sinó una base biopsicológica singular, formada per combinacions de potencialitats múltiples que no sempre es despleguen com a conseqüència d'una educació estandarditzada que no distingeix els matisos diferencials de l'individu .


Segons ell en el futur serem capaços d'individualizar, de personalitzar l'educació, tant com volguem.

De quin combinat estàs fet? Tens alguna intel.ligència més desenvolupada, més fàcilment destacada? Jo de seguida et dic que la musical la tinc a les beceroles.

dijous, 26 d’agost de 2010

Autojustificació

Segons Leon Festinger, autor de la teoria de la dissonància cognitiva fa més de 40 anys, "les persones no suportem mantenir al mateix temps dos pensaments o creences contradictòries, i automàticament, justifiquem aquesta contradicció, encara que per això sigui necessari recórrer a argumentacions absurdes", és a dir, l'ésser humà necessita sempre sentir que totes les seves accions, pensaments i creences són coherents. En cas de no ser així es produeix una "Dissonància cognitiva" (o pensaments incongruents) i per reduir-la recorrem a la "Justificació Insuficient" o "autojustificació".

L'obsessió humana per la coherència ens fa arribar ràpidament a la incoherència, aquí algun exemple, però segur que en saps i n'has viscut molts:

- Una persona conduint el seu cotxe tria la carretera equivocada i en lloc de reconèixer l'error diu "més endavant hi ha una cruïlla que ens porta a l'altra carretera" o "que per aquesta també arribarem" o "que ara no es pot retrocedir". El curiós és que això mateix ho diu tot i que no estigui acompanyada, perquè també cal convèncer a si mateixa.

- Una dona fumadora llegeix en una revista que fumar treu uns quants anys de vida. Ella sap que és cert però ho justifica pensant "però treu els últims anys que són els pitjors".

- Si normalment votem al partit A però resulta que ens agrada més el programa electoral del partit B, és possible que sentim que alguna cosa no va bé en nosaltres. S'opta aleshores per canviar el nostre vot en les pròximes eleccions, o bé podem donar menys valor als continguts del programa del partit B (per exemple, recordant que en realitat pocs partits compleixen amb tot el que prometen en els seus programes).


Et deixo en link la faula d'Isop sobre La guineu i el raïm que il.lustra de meravella tot això.


(Imatge de Joaquín Albaladejo)

dijous, 12 d’agost de 2010

Brillant

A més de simpatia, quin gran doll de veu desprenen les cordes vocals de la nord-americana Rachelle Ferrell!!



La peça és Run to you i diu alguna cosa com:

Quan estiguis cansat, desgastat, amb l'esperit gairebé desaparegut... corre cap a mi.

Quan et sentis sola, amb l'interior fred, l'ànima ansiosa sense saber el perquè, i el cor dubtós... corre cap a mi.

Seré el teu refugi, la teva manta, la teva espatlla, una caixa de ressonància en la que pots confiar.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Retrobar-se

Existeixen llibres de continguts màgics, històries dirigides a tots els públics, fets per llegir, mirar, imaginar i sobretot sentir. Aquí presento un llibre preciós, amb una història bellíssima dins un marc d'il.lustracions fantàstiques.

En el meu cor viu una nena que sempre que té la sensació de que el món no funciona, s'amaga en el seu racó.

En el racó hi ha cançons que esperen a que ella les canti, endevinalles que esperen a que ella les resolgui, records que esperen a que ella els evoqui, somnis que, com la fullaraca, té que amuntegar i anar examinant...

Allí respira tranquil.la i camina a poc a poc.

El silenci entre notes dóna forma a la música, un silenci que transmet el missatge de que existeix un món nou i formós.

En el meu cor viu una nena que sempre s'amaga en el racó, però només per una estona. És perquè necessita una mica de temps per tornar a trobar el seu lloc al món.



El millor de tot plegat és que ha estat un regal que una persona ben estimada m'ha fet pensant en mi. I haig de dir que només de llegir aquesta síntesi argumental, que he transcrit aquí de la seva contraportada, m'he identificat enormement, i se m'han despertat emotius bategs.

Gràcies m...

(Es tracta del llibre "Esconderse en un rincón del mundo" del taiwanès Jimmy Liao, qui després d'una brillant trajectòria en el món de la publicitat, una malaltia el va obligar a replantejar-se la vida, i va decidir abandonar el seu lloc de treball per dedicar-se exclusivament a escriure i dibuixar les seves pròpies històries)

dilluns, 2 d’agost de 2010

Johnny

L'escriptor argentí Julio Cortázar es va inspirar en els darrers anys de la vida de Charlie Parker per descriure el personatge de Johnny que protagonitza un dels seus reconeguts contes, El perseguidor.

La història la trobo molt ben narrada. Una ficció de disertacions en veu d'un periodista que pren notes i dialoga amb el gran músic per tal d'escriure la seva biografia. Tot transcorre durant les acaballes d'aquest personatge mític, que viu immers de manera prou lúcida en els seus suburbials estats personals causats pels efectes demolidors d'aconteixements i vicis varis, cercant cert sentit a la seva vida.

- Escolta, fa una estona has dit que en el llibre hi mancaven coses.
- Ah, sí, et vaig dir que hi mancaven coses. Mira no és només el vestit vermell de Lan. Del que t'has oblidat és de mi.
- Va, Johnny.
- De mi, Bruno, de mi. I no és culpa teva no haver pogut escriure el que jo tampoc sóc capaç de tocar. Quan dius per allí que la meva veritable biografia està en els meus discos, jo sé que ho creus de veritat i a més sona molt bé, però no és així. I si jo mateix no he sabut tocar com devia, tocar el que sóc de veres... ja veus que no se't poden demanar miracles. Bruno, fa calor aquí dins, marxem.



(Extret del llibre El perseguidor de Julio Cortázar il.lustrat per José Muñoz.)

dimarts, 27 de juliol de 2010

Sentit de l'humor

Si el riure pot ser provocat per la simple percepció d'incongruència, el sentit de l'humor, que pot ser empàtic o hostil, sempre implica una reflexió sobre el significat de la incongruència. O, en termes de criteris de Bergson, fa referència a la manca del sentit comú que un ser humà demostra quan actua com un objecte mecànic.


Així com es poden produir llàgrimes en abundància per motius que no són exactament de tristesa o de dolor, també és possible recargolar-se de riure per motius que tenen molt poc a veure amb el sentit de l’humor. No tan sols ho demostren les pessigolles, sinó també certes efusions estranyes de pretensió còmica que provoquen la hilaritat del públic en algunes cadenes de televisió; i, certament, si el riure gratuït i desmesurat pot ser de vegades, i parlant en termes generals, un bon indicatiu d’estupidesa, el sentit de l’humor, en canvi, fenomen d’una freqüència tan rara com la del sentit comú, sol ser més aviat un bon indicatiu d’intel·ligència.

El riure, doncs, no s’ha de confondre amb l’humor, encara que en algunes ocasions l’acompanyi de manera ben legítima i a plena satisfacció de l’interessat. No és casual que el sentit de l’humor i el sentit comú escassegin en una proporció idèntica; de fet no són sinó dues cares d’una mateixa moneda. L’humor no és possible sense el sentit comú, i el sentit comú tampoc es pot donar en una persona incapaç de captar la perspectiva humorística de la vida.


(Ens ho diu Ferran Toutain, traductor, assajista i professor, qui ha publicat assajos de retòrica i teoria literària, i ha traduït al català diverses obres literàries. També ha escrit esporàdicament textos de caràcter humorístic per a la ràdio i la televisió.)

I per satisfer el comentari de l'Estrip, aquí va una d'humor!

dilluns, 26 de juliol de 2010

Adrenalina

Aquest passat dissabte va anar d'atraccions, encara que jo poc amiga de les corbes i dels jocs d'alt risc i altures, era qui feia les dues fotos que mostro més a baix, mentre poc després un conegut sortia reflipat d'aquestes dues atraccions, traient guspires de felicitat per tot el seu rostre. Impressionant la seva resultant reacció general, una al.lucinada expressió d'alegria elevada a la màxima potència en algú que acabava de fer un parell de viatges de diversió agosarada.


A mi em va agradar la remullada del saltirejant recorregut pel Silver River Flume i poc més, perquè vaig quedar feta una sopa de verdures al baixar de El tren de la mina i clar després no em sentia capaç ni de pujar a les tasses xineses dels crios.

Cadascú té el cos que té, i al meu li agrada sentir els peus ben posats a terra.

(A la imatge, el Dragon Khan i l'Hurakan Condor)

dimecres, 21 de juliol de 2010

Possibilitat

Visualització terapèutica contra la xafogor actual.


Efectiu?
... I tant! A mi em refresca.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Albada

La cançó és Two Sleepy People, peça dels anys 30 que ha estat cantada per nombrosos músics, en els seus inicis per Fats Waller; aquí la vocalista és la noruega Silje Nergaard:



... Aquí estem, dues persones somnolentes però massa enamorades com per dir-se bona nit...

I si amb aquesta caloreta estival es pot estar cobert d'un cel ple d'estrelles el moment passa a ser més gloriós.

dijous, 15 de juliol de 2010

Òxid de ferro

Els nombrosos mites que evoquen la gènesis de la Terra la descriuen com de color vermell. I la ciència ha posat en evidència que el pigment més estès en la superfície del globus és l'òxid de ferro, que es torna vermell en quan s'altera.

És doncs molt probable que el primer continent fos vermell al principi de la seva història i els paleontòlegs l'anomenen "continent dels vells gresos vermells". Sobre aquesta terra primordial apareixen les formes de vida més complexes que són els animals de sang calenta.

Per a moltes cultures, el color vermell es percep com la sang coagulada de la terra. En la tradició hebraica, el primer home es va fer amb argila vermella. Déu l'anomena Adam i en hebreu, dom, significa "sang" i adama, "terra dels homes". En llatí, adamus es tradueix per "fet de terra vermella". A la Polinesia, el primer ser viu és una dona, feta per un déu amb la sorra de les vores d'una illa. Al Tíbet, els déus erigeixen un home de pell roja. A la Xina es va modelar el primer home en una cavitat de forma humana, plena d'argila vermella que havia dut la pluja. L'home va cobrar vida gràcies a l'acció dels raigs de sol. Avui se sap que els aminoàcids que constitueixen la base fonamental de la química dels sers vius secreten un líquid vermell ataronjat. Més que els demés colors, el vermell es percep com portador de força. Està intimament relacionat amb la sang de la vida i amb el de la mort.

Associat a la feminitat, evoca la sang de la fecunditat, quan flueix per primer cop i quan acompanya als naixements, però també és senyal d'esterilitat si torna inevitablement tots els mesos. Associat als homes, és el color de la sang abocada en la caça i els combats, o quan hi ha que venjar un crim.

El vermell, que posseix una simbologia molt rica, es troba en el cor de nombroros rituals per indicar el poder de la fertilitat o de la virilitat, els seus excessos i els seus perills. Intervé també en les cerimònies que asseguren la cohesió del grup i per reforçar el poder dels objectes de culte. Però, ja sigui que s'utilitzi en activitats masculines o femenines, el color vermell atrau i repel.leix. Fascina, sempre en totes parts.



Fa uns dos mil milions d'anys, l'escorça terrestre va elaborar un continent únic, la Pangea. A partir de capes sedimentàries colorejades de vermell degut al seu gran contingut d'òxid de ferro i de manganès.

I no cal anar molt lluny (a la imatge el Monument Valley, a Arizona) per veure que l'òxid de ferro enrogeix nombrosos paisatges del nostre planeta.

dilluns, 12 de juliol de 2010

Fantasia narrativa

La videoartista suïssa Pipilotti Rist exposa aquests dies a la Fundació Miró, Partit amistós - sentiments electrònics. No coneixia aquesta artista ni el seu treball fins aquest diumenge, que vaig passar-me per tal de veure la seva proposta artística.

Una mostra de creacions sensitives, ambigues i sensuals invaeixen de manera diferent varis espais, on color, so i tot un joc de projeccions visuals imbueixen d'una o altra manera a l'espectador en un ambient del tot particular. El cos femení i la natura són elements que prenen un protagonisme clau en les filmacions presentades, que pel que he llegit són presències constants en la seva trajectòria artística.

Un recorregut de màgies et convida a abandonar-te als sentits, deixant-te aparcar la teva opció de reflexió per a més tard.


(A la imatge Sip my ocean , una de les instalacions que s'hi exposen)

divendres, 9 de juliol de 2010

Elegir

El silenci ha de ser triat, mai forçat. Paraules extretes de l'article Triar el silenci del David del bloc Where's there? , publicat a la revista trimestral Llengua Nacional.

En un dels seus posts va comentar que havia escrit un parell d'articles en aquesta revista i com que m'agrada com enfoca les temàtiques que tracta en el seu bloc, em va venir de gust llegir tals articles (és el darrer número publicat fins ara en aquest 2010, el núm.71 ). I ara tinc ganes de fer-ne ressó d'aquest per aquí, perquè crec que val la pena de saber el què diu, per a mi del tot interessant, fins i tot podria ser que un cop llegit estimessis més les llengües i tot el seu ric contenidor d'essència, a mi m'ha aportat fèrtils grams de consciència sociolingüistica.

L'article tracta de la llengua idiomàtica. Es diu que el ritme de desaparició de llengües va a un ritme accelerat, sembla ser que cada deu dies en desapareix una. Es critica el fet de que no es reconegui que una llengua és més que un fenòmen individual i prou, doncs és més que un mitjà de comunicació, i va més enllà perquè es diu que això és el que menys són.


Aquí deixo doncs unes quantes pinzellades:

- Quan mor una llengua mor una manera de veure el món, un gènere de memòria, com diu George Steiner. La desaparició d'una llengua implica un empobriment global, perquè s'esvaeix una possibilitat d'interpretació de la realitat. La desaparició del llatí (en aquest cas podríem parlar de canvis o d'evolució cap a altres formes, que no pas de mort) és un bon exemple del que espera, tard o d'hora a qualsevol llengua. (...) I no ens enganyem: la immensa majoria de llengües acaben desapareixent perquè han entrat en conflicte amb interessos que no tenen res a veure amb factors naturals.

- L'ús de les llengües depèn sempre de factors socials i polítics i mai no es pot explicar com la suma dels comportaments individuals. La perversió del significat de les paraules resta aquí ben reflectida amb l'ús que es fa actualment del mot bilinguisme. Es fa servir habitualment com a sedant que dissimuli el conflicte inevitable que comporta la coexistència de dues llengües.

- El llenguatge ens constitueix com a persones. Ens articula la consciència. Configurem el que som i el que ens envolta mitjançant paraules. El llenguatge crea l'home i tot el que l'envolta, organitza la nostra experiència. Entre altres motius, l'esperanto va fracassar perquè aquelles paraules només eren comunicació. Ningú no hi pensava en esperanto.

- Si el llenguatge només fos comunicació, per què és impossible traduir? Heu provat de traduir poesia? No es pot. Es fa (i és admirable), però no es pot. En la traducció es perden infinitat de matisos (i no em refereixo només als fonètics) que són impossibles de reflectir en la llengua que es tradueix.(...) La impossibilitat de traduir va molt més enllà, i ens remet directament a la incapacitat humana per a expressar (traduir) allò que pensem. Quantes vegades hem dit o hem sentit: “És que no volia dir això'” No ho pensàvem, però ho hem dit. No som capaços ni de traduir-nos bé.

- Així doncs, quan pronunciem una paraula, convoquem tota la seva història.

- Que una llengua és molt més que comunicació, ho han entès perfectament els poders polítics totalitaris i colonials que hi hagut al llarg de la història.

- El llenguatge burocràtic o tecnocràtic, tan característic en els nostres dies, crea un buit mental semblant al que pretenien els totalitarismes tot just esmentats. Els mitjans de comunicació actuen com a còmplices del poder polític i econòmic quan propaguen a tort i a dret l'embrutiment mental que comporta el domini absolut d'això que s'ha anomenat llenguatge políticament correcte. O quan transmeten allò que diuen actualitat que, com descriu amb gran lucidesa Adan Kovacsics, és un producte que actua com a fàbrica de neurosis, l'única fugida de la qual (quasi impossible) és estar desinformat.

- I tanmateix parlem, o ho intentem.(...) Malgrat tot, la paraula és l'únic que ens queda. No tenim res més. Acceptar l'ús instrumental del llenguatge seria donar la raó als qui banalitzen la desaparició d'una llengua. El silenci ha de ser triat, mai forçat.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Egosurfing

Quan un somni s'acompleix, el temps invertit no existeix. Extret del llibre Egosurfing de la mallorquina Llucia Ramis, una lectura amena, original, molt àgil i fresca. Penso que apropiada per llegir-la durant les vacances.

Que per cert, el terme que dóna nom al títol ve a significar narcisisme digital: que designa la pràctica que consisteix a navegar per Internet a la recerca d’informacions sobre un mateix, amb l’objectiu de trobar-se però sobretot de sentir-se buscat, i per tal de sentir-se viu.

L’obra de Llucia Ramis critica i al mateix temps és deutora d’aquesta nova cultura i de la tendència a l’egolatria en la nostra societat.



En un moment donat em vaig dedicar a fer aquest exercici narcisista i el vaig concloure ràpidament, només estic citada un cop com a sòcia d'un organisme (i de fet ja fa anys que no en formo part), tinc poc pes dins l'ampli arxivador digital com a nom propi, que actualment té més de vuit mil milions de documents, molts més que el nombre d'habitants del planeta.

Si vols sentir un fragment del llibre llegit per la pròpia escriptora entra a aquí.

dimarts, 6 de juliol de 2010

Llavors d'or

La matèria que veiem només representa el 5% de l'univers.

La de sota és la primera fotografia que s'ha pres mai de l'univers sencer, presa pel telescopi Planck, aquesta tecnologia ha permès cartografiar la radiació de fons de l'univers, l'eco del big bang, és a dir veiem retratada la seva llum d'aleshores i que ens arriba ara.

És una noticia que ha sortit avui als mitjans de comunicació, la poso aquí perquè potser encara no ho saps, i el trobo un fet increible.


L'espectacular imatge mostra en primer pla els fragments més propers de la Via Làctia, que és la línia brillant del centre de la imatge, i arriba als elements més llunyans de l'espai i temps coneguts.

Per sobre i per sota de la Via Làctia s'observen llengües de pols còsmic fred, xarxes on s'estan formant noves estrelles.

També mostra ubicacions abans desconegudes on noves estrelles estan camí a néixer o començant el seu cicle de desenvolupament.

David Southwood, director d'Exploració científica i robòtica de l'ESA, va declarar que el telescopi Planck va ser concebut "per a un moment com aquest" i que "ara els científics poden buscar peces que ens guiïn a entendre millor com es va originar l'Univers i com funciona ara ". "No estem donant una resposta. Estem obrint les portes a 'Eldorado', un paradís on els científics poden buscar les 'llavors d'or' que els portin a una major comprensió de la formació i el funcionament actual de l'Univers ", va explicar.

Planck va ser llançat el 2009, i continuarà operatiu fins al 2012, va necessitar sis mesos per realitzar l'escanejat de gran qualitat de tot l'univers.

divendres, 2 de juliol de 2010

A la fresca

Aquests dies és la Fira del Vi a Vilafranca del Penedès, on s'inclouen sessions de jazz gratuïtes i a l'aire lliure. Mirant el programa Vijazz, descobreixo bona música, entre d'altres al pianista nord-americà Kenny Barron i al grup europeu Tingvall Trio.

Aquí una mostra de com sonen:





Diria que es preveuen bones copes musicals.

dijous, 1 de juliol de 2010

Endintre

Mmmm!!!


Encara estant-ne freda,
m'hi capbusso,
sacseig estimulant,
un abans i un després,
espurneig cel.lular.

dilluns, 28 de juny de 2010

Vistes

Si no disposes de bones vistes des de casa teva, gràcies a la tecnologia pots recórrer a una finestra amb imatges virtuals, com per exemple Winscape, que consisteix en dos televisors de plasma d'alta definició dins de dos marcs de fusta que semblen finestres autèntiques. Cada monitor projecta una imatge de forma que sembla la vista que es tindria mirant a través de dues finestres. Disposa d'una galeria d'escenes que l'usuari pot escollir per canviar el paisatge, però també es poden seleccionar les imatges que hagi gravat l'usuari pel seu compte. Els monitors ofereixen una imatge que simula el moviment normal que es dóna fora d'una finestra. A més la perspectiva canvia si ens acostem o allunyem de la pantalla. Això s'aconsegueix mitjançant un dispositiu d'infraroig que ha de portar l'usuari a sobre perquè Winscape el detecti i pugui mostrar les imatges apropiades. Les opcions d'imatges es poden controlar des de l'iPhone o amb el control remot.

En el video següent pots apreciar en què consisteix dita tècnica:



Què et sembla?

dilluns, 21 de juny de 2010

Obscura

Llegeixo en un carta al lector: Sempre m'ha fascinat la facilitat que tenim d'inventar-nos o renombrar professions o aficions per tal que ofereixin una imatge més fashion. Tinc un amic que es busca la vida en un aparcament. Fa un temps li vaig dir que no anés dient que era aparcacotxes, que ell era en realitat “gestor de volums automotrius”. Des d'aleshores li va genial.


Graciosa ironia, la moda de l'eufemisme; una caixa de sorpreses.

dimecres, 16 de juny de 2010

Integrant

Qui no coneix res, no estima res. Qui no pot fer res no comprèn res. Qui no comprèn res no val res. Però qui comprèn també estima, observa, veu... Com més gran és el coneixement inherent a una cosa més gran és l'amor... Si algú creu que tota la fruita madura al mateix temps que les maduixes, no sap res sobre el raïm.


Cita de Paracels, metge, alquimista i astròleg suís (1493-1541), considerat un dels pares de la medicina moderna, qui es va rebelar contrari a la majoria dels principis establerts per la medicina hipocràtica i galènica. Els coneixements que posseïa de química, de física i d'alquímia li varen permetre trobar nous remeis amb minerals.

(Imatge: Bodegó amb fruites de Paul Cezanne, 1879-1880)