Sobre l'ofici d'escriure:
- Es deu escriure només quan la idea que un vol expressar és tan obsessiva que fins que no l'expressis de la millor manera possible no et deixarà en pau. Qualsevol altra motivació per escriure, la glòria, o, pitjor encara, els diners, encara que s'afegeixin al principal, a la necessitat d'expressar-se, només faran interferir en la franquesa i la qualitat de l'escriptura. És una cosa que s'ha de témer.
- Una cosa bastant freqüent i del que crec, pequen sobretot els escriptors contemporanis (en això es basen tots el moviment dels decadents), és el desig de ser especial, original, de sorprendre, de meravellar al lector. Això és encara més perniciós que les condicions col.laterals de les que he parlat en el primer punt. Exclou la senzillesa. I la senzillesa és una condició indispensable d'allò que és bell. El que és senzill i mancat d'artifici pot no ser bo, però allò que no és senzill i si artificiós no pot ser bo.
- La pressa en l'escriptura. És nosciva i a més simbolitza la manca d'una veritable necessitat d'expressar el propi pensament. Perquè si aquesta veritable necessitat existeix, aleshores la persona que escriu no escatimarà ni esforços ni temps per tal que el seu pensament assoleixi una claredat i una deficnió absolutes.
- El desig de respondre als gustos i a les exigències de la major part del públic lector en un moment determinat. Això és particularment perjudicial i destrueix per avançat la importància del que s'escriu. La importància de tota obra literària radica en que no és edificant de manera directa, com ho és un sermó, sinó que li descobreix a la gent alguna cosa nova, desconeguda, i molts cops contrari a allò que el gran públic considera incontestable. Però en aquest cas justament es posa com condició indispensable que no sigui així.Són paraules de
Lev Tolstói, del llibre que ja vaig esmentar fa uns dies,
Correspondencia.
Ja he acabat de llegir aquest llibre. Ha estat un viatge de mesos per una pila de cartes seves plenes de confessions íntimes i clares, sinceres i profundes, repletes de dissertacions que fan pensar, reflexions del tot actuals, on hi abunden les discussions morals. Un home que no podia callar (somric), que veritablement diria que compleix els seus punts sobre l'ofici d'escriure transcrits més amunt, coherentment dur de pelar però sense deixar de ser afectúos tot exposant les seves discordances. Diria a més que va ser un pensador d'arestes no absentes de cert encís, transmet positiu encant. Una lectura nutritiva, de regust amplificant.
Han estat una munió de pàgines de les que feia melangia desprendre's, o millor dit acomiadar-se del seu remarcable protagonista. Un llibre ple de manifestacions intel.ligents, escrites per un home de caràcter malgrat que ell en molts moments es declari dèbil. Sincer en opinions i valoracions. Activista, pedagog, indignat amb els soberans del moment, d'esperit rebel i franc, implicat en els aconteixements històrics de la seva època, home d'afirmacions contundents al servei de la causa del seu país. Malgrat que la seva visió respecte a la dona no era massa progressista. Preocupat per les qüestions religioses, amb un enorme i particular sentit espiritual que es pronunciava de manera accelarada amb l'edat. Era un fidel exemple de les seves posicionades formulacions, un predicador que duia a terme allò que predicava, un home de conviccions.
He escollit aquesta imatge perquè la seva personalitat m'ha anat entendrint.
