dimarts, 31 de març de 2009

Computació


En l'actualitat és molt popular, entre els científics i els que pensen en el futur tecnològic, la idea de que podem igualar i unir el cervell amb els progressos més avançats de computació, i inclús simular els sentiments i les emocions per mitjà d'una màquina. Ens agrada creure que un dia es desenvoluparà una intel.ligència superintel.ligent -sense perdre la individualitat- que serà un cervell humà unit a una habilitat de computació molt elevada. Això pot passar en el futur, però no crec que destrueixi la nostra humanitat si ho fem de manera correcta.

De manera que podrà aquesta superintel.ligència salvar-nos i ajudar-nos a solucionar els problemes més ràpidament, fins l'extrem de poder entendre el món individualment d'una manera més complerta, inclòs l'origen de la humanitat i les relacions humanes. I el processar el coneixement d'una forma més ràpida ens ha d'ajudar a raonar, cosa que ja estem fent amb la web -posem tota la informació en un mateix lloc- ; però si cada cop ho fem millor, cap l'esperança de poder adquirir saviesa individual més ràpidament i a partir d'aquí una saviesa col.lectiva.


Ens ho diu el pare de la sociobiologia i creador del terme biodiversitat Edward O. Wilson.

Sembla que la tecnologia prendrà determinades funcions humanes, una visió futura segurament estranya pels ulls d'avui, però en el cas que fos així aquesta explicació de Wilson està plena de bona esperança, ojalà no vagi massa errat dins de la seva línia d'investigació i pronòstic. Ok, siguem optimistes mentre som realistes, però... hi ha la possibilitat d'arribar a una saviesa col.lectiva?? o aquest home és un idealista?? No ho sé, però sona molt bé aquesta concepció científica.

dilluns, 30 de març de 2009

Atzar

Sóc aquí de casualitat.
Paraules de la sàvia índia Lal Ded (1320-1389).


Però quina casualitat més xula, gràcies vida, extensiu univers!!

divendres, 27 de març de 2009

Elevació

Cristal.lina, angèlica, intensa... és com jo descriuria la veu de la cantant neozelandesa Hayley Westenra, quin dot de so:



Té una peça d'una cançó maorí "Pokarekare Ana" que la trobo també preciosa.

dijous, 26 de març de 2009

Amor cec

Avui un petit conte que he trobat per la xarxa internàutica, no posava autor, el trobo molt simpàtic, ens dóna l'explicació del perquè l'AMOR ÉS CEC:

Expliquen que una vegada es reuniren, en un lloc de la terra, tots els sentiments i les qualitats dels homes.

Quan l'avorriment havia badallat per tercer cop, la bogeria els va proposar de jugar a fet i amagar. La intriga va alçar la cella, i la curiositat, sense poder contenir-se, va preguntar-se quin joc era aquell. “És un joc en que jo em tapo els ulls i compto des d'un fins a un milió, mentre vostès s'amaguen, i quan hagi acabat de comptar, el primer de vostès que jo trobi passarà a ocupar el meu lloc per continuar així el joc” -va explicar la bogeria.

L'entusiasme va ballar, secundat per l'eufòria; l'alegria va donar tants salts que va acabar per convèncer al dubte, i inclús a l'apatia. Però no tots van voler partcipar. La veritat va preferir no amagar-se, per què? Si al final sempre la trobaven. I la supèrbia va opinar que era un joc molt tonto, però en realitat el que li molestava és que la idea no hagués sorgit d'ella. I la covardia va preferir no arriscar-se.

“Un, dos, tres...”, va començar a comptar la bogeria. La primera en amagar-se va ser la mandra, que com sempre, es va deixar caure darrera la primera pedra del camí. La fe va pujar al cel, i l'enveja es va amagar darrera l'ombra del triomf, que amb el seu propi esforç havia aconseguit pujar fins la copa de l'arbre més alt. La generositat quasi no aconseguia amagar-se, cada lloc que trobava li semblava meravellós per algún dels seus amics... que si un llac cristal.lí ideal per la bellesa, que si la clivella d'un arbre perfecte per la timidesa, que si el vol d'una papallona és el millor per la voluptuositat, que si la ràfega del vent és magnífica per la llibertat... i al final va aconseguir amagar-se darrera un raig de sol. L'egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bo des de l'inici, molt ventilat i còmode, però només per a ell. La mentida es va amagar en el fons dels oceans, encara que en realitat es va amagar darrera de l'arc de Sant Martí; i la passió i el desig en el centre dels volcans. L'oblit.. se m'ha oblidat on es va amagar.

Quan la bogeria comptava 999,999, l'amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, doncs tot es trobava ocupat, fins que va divisar un roser i entendrit va decidir amagar-se entre les seves flors.

Un milió!! va cridar la bogeria, i es va posar a buscar a tots. Primer va trobar la mandra, després va sentir la fe discutint amb Déu en el cel sobre zoologia; a la passió i el desig els va sentir en el vibrar dels volcans. En una distracció, va trobar a l'enveja i clar va poder deduir on estava el triomf. A l'egoisme no va haver de buscar-lo, ell solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu d'abelles. De tant caminar, la bogeria va tenir set i a prop del llac va descobrir a la bellesa. I al dubte el va trobar assegut en un revolt sense decidir-se encara en quin costat amagar-se. I així va anar trobant a tots, al talent entre l'herba fresca, a l'angoixa en una fosca cova, a la mentida darrera de l'arc de Sant Martí, i fins i tot va trobar a l'oblit que ja sabia oblidat que estava jugant. Però no trobava a l'amor, aquest no apareixia enlloc.

Aleshores la bogeria va buscar darrera de cada arbre, en cada rierol del planeta, en el cim de les muntanyes i, quan estava a punt de donar-se ja per vençuda, va entreveure un roser. Va prendre una forqueta i va començar a moure les branques, quan de sobte, es va sentir un dolorós crit. Les punxes havien ferit els ulls de l'amor. La bogeria no sabia què fer per disculpar-se: va plorar, va pregar, va implorar, va demanar perdó, i fins i tot va prometre-li de ser el seu pigall. Des d'aleshores, des que per primer cop es va jugar a fet i amagar a la terra... l'amor és cec i la bogeria l'acompanya...



Hi ha algú que ha dit que el matrimoni li torna la vista!

De totes maneres la famosa expressió de que l'amor et torna cec ha deixat de ser una simple frase per tenir tot un suport científic:

Investigacions recents sobre el funcionament del cervell revelen que les persones enamorades són incapaces de veure els defectes del ser estimat i perden la capacitat de criticar a les seves parelles. Mara Dierssen, neuròloga i investigadora del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona assegura que en determinats sentiments, especialment en els casos d'amor romàntic o maternal, s'activen les mateixes regions del cervell i, simultàniament, es "desactiva" la zona del cervell encarregada del judici social i de l'avaluació de les persones.

A la foto una obra de Magritte.

dimecres, 25 de març de 2009

Bibliobús

Abans d'ahir circulant en cotxe vaig creuar-me amb un bibliobús de la Diputació de Barcelona, ha estat el primer cop que el veig fisicament, sabia de la seva existència des de fa ja uns anys, però no tenia ni idea del seu aspecte ni dimensions perquè mai m'havia topat amb cap. Realment fan goig, i el trobo un servei fantàstic per tal que la seva oferta estigui veritablement a l'abast de tots, tan és on es visqui doncs la llunyania no és cap impediment, els llibres s'acosten fàcilment a un.

Una mica d'història: A Catalunya però els bibliobusos tenen una important tradició, marcada, però, per una notable discontinuïtat cronològica. La seva introducció s’inicià durant la Guerra Civil espanyola. El primer servei de biblioteca mòbil de què es té notícia, el 1937, es projecta per a procurar lectura als combatents: és el Servei de Biblioteques del Front. Aquest s’engega habilitant un camió per a atendre les necessitats de lectura dels soldats de la República. Des dels inicis del Servei es considerà necessari de disposar d’un bibliobús per a recórrer els fronts i els hospitals de primera línia i rereguarda. El projecte es realitza el maig de 1938, en què es procedeix a la col·locació de llibres en un camió habilitat com a bibliobús, adaptant-ne la carrosseria. Aquest bibliobús va recórrer diverses rutes per tot Catalunya, i és la primera i única experiència que fins al moment ha abastat tot el territori català. La seva vida, però, fou breu. Tot i que la idea era dedicar el bibliobús després de la guerra a portar llibres als pobles sense biblioteca i als hospitals, la derrota de les forces republicanes va fer que l’últim viatge del bibliobús, a finals de gener del 1939, servís per a portar escriptors i intel·lectuals catalans cap a França, i després se’n perd el rastre.


A la foto es veu l'aspecte del primer bibliobús de Catalunya.

dimarts, 24 de març de 2009

Fenomenologia

La paraula alemanya Einfühlung, que vol dir literalment "sentir a dins" o"empatia", va ser utilitzada per fenomenòlegs com Edmund Husserl per referir-se a una mena de coneixement que intenta introduir-se en l'experiència d'un altre ésser humà i conèixer i sentir el món de la mateixa manera que ell o ella; en altres paraules posar-se a la pell d'una altra persona.

Un exemple ben explícit (el gènere el posa cadascú) en aquest sofiacudit:

- Doctora Janet- va dir la dona tota avergonyida-, tinc un problema sexual. El meu marit no m'excita.
La doctora Janet li diu:
- D'acord, demà li faré una revisió exhaustiva. Vingui amb el seu marit.
L'endemà la dona torna amb el seu marit.
- Despulli's, senyor Thomas- diu la metge-. Ara giri's. Molt bé, estiri's si us plau. Mm, ja ho veig. D'acord, ja es pot tornar a vestir.
La doctora Janet fa un apart amb la dona.
- Vostè està perfectament bé de salut- li diu-. A mi tampoc m'excita gens.



A la foto una obra de Joan Miró.

dilluns, 23 de març de 2009

Caixes

He fet un nou curs d'enquadernació, aquest ha consistit en aprendre a fer caixes, la blava és de tapa fixa, i la verda de tapa separada:


Quina wapada!

dissabte, 21 de març de 2009

Vista


El paisatge és el protagonista de l'obra de l'artista Perejaume (Sant Pol de mar, 1957), el seu treball sempre va lligat d'una manera profunda amb la naturalesa. Aquests versos dins del seu poemari Pagèsiques en són una mostra:

Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè -just al revés
del què és costum-
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.


La primavera és un descarat poema de color.

divendres, 20 de març de 2009

Giant Sand

Els Giant Sand defineixen la seva música com un estat d'ànim:



Sona molt bé aquest Increment of love...

dijous, 19 de març de 2009

De paper

Coses que un llibre digital no pot fer segons una recopilació de l'escriptor mexicà Xavier Velasco:

1. Imprimirle millares de huellas digitales.
2. Forrarlo de papel manila morado.
3. Sacarlo del agua y todavía leerlo.
4. Ocultar fotos viejas entre sus páginas.
5. Abrirlo en una página al azar.
6. Quitarle con lujuria la envoltura de plástico.
7. Llevárselo a una isla desierta.
8. Usar algún separador coqueto.
9. Saber a simple vista si ha sido leído.
10. Promoverlo quemando la primera edición en una plaza pública.
11. Darse el gustazo de comprarlo en pasta dura.
12. Preservar los ahorros a salvo de los ojos de los palurdos.
13. Enviarlo por correo con una carta perfumada dentro.
14. Hacer de su portada seña de identidad.
15. Apilarlo con otros: escultura fugaz.
16. Ensalivar sus hojas, hasta que se deshoje.
17. Guardarlo en una caja, ya deshojado.
18. Pagarse el lujo de reencuadernarlo.
19. Arrancarle algún prólogo infumable.
20. Fumárselo.
21. Leerlo cuasi entreabierto, para no maltratarlo.
22. Imprimirle la huella de un beso en la última página.
23. Ahorrar mediante la edición de bolsillo.
24. Camuflarlo bajo la cubierta de un catecismo.
25. Toparse con un cheque sin cobrar dentro de la solapa.
26. Cambalacharlo en una librería de viejo.
27. Despatarrarlo un poco, de los puros nervios.
28. Lanzarlo en llamas a la casa del autor.
29. Envenenar sus hojas con pétalos cautivos.
30. Leerlo durante un baño de burbujas.
31. Olisquear el perfume de su última lectora.
32. Echarlo por la ventana y correr a rescatarlo.
33. Masajear las encías de un cachorro bibliófago.
34. Olvidarlo en un tren y comprarlo otra vez, sin mayor drama.
35. Aplastar a un mosquito impertinente.
36. Inspirar más incisos de esta lista de atavismos.


Sí, per afegir n'hi ha un munt, se m'ocorre un:
37. Restaurar-lo, com aquest llibre de la foto que el tinc a casa pendent. Però primer n'haig d'aprendre, i no serà un repte fàcil tractar d'entendre'm amb el seu paper.


Se t'acut algun altre?

dimecres, 18 de març de 2009

Color mutant

Carlos Cruz-Diez (Caracas 1923) és un artista venezolà on el color mutant és el nucli de la seva investigació artística. Ara exposa a Palma Mallorca, i m'encantaria que exposés algun dia a la nostra ciutat, no me'l perdria per res del món. És un artista diferent, especial, i el seu element d'estudi em fascina. M'ha agradat molt descobrir aquest artista, trobo que el que fa és molt interessant i la seva manera d'entendre i plantejar-se l'art em sedueix: la idea d'abandonar el mur i ocupar l'espai, entendre l'obra artística com una eina de la realitat i part de la vida i no com una peça estàtica.


"Vaig començar en el realisme socialista. Creia que l'artista havia de ser un cronista del seu temps, delatar la injustícia, pintar la pobresa, però succeïa que aquestes obres les compraven precisament aquells qui provocaven la injustícia, així que vaig començar a investigar altres formes de fer que el ser humà estigués present en l'art, que pogués participar en l'invenció de l'art, amb l'objectiu d'elevar el seu esperit.

Vivim en un món hipersaturat, hiperbarroc, en el que tot està colorejat, en el que no hi ha ni buit ni silenci, i on el més subtil se'ns escapa; una societat de cecs auditius i sords visuals.

La meva generació no va entendre l'obra que jo feia, però des de fa uns deu anys les noves generacions l'han recuperat, l'han entès i li han donat sentit al meu treball. Ningú s'havia plantejat el color com una situació, com un aconteixement, com una cosa canviant, el color fent-se. Jo volia canviar la noció de segles que existia sobre aquest, com alguna cosa pintada sobre la superfície, per donar lloc a una idea del color com una cosa ambigua, mutant, que reflexés el què som els sers humans, amb els nostres dubtes, les nostres ambigüitats i les nostres mutacions."


En el següent video pots seguir el procés de muntatge de l'expocisió i part de la seva inauguració, apreciaràs com els colors inunden l'aire de l'espai:

video

Fa del color una vivència.

dimarts, 17 de març de 2009

Esforç

"Per viure honradament és necessari esquinçar-se, confondre's, lluitar, equivocar-se, començar i abandonar, i de nou començar i de nou abandonar, i lluitar eternament i patir privacions. La tranquil.litat és una baixesa moral." són paraules de Lev Tolstói.


Alguna idea que em suggereix el text:

Viure honradament" dins del text (potser el que diré podria ser el sentit que s'acosta més al significat del paràgraf de Tolstói) voldria dir que viure la vida de manera íntegra i justa no és una ocupació tranquil.la (tranquil.litat implicaria en el text de Tolstói no moure fitxa per conduir la pròpia vida, seria el contrari d'estar actiu, no implicar-se). Per tant al no ser un exercici fàcil, direm que viure suposa esquinçar-se, equivocar-se, lluitar etc.. Com ens passa a la gran majoria de gent intentant de poder viure de manera civilitzada.

Penso, per altra banda, que per viure honradament s'ha de ser senzillament honrat i que la tranquil.litat en si no treu honradesa al viure.

Tu què diries?

dilluns, 16 de març de 2009

Safata

És la safata que estic restaurant aquests dies, la vaig treure d'un brocanter:


Només començar a decapar la seva part interior la peça a pres una força espectacular, ara es pot apreciar tota la feina de marqueteria.

diumenge, 15 de març de 2009

Còmic

El còmic és un univers màgic; l'espai en blanc entre vinyetes permet detenir-te tanta estona com vulguis, i somiar, imaginar o perdre't en aquell microcosmos de paper. És un símbol de comunicació com la música, el cinema o la literatura. Però la seva peculiaritat està en que és un mitjà perfecte per explicar sentiments. No obstant, per explicar històries de superherois em sembla que no és el mitjà perfecte, perquè encara que és veritat que el còmic ha estat el mitjà primogeni d'aquest tipus d'històries, considero que potser en cine sigui més efectiu. Per altre part, la literatura ens diu el que debem sentir, mentre que el còmic mostra gestos per tal que sigui el receptor el qui interpreti, el lector s'involucra molt més.

Així explica el dibuixant valencià Paco Roca l'activitat que ha centrat la seva carrera professional. Va guanyar el Premi Nacional del Còmic el 2008, pel seu llibre “Arrugas” (que mostra les dificultats de la vellesa on l'Alzheimer passa a ser el destí del seu protagonista Emili), entre molts altres premis i reconeixements.

Una de les seves dedicatòries:

dissabte, 14 de març de 2009

Obsequi

Estic d'acord amb l'escriptor Robert Louis Stevenson quan va dir: Un amic és un regal que ens fem.


I és un regal sense preu, d'un valor incalculable.

divendres, 13 de març de 2009

Sorpresa

La sorpresa es el mòbil de cada descobriment!


Cita de Cesare Pavese, però l'exclamació l'he afegida jo perquè el meu dia s'ho mereix.

Per cert, si et fixes bé veuràs que la imatge porta efecte sorpresa.

dijous, 12 de març de 2009

Ironia

Diana Raznovich és una gran ironitzadora de la realitat, les dones estan en el centre de les seves imatges, en una entrevista que li han fet a la revista Literata d'aquest mes de març ens diu entre altres coses això:

El riure facilita moltíssim la comunicació. M'agrada construir un humor filosòfic, compromés, fi, penetrant. L'humor li treu solemnitat a tot l'enfilall d'imbecilitats que ens volen ficar al cap.

Si no apostés per un futur de color, no em sentiria motivada. Sé que hi ha gent dedicada a la destrucció. Jo espero formar part de l'immens conglomerat humà, que inverteix la seva creativitat en qüestionar els pactes existents, el poder tal com està construït, per tal de generar un món més igualitari i més just.



Per cert aquesta escriptora i periodista té un blog.

dimecres, 11 de març de 2009

Pragmatisme

Per un pragmatista epistemològic com el filòsof americà de finals del s.XIX William James, la veritat d'una afirmació depèn de les seves conseqüències pràctiques.

Segons aquest filòsof, escollim la nostra veritat en funció de la importància que tingui a la pràctica. Diem que la llei de la gravetat de Newton és veritat no pas perquè correspongui a la manera com les coses "són de veritat", sinó perquè s'ha demostrat que és útil a l'hora de predir el comportament de dos objectes, l'un en relació a l'altre, en molts tipus de circumstàncies diferents. El dia que una teoria deixi de ser útil la substituirem per una altra.



Com a exemple tenim el sofiacudit següent:

Una dona va a la policia per denunciar la desaparició del seu marit. Li demanen que en faci una descripció i diu:
- Fa metre vuitanta-sís, és de constitució forta i té els cabells arrissats i abundants.
- Però que t'empatolles?- Li diu una amiga que l'acompanya.- El teu marit no aixeca més de metre seixanta, és calb i panxut.
Ella li contesta:
- I pretens que vulgui que torni?


L'ésser pragmàtic es basa en la utilitat.

dimarts, 10 de març de 2009

Greta oto

Greta oto és com es coneix aquesta papallona d'ales transparents que li serveix com a mecanisme de camuflatge davant de situacions en que deu protegir-se.


Si que és sàvia si la naturalesa, se les ha pensades totes, tot ha estat dissenyat i és com és per alguna raó i té alguna explicació fructuosa, útil. Res ha estat creat de manera superflua. Cada brot es manifesta per algun motiu i amb alguna missió, satisfer en gran part el benestar de cada vida concreta, afavorir així també el cicle de la cadena de l'espai que cohabitem. És ben preciós i també misteriosament màgic l'escenari de l'existència.

Ha estat la imatge qui m'ha parlat.

dilluns, 9 de març de 2009

Kopi Luwak

El café més rar i més car del món és el Luwak o també conegut com cafè de civeta. S'obté dels grans de cafè que rebutja el metabolisme d'un animal, el mamífer carnívor de pell parda “Paradoxurus hermaphoditus” que habita a Indonesia. Es considera una exquisidesa i es ven a preus de luxe: mig quilo costa uns 350 euros i prendre una tassa d'aquest tipus de cafè surt a uns 6 euros.


L'animal viu en els cafetals de les illes indonesies de Java, Sumatra i Célebes, on s'alimenta dels grans de cafè especialment madurs. Un cop ingerits, el metabolisme aprofita la carn del fruit i rebutja allò indigerible, que és la llavor, que torna al terra després d'haber estat tractada pels enzims i els àcids gàstrics de l'estómac de l'animal. Aleshores l'home recull el codiciat gra del terra i el ven als comerciants per molts diners.

Els defensors d'aquest cafè asseguren que el procés digestiu dóna al gra un sabor únic; altres però afegeixen com component adicional el continu estat d'embriaguesa en el que viu aquest particular animal en els cafetals degut a la fermentació dels fruits.

Malgrat que el producte es recolecta a Indonesia, no es comercialitza en aquest arxipèlag de milers d'illes, almenys cap de les botigues especialitzades en café de Jakarta el té en la seva llista de venda. El poc que es produeix es ven a l'estranger, sobretot a EUA, Japó i Regne Unit.


Els qui l'han provat el valoren dient que té una mica de tot allò que s'aprecia en les diferents classes de cafè: cos espès, sabor quasi almibarat i un aroma únic.

Curiós, estrany, insòlit... tu ja l'has tastat?

diumenge, 8 de març de 2009

Alright

Com diuen aquestes paraules de la cançó de Madeleine Peyroux: tot està bé, tot em va bé, estic molt bé...

Mmm...
I'm all alright
I'm all alright
I'm all alright
Yeah...




Desitjo que tu puguis dir el mateix.

dissabte, 7 de març de 2009

Aire lliure

Dels dies curts i foscos d'hivern ens traslladem cap a l'inici de la primavera per a gaudir dels dies de sol a l'aire lliure.

Actualment ens trobem en una societat en què el poder vital de l'ésser humà està cada vegada més debilitat perquè cada cop ens desconnectem més de la natura i ens hi comuniquem poc. Als EUA l'allunyament que pateixen els nens de la natura té un nom: nature-deficit-disorder (síndrome o desordre del dèficit de la naturalesa), terme que l'escriptor Richard Louv utilitza per a referir-se al resultat del gran canvi en els estils de vida de les societats actuals. Tant és així, que aquest fenòmen està cridant l'atenció d'educadors, psicòlegs i ecologistes perquè representa una de les amenaces més importants per a les generacions joves. Aquest allunyament, però, no només el pateixen els nens, sinó també totes les persones que viuen a la ciutat o la gran majoria.

Perquè l'ésser humà es connecti amb la natura, amb l'univers, s'ha d'alimentar amb productes de la terra, allunyar-se de l'estrès sostingut i de les preocupacions de la civilització moderna, moure's practicant exercici físic a l'aire lliure, lluny de l'asfalt, retornar als principis naturals d'unió amb la natura.


(Extret de la revista Spiral dels Centres Marsan)


Preparat/da per rebre la primavera? Jo si! De fet a tothora estic a punt per acollir-la i delectar-la, perquè m'encanta aquesta estació, la llum és energia i els vius colors de la naturalesa reneixen convidant-me a participar de la seva presència alegre.

Vinga a fer natura!

divendres, 6 de març de 2009

Moda Lolita

No sé si coneixes la novel.la Lolita de Vladimir Nabokov, però coneixes la Moda Lolita? Jo, sé que existeix aquesta moda, gràcies a la Merçè i a la Cris... somric, abans d'ahir ni flowers. Cal dir però que el terme "lolita" no fa referència a aquesta novel.la, al Japó la paraula no es relaciona amb aquesta creació.

La Moda Lolita és una moda alternativa entre la joventut japonesa, enfatitza en la moda Victoriana i Eduardiana i en ocasions tracta d'imitar l'aspecte de les nines victorianes de porcellana. Una moda de carrer, popular entre algunes noies japoneses, i en un nivell molt més baix entre nois. El període Rococó també ha estat definit com una influència dins de la moda Gothic Lolita, la subcategoria més coneguda i practicada dins la Moda Lolita, que aplica l'estètica de la Moda Gòtica amb un aspecte infantil típic de la Moda Lolita.


Encara que és una moda que s'està expandint per totes bandes, al Japó està augmentant aquest gust per aquesta moda i aires sinistres infantils es veuen en els vestits de moltes adolescents nipones. Els creadors diuen que no té res a veure amb alguna cosa sexual ni amb la novel.la Lolita de Navokov encara que l'aspecte infantil ho recordi.

En quan a les caracteristiques estètiques de la Moda Gothic Lolita trobem una combinació freqüent de blancs i negres, encara que actualment aquests colors es combinen amb altres tons dins de l'estil com són els vermells i inclús els morats. Solen portar encaixos i llaços, i les faldilles són a l'altura del genoll, amb unes enagües per aixecar-les. És usual que s'afegeixin accessoris, sobretot pel cabell, como llaços o barrets.


Però sàpigues que dins de la Moda Lolita trobem moltes més subcategories: la Classic Lolita, la Sweet Lolita, la Gime Lolita, l'Ero Lolita, l'Horror Lolita, la Hime Lolita, la Wa Lolita, la Qi Lolita... n'hi ha un munt de tipus de Lolita, quina va més amb tu?

dijous, 5 de març de 2009

Marró

És un color masculí, sever, confortable. Dóna la impressió de gravetat i equilibri. És un color realista, potser perquè és el color de la terra que trepitgem. Significa també "humilitat", perquè aquesta paraula prové del vocable llatí "humus" que significa "terra". És per aquest motiu que els hàbits dels monjos són d'aquest color.

Qui escull el color marró com el seu favorit sol ser una persona conscienciosa, aplicada. Sol mostrar habilitat en assumptes de diners. També indica que la persona s'obstina amb l'ordre, té unes conviccions molt fortes. Aquest color fa referència a la seguretat, la constància i la fiabilitat. No és un color impulsiu, tot el contrari, indica saber negociar i refusa qualsevol tipus d'impulsivitat, és reflexiu.

El marró és un color ideal per l'entorn. Té segons la seva tonalitat, multitud d'associacions, per exemple, se'l considera lleig i antipàtic, però també és el color d'allò que és acollidor, com una llar. Proporciona un ambient sa, s'empra per ambients tan dispars com per treballar, dormir i jugar.

També és el color dels materials robusts. Les coses d'aquest color semblen més sòlides. Se l'associa espontàniament als excrements i als baixos instints. És el color d'allò descompost.

Però quan s'associa amb el sabor, és curiosament a l'inrevés, resulta desitjable. Representa allò torrat, la carn rostida, l'intens aroma del cafè, el cacau...



Jo m'identifico més amb això últim, doncs el marró no és un color que m'agradi gaire, no entra dins dels meus preferits, però el sabor del xocolota i el cafè per contra m'encanten, em són gairebé essencials, no sé si podria prescindir-ne d'aquests dos components de tons tan aromàticament amarronats!

dimecres, 4 de març de 2009

LP'09

Festival LP' 09 - dansa... o no, a Barcelona, del 6 al 21 de març de 2009 en el Mercat de les Flors, CCCB, La Poderosa, Conservas y SanRafael14. Són 17 dies ininterromputs de programació amb més de 50 propostes de creació actual al voltant del cos: obres escèniques, accions, instal·lacions, projeccions, trobades i altres experiències limítrofs que investiguen les nocions de joc, moviment i teatralitat.

Una activitat per poder fer aquests propers dies, el video de la presentació d'aquest any és el següent:

video

La Porta inicia les seves activitats el 1992 com a col·lectiu independent format per professionals de la dansa. En els seus inicis sorgeix de la unió d'una sèrie d'artistes per obrir espais de presentació als seus treballs i al d'altres coreògrafs, elaborant programes compartits de peces curtes que responien a la demanda i la necessitat social del moment.

La Porta treballa per donar suport a la creació contemporània al voltant del cos i donar visibilitat tant a les obres com als processos i el pensament que la nodreixen, bo i generant espais i contextos que faciliten la seva evolució i la connexió amb el públic.

Existeixen recorreguts interns en la programació que permeten connectar i ampliar les lectures possibles, implicant en aquest moviment d’obertura el nostre pensament, el nostre propi imaginari: experiències salvatges, emergències, accidents, un còmic animat sobre la història d’un terrorista, un solo a cegues, una instal·lació íntima i sensual com un massatge, projeccions en el cos i en la nostra imaginació...

Aventures creatives que defugen la classificació dins dels límits de les disciplines tradicionals. La dansa ja no és “la dansa”. Tot és dansa.

dimarts, 3 de març de 2009

Emos

No fa massa, algú del meu entorn em va comentar si sabia qui eren els emos, "els joves tristos" va dir, i pel nom creia que no en sabia res. Però després vaig adonar-me que de la seva estètica si en sabia perquè no passa desapercebuda, ara bé, no sabia res més d'aquesta tribu urbana o estil fins avui que me n'he informat una mica.

El terme “emo” prové de "emotional" (emocional) i té origen en els moviments musicals hardcore i punk dels anys 80, encara que a les cançons actuals els hi han agregat missatges sentimentals, tendències suïcides i de tristesa.


Algunes característiques que els identifica:

- Els hi agrada portar piercings i tatuatges.
- La roba fosca és la preferida, però també utilitzen molt el rosat.
- Sempre porten accesoris: polseres, corretges gruixudes, collars, etc...
- Existeixen emos que a les fosques es tallen la pell, com a mostra de descontentament amb el món que els rodeja.
- Fantaseigen amb el suïcidi.
- Solen usar molt sovint les mateixes frases: “la vida és un turment”, “deixa'm fer el que vulgui”, “Déu no existeix, tot és patiment”, “per què vaig haver de néixer?”...
- Estar extremadament prim és sinònim de la vida que volen dur (sense sentit i molt soferta). Si no ets prim no ets acceptat com un d'ells.
- Han de tenir la major alçada possible. Si ets baix has d'emprar plataformes.
- Intenten que el cabell sempre els cobreixi la cara. No els hi agrada ser vistos i estan acostumats a que les seves habitacions tinguin poca llum.
- Tenen com a símbols calaveres, cors trencats i qualsevol cosa de color rosat (estrelles, llunes, foc, etc...).
- Tendeixen a fer-se fotos a si mateixos des d'un angle picat com una manera diferent d'exibir-se.
- Les parelles també deuen ser emo, amb la finalitat de compartir el dolor en tot moment. Si l'emo masculí plora, la emo novia també deu plorar.
- Els homes i les dones es vesteixen gairebé iguals, fins el punt de no saber qui és l'home i qui la dona.

dilluns, 2 de març de 2009

Estimar

L'amor és un art? Si és així, requereix coneixement i esforç. O l'amor és una sensació agradable, l'experiència del qual és una qüestió d'atzar, quelcom amb què hom "es troba" si té sort?


Així comença el llibre L'art d'estimar d'Erich Fromm, és un text clàssic que no ha perdut vigència, com l'amor, i tant que és un art, és un sentiment ple de creativitat, sense límits, que evoluciona a mida que l'atens i el fas créixer. Que maco és estimar, exercir l'entrega de l'amor vers tot el que ens envolta.

diumenge, 1 de març de 2009

Habilitat

L'altre dia vaig anar a sentir a Lluís Coloma Trio, tots tres toquen de meravella, però quines mans més virtuoses té en Lluís Coloma, toca el piano de manera flipant: