divendres, 18 de desembre de 2009

Malaquita

Encara que els pigments i substàncies tintòries que permeten obtenir blaus o morats són escasssos, la carència és més marcada en el cas del verd. Pel que fa als pigments, es compten amb els dits de la mà: la malaquita, el verdgris i alguns altres derivats del coure, de les terres verdes. I pel que fa als tints vegetals: res. Cap planta conté pigments capaços de tenyir teixits amb un verd franc i que resisteixi la llum i els rentats, davant d'aquest fet els homes aprengueren a obtenir verd afegint groc al blau, o blau al groc. El que ens sembla senzill avui en dia, en realitat va exigir una autèntica recerca i sens dubte molts intents. Doncs en la percepció dels colors que té la major part de les cultures, el verd se situa a prop del blau o es confon amb ell, i el groc es percep com molt allunyat d'aquest to.

La malaquita és una pedra d'un formós verd viu, definida pels geòlegs com un carbonat bàsic de coure natural. Es forma en els jaciments de coure, sovint associada amb l'atzurita, i es presenta generalment en concrecions de formes rodones. Els llocs d'extracció més coneguts són els dels Urals, però es troba en tots els continents. A Occident, s'ha designat a la malaquita amb el nom de "verd de muntanya".

Egipte, molia la malaquita dels seus jaciments del desert oriental i de l'oest del Sinaí, per utilitzar-lo com pigment des del III mil.leni aC. Lluminosa en la penombra i d'una estabilitat notable a la llum, la malaquita regnà, barrejada amb ou o amb saba d'acàcia, en les decoracions de les tombes i dels papirs. Els egipcis els atribuïen virtuts curatives i se servien d'elles com a maquillatge, barrejada amb greixos animals.

A Xina, la malaquita es va utilitzar en la pintura de paisatges des de la més llunyana edat antiga. Des del s.V aC al s.III dC va servir també per fabricar tintures de color verd que gaudiren de gran popularitat quan la Xina confucionista es va allunyar de la policromia. La paleta autoritzada es reduïa al blau (atzurita) i al verd (malaquita). Els pintors aleshores es van concentrar en els mil matissos d'aquests dos tints.

La India importava la malaquita del Turquestan per les seves pintures murals, i aquest pigment va formar part de la paleta de base dels manuscrits il.luminats. Els artistes budistes tibetans, aficionats als colors vius, la molien toscament com l'atzurita, per tal d'atenuar el seu to.

Els pintors de l'edat mitjana occidental recuperaren la malaquita per embellir les seves il.luminacions amb magnífics tons verds. A partir del renaixement fins finals del s.XVIII era apreciada pels pintors però van evitar de matitzar-la amb d'altres pigments, doncs es va revelar poc estable i feia virar els colors. A principis s.XIX a Occident va ser substituïda definitavament pel verd de crom i només es va utilitzar per l'escultura de figuretes i per a joies. Però a la Xina va seguir sent molt apreciada pels pintors.

És un pigment car i és per això que es reserva per a petites superfícies.



M'agrada el seu to!

6 comentaris:

Clidice ha dit...

una informació valuosa, per interessantíssima :) si que té un to ... bonic? tot i que jo mai em posaria res de color verd, m'agrada el verd :)

babel ha dit...

Bon Nadal, Gemma, que dilluns em prenc uns dies de vacances. Fins l´any nou...

Petons ;)

garbi24 ha dit...

Coi ara entenc perquè no hi han mai bitllets de 100 a la meva cartera....perquè es un color difícil de aconseguir!!!
Una informació molt acurada.

Siempre al filo de lo pisable ha dit...

Molt interessant aquesta entrada Gemma!

Aquest to de verd es precios, verd malaquita...fins i tot el nom del mineral es maquissim.

Una abraçada

Joana ha dit...

M'encanta llegir tota la informació que ens has proporcionat. Una tonalitat tan maca com el nom que li han posat.

GEMMA ha dit...

Montserrat, doncs a mi m'agrada vestir-me combinant el color verd, veig que no ens "barallaríem" en aquest aspecte!

Bones festes Babel, fins el 2010! Gràcies.

Joan, ara jo ho saps doncs, si un dia en tens algun a mà, revent-lo!

Esther, és un color elegant diria jo, oi?

Joana, tonalitat poètica, potser?

Bell dia de pluja per a tots, i si cal dueu dos paraigües, petons!!