dijous, 3 de desembre de 2009

Funàmbul

L'equilibrista lliscava per la corda. Mantenia l'equilibri subjectant un paraïgues de colors. La corda es va trencar i es va fer un gran silenci. Lentament, com si d'una ploma es tractés, va descendre fins el terra.


Em fa pensar en la nostra desitjada i cercada estabilitat personal. En l'estat de pau interior, un se sent com una ploma.

9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

En punt mig, hom se sent com una ploma, és cert. Però costa tant d'aconseguir! I per tant és una lleugeresa feixuga, al capdavall.

Clidice ha dit...

Només la voluntat de ferro pot aconseguir la lleugeresa de la ploma :)

Joana ha dit...

Sentir-se com una ploma, lleugera i a més mantenir l'equlibri sembla ben difícil. L'estat emocional equilibrat de l'ésser humà puja i baixa, mantenir-lo en línea recta i amb equilibri és molt complicat.

Gemma ha dit...

Gemma, és preciosa la foto. És veritat, quant trobes l'equilibri perfecte la sensació és de pesar relativament poc. La llàstima és que sovint la sensació s'esvaeix ràpidament. C'est la vie.

Un petonàs bonica.

annna ha dit...

Com dius tu: desitjada i cercada estabilitat...
treballem per aconseguir aquesta lleugeresa, aquesta estabilitat i quan l'aconseguim resultat que és efímera...

una abraçada, wapa!

garbi24 ha dit...

Sempre estem en la corda fluixa i esperant que no es trenqui.

GEMMA ha dit...

L'anhelós equilibri apareix momentaniament, vivim segur etapes d'estabilitat, i... sentir-se com una ploma és un goig de fluidesa puntual fantàstic!

Que el vostre airós estat el sentiu ben sovint!!

Bon dia de divendres!!

Anònim ha dit...

Desitjada i cercada estabilitat emocional! I que dificil es mantenir-se en la corda quan els vents bufen fort. Si quan es trenca la corda podessim descendre com plomes sense trencar-nos seria fantàstic no?

GEMMA ha dit...

Aleshores volariem, superb!