dilluns, 9 de novembre de 2009

Peculiar

Céleste Albaret va escriure Monsieur Proust. Les pàgines d'aquest llibre apleguen les seves memòries en relació a la seva vivència com a serventa de Marcel Proust durant els darrers deu anys de vida d'aquest reconegut escriptor francès.

Ella defensa que l'escriptor no va ser cap bitxo rar, perquè sembla ser que corre la veu que fou una persona excèntrica, és per això que ella un dia, ja gran, decideix dir la seva, per tal de defensar certa dignitat personal de l'autor de A la recerca del temps perdut.

La impressió que trec és que si que tenia una personalitat especial, era una persona d'accentuades punyetetes, de reaccions de nen mimat, de capricioses manies etc... que m'han cridat l'atenció. Capficat, això sí, en escriure una gran obra, i aquesta era la seva gran ocupació i preocupació.

Tot és molt subjectiu, està claríssim, i ella el va tractar i jo no. Només em remeto al munt de descripcions detallades que Céleste exposa en el seu llibre, reflexions repetitives i sovint contradictòries, i aquestes m'han copsat. I no perquè ell fos rar sinó perquè ella el descriu així, peculiar, sense que ella se'n dongui potser massa compte, segurament per haver estat involucrada en afectes i admiracions.

La seva capacitat com a escriptor no la discuteixo, ni m'hi fico, és un tema a part que ara no tracto. D'altre banda està clar que no ha de perquè estar a la mateixa altura la seva obra i la seva manera de ser; i no critico ni desvaloro cap de les dues. Del que faig esment és d'allò que trec del llibre de Céleste.


Excuse-moi Céleste.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

El millor d'un autor sempre és la seva obra. Si el coneguéssim segurament l'acabaríem odiant, per això jo prefereixo no saber-ne gran cosa, segons com :) Desconeixia aquesta obra, un bon apunt, gràcies :)

Cris ha dit...

De la majoria de genis n'expliquen excentricitats i que solien ser éssers força peculiars...
Ho fos o no, com diu Clidice el què compta és el llegat cultural que ens deixen, oi?!

Petonets

Helena Bonals ha dit...

Em sembla que de fet es desconeix tan poc la seva obra, a fons, com la seva vida.

Algú s'ha llegit "A la recerca..."?

A mi tant se me'n dóna de la seva vida, com no tingui relació directa amb l'obra. L'important és la rosa, que deia el cantant.

També m'agrada com t'expresses.

Joan ha dit...

Estic completament d’acord amb la Clidice, es de sobre conegut les animalades de molts bon artistes.
Si en la seva obra no fan sortir qüestions de la seva vida privada que facin donar una falsa imatge de la seva personalitat, lo demes per a mi es secundari

GEMMA ha dit...

A mi m'agrada llegir memòries, el que passa és que aquestes no m'han agradat, i el motiu està en l'autora, en el llibre. Per exemple les de Tolstoi em van encantar, tenien qualitat, no s'assemblen en res a aquestes de Céleste.

Fa un parell d'anys vaig voler llegir-me "A la recerca del temps perdut", i vaig començar "Pel camí de Swan", però no vaig arribar a acabar-me-la. Crec recordar que va ser l'ambientació social dels personatges que va fer que no m'atrapés la novel.la, i no sé si és bo però no em forço a llegir res que el sentit de la lectura no em dugui a llegir-me un llibre fins a acabar-lo. Potser hauria de saber llegir segons quins llibres?

Bon dia de dimarts.

Joana ha dit...

Gràcies Gemma, no coneixia aquest llibre. Me l'apunte.

GEMMA ha dit...

Gràcies a tu Joana, per ser-hi.