dijous, 26 de novembre de 2009

Moussa

A uns quants grapats de quilòmetres d'aquí la vida es du diferent...


Entrevista realitzada pel periodista Victor Amela a Moussa Ag Assarid:

No sé la meva edat: vaig néixer en el desert del Sàhara, sense papers...! Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He sigut pastor dels camells, cabres, bens i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat de Montpellier. Sóc solter. Defenso als pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tant maco!

- És una fina tela de cotó: permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca la sorra, i a la vegada seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens anomenen els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos...

- Com elaboren aquest intens blau indi?

- Amb una planta anomenada índigo, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, pels tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuareg?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazigh (bereber), i el nostre alfabet és el tifinagh.

- Quants sou?

- Uns tres milions, i la majoria encara són nòmades. Però la població decreix... "Fa falta que un poble desaparegui per tal que sapiguem que existeix!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturem ramats de camells, cabres, bens, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat que és tan silenciós el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el bateg del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records d'infantesa en el desert conserva amb major nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Allí es troben les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn, nosaltres les duem a on hi ha aigua i herba... Així ho va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare... I jo. No hi havia cap altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt. Als set anys ja et deixen allunyar-te del campament, t'ensenyen les coses importants: ensumar l'aire, escoltar, agusar la vista, orientar-te pel sol i les estrelles... I a deixar-te dur pel camell, si et perds et durà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allí tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té un enorme valor!

- Aleshores aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allí, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allí ningú somia amb arribar a ser, perquè cadascú ja és!

- Què és el que més el va xocar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra. Em vaig espantar, clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ja, ja...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta manca de respecte vers la dona?, em vaig preguntar... Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: veure córrer l'agua... i em van entrar ganes de plorar.

- Quina abundancia, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit en cercar aigua! Quan veig les fonts de decoració aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un immens dolor...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, moriren els animals, vam caure malalts... Jo tenia uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mí! M'explicava històries i em va ensenyar a explicar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- Què va passar amb la seva familia?

- Vaig convèncer al meu pare de que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada día caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de dinar al passar davant de casa seva... Vaig entendre que: la meva mare m'estava ajudant...

- D'on va sorgir aquesta passió per l'escola?

- De que un parell d'anys abans havia passat pel campament del rally París-Dakar, i a una periodista se li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i li vaig entregar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: El Petit Príncep. I jo em vaig prometre que un día seria capaç de llegir-lo...

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat!

- Ah, el que més trobo a mancar aquí és la llet de camella... I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allí les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com cada cabra és diferent... Aquí, per la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el pitjor que li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no en teniu prou, us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa... En el desert no hi ha embussaments, i saps per què? Perquè allí ningú vol avançar a ningú.

- Relata'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- És cada día, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor, i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim el te. Sentats, en silenci, escoltem el bull... La calma ens invaeix a tots: els bategs del cor s'acompassen al pot-pot del bull...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotge, allí tenim temps.

6 comentaris:

Anna ha dit...

Emana pau només parlant, be, només llegint el que diu en una entrevista transcrita.
Al món hi ha gent realment especial i valuosa i que ens entestem a ignorar. Encara que veien com em aconseguit que funcioni el nostre món i com hem desgraciat els mons als que hem decidit fixar-nos... poder millor que continuem ignorant-los i així es preservaran solets sense la nostra "ajuda".
Encantadora entrevista.
Una abraçada.

Clidice ha dit...

hauria de ser obligat a totes les escoles una assignatura de reflexió sobre el valor del temps. I qui diu a totes les escoles, hauria de ser-ho a tot arreu, com abans tothom havia de parar a les 12 per resar l'àngelus, ens haurien de fer parar una estona cada dia, per aprendre a valorar el goig d'estar viu. Gràcies per penjar aquest text :)

garbi24 ha dit...

Al final ens acabem preguntant, qui es més feliç si ells amb poc o nosaltres intentant tenir tant

GEMMA ha dit...

Emana pau... móns....
Assignatura de reflexió...
Pensar sobre el tenir...

Aportacions profundes les vostres, ingredients a valorar.

Bon dia de divendres!

Joana ha dit...

El temps al rellotge corre sense parar i quan ens adonem ja l'hem perdut. Aturar el moment, sentir l'instat, contemplar un segon... són coses que ens permeten una major tranquilitat, però aquesta marxa frenètica en la que vivim és com un laberint sense sortida i no parem de donar-li voltes i més voltes malgastant el temps, sense pensar que és la gran meravella de l'existència.

GEMMA ha dit...

Evitem donar massa voltes, quin mareig!