dijous, 19 de novembre de 2009

Espai llunyà

"A l'espai s'anirà per no tornar" segons diu l'investigador i neurobiòleg español Javier de Felipe:

Existeix un experiment meravellós realitzat per la pròpia naturalesa quan els cetacis (balenes, dofins...) passaren del medi terrestre a l'aquàtic. Abans aquests mamífers caminaven pel terra i el seu canvi de medi va produir canvis corporals, però també cerebrals. Van aparèixer més circumvolucions. L'estructura íntima de la neoescorça també va canviar: enlloc d'haver sis capes com en els primats i altres espècies, hi ha cinc. I es va produir un altre seguit de modificacions en l'ultraestructura cortical: les connexions sinàptiques també van canviar. És un cas molt representatiu de com el pas d'un medi terrestre a un aquàtic, modifica el cervell, com altres òrgans...

El nostre estudi de l'escorça cerebral ha demostrat que quan un cervell es desenvolupa a l'espai, es produeixen un seguit de modificacions en els circuits sinàptics. Probablement ha passat alguna cosa semblant al que li va passar al dofí durant la seva adaptació al medi aquàtic. Així doncs, el cervell patirà un seguit de canvis molt profunds associats a la manca de gravetat que inclús podríen modificar la naturalesa humana.

Penso, encara que sembli una mica com a ciència-ficció, que quan l'home viatgi a l'espai llunyà no voldrà tornar. Si senzillament pensem en algú que neixés a la Lluna o en un altre planeta, amb una gravetat inferior a la terrestre, per exemple, set cops inferior, la seva massa muscular i esquelètica no estaria adaptada per caminar per la Terra quan tornés, seria com si pesés set cops més. És a dir que si un pesa trenta quilos equivaldria a més de dos-cents: se sentiria aixafat, no es podria moure.

Encara no coneixem quins són els efectes de llarga durada en una persona adulta. El temps màxim en l'espai es va batre a l'estació Mir: Valeri Poliakov va viure quatre-cents trenta set dies fora de la Terra, però és poc temps relativament.



Extret d'una conversa que li va fer l'Eduard Punset, si t'interessa saber-ne més, val la pena que entris aquí.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

si mai en tingués l'oportunitat, i ja fos velleta, em faria voluntària per alguna missió de no retorn. L'espai és l'única esperança de sobreviure com a espècie, ara, que serem? tampoc cal amoïnar-s'hi massa, serem el que hàgim de ser :)

Clidice ha dit...

ah! i molt bona la foto! :)

garbi24 ha dit...

MOlt bona teoria, doncs l'eser humà sempre es modifica

Cris ha dit...

Quan era petita i em preguntaven allò típic de "què vols ser de gran?" sempre responia: astronauta...
Després ja vaig veure que no ho podria ser mai, perquè només de donar dues voltes a qualsevol atracció d'una fira sortia marejada que feia tremolar!

Però l'espai sempre m'ha seguit fascinant...Potser perquè encara en sabem tant poc!

Genial l'article. I la foto...!!!!!

Una abraçada!

Joana ha dit...

Molt interessant el post, com sempre i la foto fantàstica.

Jo també vaig pensa alguna vegada, de menuda en ser astronauta però aleshores no pensava en la possibilitat de no retorn. Pensant-ho ara, no hi estaria mal, això de romandre a l'espai eternament com diu la 1ª comentarista.

Una abraçada

GEMMA ha dit...

Veig que hi ha moltes ganes de ser astronauta, que xulo!! Jaja!!!

Ja dic jo, que hauriem de poder viure dues vides, una per veure a què ens volem "dedicar", i l'altre per satisfer la decisió presa. I és que hi ha tant per poder escollir!

Mentre anirem modificant-nos...