dimecres, 11 de novembre de 2009

Esbarzers

Les mores i el seu ús com a tint, colorant:

S'anomena comunament esbarzer a un gènere vegetal que creix de manera arbustiva, amb els talls armats d'espines i que produeixen unes baies negres: les mores. Els esbarzers creixen espontàniament en les tanques i en els clars de bosc de totes les regions temperades. El gènere Rubus comprèn més de dues mil varietats. Es troben fins a la tundra polar, on els lapons utilitzen una varietat resistent als grans freds.

Durant la prehistòria, les mores constituïen una aportació per a l'alimentació. El mite nostàlgic a l'edat d'or evoca un món on les feres eren pacífiques i l'esbarzer destilava mel... El tint de mores segurament es deu haver emprat des del neolític, però no ens ha arribat cap prova al respecte. No obstant alguns papirs egipcis les citen a partir dels primers segles de la nostra era, combinades amb raïms verds picats, per tal d'obtenir tons propers a la púrpura.

A Occident, Plini explica que els gals utilitzaven baies de nabius i de grosella per tenyir de morat les peces de vestir dels esclaus. Però el tint amb mores o qualsevol altre fruit vermell, contrariament al provinent del múrex, no resisteix ni a la llum ni als rentats. Les poblacions de l'edat mitjana només les empraven per tints domèstics. Però en el renaixement figura en el primer tractat de tints destinat als professionals que apareix a Venècia el 1584.

Gràcies als emisaris del govern anglès que visitaren l'imperi otomà a finals del s.XVII, se sap que les mores i altres fruits vermells tenyeixen la llana de catifes i de nombrosos teixits. Molt més lluny els inuit del Pacífic recollien baies on el seu suc servia no només per tenyir els tèxtils sinó també la fusta de les màscares rituals. A l'Amèrica del nord, els indis tlingit sobretot se servien d'elles per colorejar els fils de la llana que empraven en els seus brodats, i és a la mora a la qui es deu els tons encara vius de moltes pintures morals antigues, mentre que les fetes amb tints moderns han virat a tons marró groguenc.



Per cert, la melmelada de mores m'encanta, però no dic el mateix de les enutjoses punxes dels esbarzers.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Interessant aquesta informació, no ho havia rumiat mai :) a mi també m'agrada la melmelada, i és una bona cosa passar-te una tarda amb criatures collint-ne, malgrat les punxes :)

garbi24 ha dit...

Ara entenc perquè de petits ens quedaven aquelles mans horribles de brutes.....

Siempre al filo de lo pisable ha dit...

Hola Gemma!

Interesatissim com sempre...
A l'estiu vaig fer melmelada de mores, i vaig al·lucinar amb el color tant intens del liquid que despres es transformaria en melmelada.

Diuen que de vegades les afegeixen a alguns vins per que tinguin mes tanins.

Per cert, ja he vist el correu del comte que mai m'enrecordo de mirar. Us he contestat.

Un peto ben fort

Esther

GEMMA ha dit...

Jo tampoc sabia del seu ús com a pigment, i també em va venir a la memòria com em quedaven els dits quan recollia aquests fruits, quan de petits els recolectàvem en excursions vàries.

Suposo que les altres fruites del bosc també se h'na fe un ús semblant, ja m'informaré. Com les gerds, que per cert també són exquisites!

Bon dia de dijous, macos!

PD: Ok, Esther, petons.

Joana ha dit...

Sempre m'entere de coses superinteressants al teu blog, voldria entrar a diari, però moltes vegades el temps no m'ho permet. És per això que quan et visite, no me'n puc sortir.

GEMMA ha dit...

Joana, jo també aprenc de tu, sàpigues que el teu blog té sensible màgia, i m'agrada.