dimecres, 17 de juny de 2009

Estoïcisme

La qüestió ètica que preocupava als estoics del segle IV a.c era la manera com s'havia de reaccionar davant del sentiment preponderant de fatalisme que comportava viure en un imperi rigosorament controlat. No podien canviar gaires coses de la seva vida quotidiana, de manera que van decidir canviar l'actitud que prenien davant de la vida mateixa. Era l'únic control personal que els quedava. El que els estoics van plantejar va ser un distanciament emocional de la vida. D'aquesta actitud en van dir "apathia", i pels estoics l'apatia era una virtut, cosa que els va convertir en la riota a les tavernes de l'època. Els estoics estaven disposats a sacrificar algunes menes de felicitat per tal d'evitar la infelicitat que comportaven les seves passions. Actuaven sempre sobre la base de la raó, mai de la passió, i per tant es consideraven a ells mateixos les úniques persones realment felices, cosa que és com dir que eren in-feliços.

En la història següent, el senyor Cooper demostra una forma moderna d'estoïcisme: l'estoïcisme per poders.

Els Cooper van ser acompanyats fins a la consulta del dentista, on el senyor Cooper va deixar clar que tenia moltíssima pressa.
- Res de filigranes, doctor - li va ordenar-. Res d'anestèsia , agulles ni coses d'aquestes. Vostè arrenqui el queixal i llestos.
- Tant de bo tingués més pacients tan estoics com vostè -va dir el dentista admirat-. A veure, quin queixal és?
El senyor Cooper es va girar cap a la seva dona:
- Obre la boca amor meu.




Mira'l ell, es nota que la boca no és seva!!

(Il.lustració de Mariona Cabassa, m'encanta la seva combinació de colors)

2 comentaris:

Joan ha dit...

Ser estoic al segle IV, era una forma de vida intel•ligent a la vegada que difícil i que requeria de molta practica, avui dia crec que hi ha gent que a lo millor ho es i no ho sap, qualsevol monjo budista, zen o altres del club, si els observes be estan en un estat te apatia, però que en realitat no ho es, es prescindir duran molta estona de tot lo que els envolta, si lo que els envolta no es un entorn feliç no tindria sentit estar amb aquest estat però com que no ho es te tot el sentit del mon.
No podrien ser estoics gent con St. Joan de la Creu i altres de vida monacal que es pesaven tot el dia resant censa pensar en res mes??.

good

Joan :-))

Quin rotllo¡¡¡¡¡¡¡

GEMMA ha dit...

Hola Joan, rotllo?? Que va!! It's good. Benvinguda la teva nova aportació.

Els extrems no són bons ni recomanables, llegeixo en un text que l'ètica dels estoics diu que "ser feliç és ser virtuós" i penso que per tant si per ser-ho cal ressignar-se doncs serà pel bé de la circumstància, està clar que un ha de saber adaptar-se, però sense prescindir dels epicurs! Moure's sempre dins el marge del bon equilibri entre la raó i el plaer, una feina diària!

Bon dia tingui!!