dilluns, 23 de febrer de 2009

Nushu

Contrabandistes de les paraules:


Els peus de Yang Huanyi havien estat atrofiats a l'infància. A tombs va caminar la seva vida. Va morir la tardor de l'any 2004, quan estava gairebé per complir un segle. Ella era l'única coneixedora del Nushu, el llenguatge secret de les dones xineses. Aquest codi femení venia de temps antics. Expulsades de l'idioma masculí, que elles no podien escriure, havien fundat el seu propi idioma, clandestí, prohibit als homes. Nascudes per ser analfabetes, havien inventat el seu propi alfabet, fet de signes que simulaven ser adorns i eren indesxifrables pels ulls dels seus amos. Les dones dibuixaven les seves paraules en robes i ventalls. Les mans que les bordaven no eren lliures. Els signes si.

Escrit per Eduardo Galeano, extret del seu llibre "Espejos. Una historia casi universal", molt recomanable, una manera particular de veure el món, exposada a partir d'un seguit de textos curts, d'estil amè i interesant lucidesa. Ja en transcriuré més a mida que els vagi llegint. De fet l'altre dia ja en vaig posar un en un post, el de Lunae dies.

Hi ha fets reals, com aquest llenguatge de dones, que explicats així tenen un cert aire de conte de fades però per contra desencanten.

5 comentaris:

Gemma ha dit...

Que fort! o sigui que la mare que tenia fill i filla, només podia transmetre aquest peculiar idioma a la seva filla. Imagino que per ells era una actitut/manera de fer normal. Saps no? ells (homes) s'ho perden, d'altra banda si no fos per aquesta causa no haguéssin ideat aquest idioma-còmplice.
P.D. No creus que segons qui xerra és millor que calli i s'hi ha de parlar que ho faci amb signes, jaja?
Fins demà,GEMMA. Petonets.

GEMMA ha dit...

Vols dir emprar la mímica? Bé, segons com, pot ser molt més divertit. Però per aquí millor que ho fem combinant les lletres, no et sembla? Jaja! Petons

Gemma ha dit...

Si, aquí una maravellosa combinació de lletres i creativitat sempre seran millors que les mímiques.
Quan he escrit l'anterior missatge tenia al costat una d'aquelles persones que no callen ni sota l'aigua. Ha sigut com una petita venjança, de fet m'ha preguntat fins hi tot com es que tenia un somriure irònic de cop i volta i llavors he pensat "si tu sabèssis", pobreta, és bona noia, però no calla.

Siempre al filo de lo pisable ha dit...

Hola maca!

Que maco...sembla realment cosa de fades!
Penso que tenim molta sort de ser qui som, i de viure on vivim...

Gràcies per compartir coses tan maques com aquesta.

Petons

GEMMA ha dit...

Gràcies a tu. Un plaer llegir-te, llegir-vos. Petons Esther!