dimecres, 30 de desembre de 2009

Aventurar-se

Intenta-ho un cop, així perdràs la por de fer alguna cosa. Intenta-ho dos cops, així aprendràs a fer-ho. Intenta-ho tres cops, així sabràs si t'agrada fer-ho o no.


A partir del quart cop ja em diràs el què. Ànim!

dilluns, 28 de desembre de 2009

Fina

Ella és Blossom Dearie, cantant de jazz que ens va deixar el mes de febrer d'aquest any que ja s'acaba. I sí que, com diuen, recorda a la Stacey Kent, té un estil proper, les dues vesteixen una veu de dolça finura.



No vaig a ballar, no m'ho demanis
No ballaré, senyor/a, amb tu
El meu cor no deixarà fer als meus peus les coses que deuen fer...


Segurament és degut a que li provoca massa pessigolleix intern, quina llàstima!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Landscapes

Que t'inspira aquesta obra?


Ahir vaig veure anunciada una exposició que fa aquests dies l'artista Miquel Gelabert, desconegut per mi, a la Fundació Arranz-Bravo, de L'Hospitalet. Les obres mostrades en la seva presentació em van cridar enormement, per les seves composicions colorístiques on hi juga de manera clara una calmada i aparent simplicitat. M'agrada l'estètica dels seus paisatges.

Al seu bloc pots contemplar obra seva, fer un tast previ i si vols veure l'obra en directe, ja saps! Jo si que miraré d'anar-hi, tinc ganes de percebre-les d'aprop.

(A l'imatge Landscape (v 19.0), 2009, oli sobre tela, díptic, 200 x 400 cm)

dimarts, 22 de desembre de 2009

Imaginari

- Escolta'm...
- Sh..., no em despertis! T'estic somiant.



Fantàstica ficció; recreatives quimeres.

(L'escrit és d'Oriol Serrà.)

dilluns, 21 de desembre de 2009

Prioritat

Avui plou...


(Imatge del fotògraf francès Robert Doisneau)

divendres, 18 de desembre de 2009

Malaquita

Encara que els pigments i substàncies tintòries que permeten obtenir blaus o morats són escasssos, la carència és més marcada en el cas del verd. Pel que fa als pigments, es compten amb els dits de la mà: la malaquita, el verdgris i alguns altres derivats del coure, de les terres verdes. I pel que fa als tints vegetals: res. Cap planta conté pigments capaços de tenyir teixits amb un verd franc i que resisteixi la llum i els rentats, davant d'aquest fet els homes aprengueren a obtenir verd afegint groc al blau, o blau al groc. El que ens sembla senzill avui en dia, en realitat va exigir una autèntica recerca i sens dubte molts intents. Doncs en la percepció dels colors que té la major part de les cultures, el verd se situa a prop del blau o es confon amb ell, i el groc es percep com molt allunyat d'aquest to.

La malaquita és una pedra d'un formós verd viu, definida pels geòlegs com un carbonat bàsic de coure natural. Es forma en els jaciments de coure, sovint associada amb l'atzurita, i es presenta generalment en concrecions de formes rodones. Els llocs d'extracció més coneguts són els dels Urals, però es troba en tots els continents. A Occident, s'ha designat a la malaquita amb el nom de "verd de muntanya".

Egipte, molia la malaquita dels seus jaciments del desert oriental i de l'oest del Sinaí, per utilitzar-lo com pigment des del III mil.leni aC. Lluminosa en la penombra i d'una estabilitat notable a la llum, la malaquita regnà, barrejada amb ou o amb saba d'acàcia, en les decoracions de les tombes i dels papirs. Els egipcis els atribuïen virtuts curatives i se servien d'elles com a maquillatge, barrejada amb greixos animals.

A Xina, la malaquita es va utilitzar en la pintura de paisatges des de la més llunyana edat antiga. Des del s.V aC al s.III dC va servir també per fabricar tintures de color verd que gaudiren de gran popularitat quan la Xina confucionista es va allunyar de la policromia. La paleta autoritzada es reduïa al blau (atzurita) i al verd (malaquita). Els pintors aleshores es van concentrar en els mil matissos d'aquests dos tints.

La India importava la malaquita del Turquestan per les seves pintures murals, i aquest pigment va formar part de la paleta de base dels manuscrits il.luminats. Els artistes budistes tibetans, aficionats als colors vius, la molien toscament com l'atzurita, per tal d'atenuar el seu to.

Els pintors de l'edat mitjana occidental recuperaren la malaquita per embellir les seves il.luminacions amb magnífics tons verds. A partir del renaixement fins finals del s.XVIII era apreciada pels pintors però van evitar de matitzar-la amb d'altres pigments, doncs es va revelar poc estable i feia virar els colors. A principis s.XIX a Occident va ser substituïda definitavament pel verd de crom i només es va utilitzar per l'escultura de figuretes i per a joies. Però a la Xina va seguir sent molt apreciada pels pintors.

És un pigment car i és per això que es reserva per a petites superfícies.



M'agrada el seu to!

dijous, 17 de desembre de 2009

Impuls

A veure que et sembla el sofiacudit següent:

Advoca per la idea que homes i dones són essencialment diferents. El primer home no estava sotmès a conceptes socials i el seu impuls, per tant, era innat:

Déu s'apareix a Adam i Eva al paradís i anuncia que té dos dons, un per a cadascun, i que voldria que decidissin quin do es queden l'un i l'altre. Els diu:
- El primer do és la capacitat de pixar dret.
Impulsivament, Adam crida:
- Pixar dret? Òndia! Això deu ser molt guai! Jo vull aquest.
- D'acord- diu Déu-. Aquest és per a tu, Adam. Eva, tu et quedes l'altre: els orgasmes múltiples.


dimarts, 15 de desembre de 2009

Obsequi

M'agrada el que diuen aquestes línies: Aprenguem a mirar la cara oculta del sentit, perquè les coses i sobretot els objectes poden tenir més d'un significat, tan sols s'han de treure del seu context.


I les imatges del fotògraf Chema Madoz, en són un exemple.

Trobar-me davant dels seus impactes visuals em genera espontanis i deliciosos recorreguts sense rumb, i certifico un cop més que la poesia engrandeix els sentits de l'ànima.

Idees sorprenents per poder regalar-nos aquestes festes.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Tònic

Quan vaig començar a estimar-me, tot en el meu interior es va tranquil.litzar. Va ser maco. Molt maco.
De Kim McMillen.

Un confiat reconstituent.

(Foto de Steve Zimmermann)

divendres, 11 de desembre de 2009

Jardí d'hivern

Va ser ja fa un temps, quan escoltant la lletra de Jardin d'hiver, vaig descobrir la veu i la música de Henri Salvador, i vés per on que ahir vaig topar amb la següent versió de Stacey Kent, i com que m'al.lucina la seva dolça veu, haig de posar-la avui aquí:



M'agrada el sol verd...
en el meu jardí d'hivern...


Per a mi, la veu de la Stacey, és una companyia d'immensa tendresa.

Et desitjo un preciós cap de setmana.

dijous, 10 de desembre de 2009

Efecte

En aquests moments...


senzillament em ve de gust transportar-me, només, per les sensacions d'aquesta imatge.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Tranquil.litat

Hi ha una màxima àrab que m'encanta:
De l'arbre del silenci penja el seu fruit; la tranquil.litat.


(Fotografia de Melinda Podor)

dimarts, 8 de desembre de 2009

Esfera

Veient un dels documentals de Cosmos, del magnífic Carl Sagan, aquest explicava entre d'altres interessants coneixements el primer càlcul de la longitud de la circumferència de la Terra:

Eratòstenes, nascut a Cirene (Líbia) l'any 284 aC i mort a Alexandria el 194 aC, va ser el primer científic de la història de la humanitat en mesurar amb bastanta precisió la circumferència del nostre planeta, en una època en la que molt poca gent pensava que el món no era pla com una taula.

Però, com ho va fer i en què es va basar per prenre la mida del radi de l'esfera terrestre?
Doncs, senzillament va pensar, que dos estaques clavades verticalment en el terra, a una distància de varis quilòmetres, sobre un mateix meridià, donarien ombres diferents a una mateixa hora en virtut de la curvatura de la superficie del planeta.

Va emprar un mètode trigonomètric: En el solstici d'estiu els raigs solars incideixen perpendicularment sobre Siena (avui Asuan, Egipte). A Alexandria, més al nord, mesurant l'altura d'un edifici i la longitud de l'ombra que projecta, es pot determinar l'angle format amb el pla de l'eclíptica, en el que es troben el Sol i la ciutat de Asuan, angle que és precisament la diferència de latitud entre ambdues ciutats. Coneguda aquesta, resta medir l'arc de circumferència i extrapolar el resultat a la circumferència complerta (360º).

dilluns, 7 de desembre de 2009

Carpeta

He elaborat una carpeta (45x35cm) folrada amb diferent paper en cadascuna de les seves dues cares:


Per guardar-hi documentació vària, no discrima!

divendres, 4 de desembre de 2009

Incorpori

Paolo Fresu i el seu univers...



Se m'endu a un espai eteri.

dijous, 3 de desembre de 2009

Funàmbul

L'equilibrista lliscava per la corda. Mantenia l'equilibri subjectant un paraïgues de colors. La corda es va trencar i es va fer un gran silenci. Lentament, com si d'una ploma es tractés, va descendre fins el terra.


Em fa pensar en la nostra desitjada i cercada estabilitat personal. En l'estat de pau interior, un se sent com una ploma.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Castanyer

Aquest gran arbre, que pot arribar als 30 metres d'alt, habita boscos de baixa muntanya de l'Europa templada; i es cultiva a Amèrica del Nord, Europa i nord d'Àfrica.

El castanyer s'ha explotat i cultivat per tres raons: la seva fusta permet fer una ebanisteria de qualitat; les castanyes i la seva farina han salvat de la fam a nombroses poblacions especialment, a França; i finalment i sobretot, la seva riquesa en tanins en els arbres de més de cinquanta anys ha estat explotada per tinters i curtidors, doncs l'escorça, les fulles i els eriços del castanyer poden tenyir.

Aquests dos oficis (tinters i curtidors) necessiten substàncies per tal de preparar les fibres pel bany de tint (adquirir remenjant) i per curtir els cuirs, i l'alum és un producte eficaç per aquestes feines però es tracta d'un remenjant costós que es reservaba pels tints de luxes. Els tinters van intentar substituir l'alum per productes locals, com el tàrtar, la cal, el vinagre o l'orina. Però resulta que van ser les cendres del castanyer les que produiren els millors remenjants i aquesta espècie va començar a ser explotada intensivament.

Les fulles del castanyer donen colors beix, marró, i junt a ferro dóna colors grisos i negres. De fet, de les fulles recolectades a la primavera s'obtenen tons beixos, i de les de finals d'estiu en resulta un marró més càlid. En l'imperi otomà, es combinaven els tints grocs provinents de les fulles del castanyer amb l'anyil per tal d'aconseguir verds.

El descobriment de procediments d'extracció del taní a principis del segle XIX va dur a les industries del curtit a fer un ús intensiu de la fusta de castanyer, mentre que els tinters aprengueren a utilitzar-lo com primer bany, realitzant el segon amb fusta de campetx, per fer negres sobre cotó.

Els tints provinents del castanyer són molt sòlids i resisteixen a la llum i als rentats.

Les castanyedes es desenvoluparen considerablement vers 1950. Per desgràcia, la sobreexplotació i les malalties mataren els boscos i el castanyer, es diu, que és cada cop més una espècie en vies d'extinció.



Per cert, aquest cap de setmana cercava castanyes, per fer un puré castanyer, i no en vaig trobar prop de casa, quina llàstima, serà en una altra ocasió.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Fragància

Explica una antiga llegenda que, en temps remots, el Pensament havia estat una de les flors boscanes de més agradable perfum. A la recerca d'aquella flor, la gent calcigava les prades, tot fent malbé l'aliment del bestiar. Quan la flor va adonarse'n, va començar a pregar amb humilitat que se l'alliberés del seu aroma a fi de salvar l'herbei que el bestiar necessita.


Pobre aroma...

dilluns, 30 de novembre de 2009

Enjogassar-se

Brendan Gill, crític nord-americà, va dir en una ocasió: No existeix cap evidència que demostri que la vida és alguna cosa sèria.

divendres, 27 de novembre de 2009

Fugaç

D'allò conegut, en aquest cas la sorra, pot sorgir una meravellosa expressió de sorprendre'ns. L'espectacle següent és una nova proposta visual, plena de fina màgia creativa:



Bon cap de setmana.

dijous, 26 de novembre de 2009

Moussa

A uns quants grapats de quilòmetres d'aquí la vida es du diferent...


Entrevista realitzada pel periodista Victor Amela a Moussa Ag Assarid:

No sé la meva edat: vaig néixer en el desert del Sàhara, sense papers...! Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He sigut pastor dels camells, cabres, bens i vaques del meu pare. Avui estudio Gestió a la Universitat de Montpellier. Sóc solter. Defenso als pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.

- Quin turbant tant maco!

- És una fina tela de cotó: permet tapar la cara en el desert quan s'aixeca la sorra, i a la vegada seguir veient i respirant al seu través.

- És d'un blau bellíssim...

- Als tuareg ens anomenen els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos...

- Com elaboren aquest intens blau indi?

- Amb una planta anomenada índigo, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, pels tuareg, és el color del món.

- Per què?

- És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.

- Qui són els tuareg?

- Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és l'amazigh (bereber), i el nostre alfabet és el tifinagh.

- Quants sou?

- Uns tres milions, i la majoria encara són nòmades. Però la població decreix... "Fa falta que un poble desaparegui per tal que sapiguem que existeix!", denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.

- A què es dediquen?

- Pasturem ramats de camells, cabres, bens, vaques i ases en un regne d'infinit i de silenci...

- De veritat que és tan silenciós el desert?

- Si estàs a soles en aquell silenci, sents el bateg del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se a un mateix.

- Quins records d'infantesa en el desert conserva amb major nitidesa?

- Em desperto amb el sol. Allí es troben les cabres del meu pare. Elles ens donen llet i carn, nosaltres les duem a on hi ha aigua i herba... Així ho va fer el meu besavi, i el meu avi, i el meu pare... I jo. No hi havia cap altra cosa en el món més que això, i jo era molt feliç!

- Sí? No sembla molt estimulant...

- Molt. Als set anys ja et deixen allunyar-te del campament, t'ensenyen les coses importants: ensumar l'aire, escoltar, agusar la vista, orientar-te pel sol i les estrelles... I a deixar-te dur pel camell, si et perds et durà a on hi ha aigua.

- Saber això és valuós, sens dubte...

- Allí tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té un enorme valor!

- Aleshores aquest món i aquell són molt diferents, no?

- Allí, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d'estar junts! Allí ningú somia amb arribar a ser, perquè cadascú ja és!

- Què és el que més el va xocar en el seu primer viatge a Europa?

- Vaig veure córrer a la gent per l'aeroport... En el desert només es corre si ve una tempesta de sorra. Em vaig espantar, clar...

- Només anaven a buscar les maletes, ja, ja...

- Sí, era això. També vaig veure cartells de noies despullades: per què aquesta manca de respecte vers la dona?, em vaig preguntar... Després, a l'hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: veure córrer l'agua... i em van entrar ganes de plorar.

- Quina abundancia, quin malbaratament, no?

- Tots els dies de la meva vida havien consistit en cercar aigua! Quan veig les fonts de decoració aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un immens dolor...

- Tant com això?

- Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, moriren els animals, vam caure malalts... Jo tenia uns dotze anys, i la meva mare va morir... Ella ho era tot per a mí! M'explicava històries i em va ensenyar a explicar-les bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.

- Què va passar amb la seva familia?

- Vaig convèncer al meu pare de que em deixés anar a l'escola. Gairebé cada día caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de dinar al passar davant de casa seva... Vaig entendre que: la meva mare m'estava ajudant...

- D'on va sorgir aquesta passió per l'escola?

- De que un parell d'anys abans havia passat pel campament del rally París-Dakar, i a una periodista se li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i li vaig entregar. Me'l va regalar i em va parlar d'aquell llibre: El Petit Príncep. I jo em vaig prometre que un día seria capaç de llegir-lo...

- I ho va aconseguir.

- Sí. I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.

- Un tuareg a la universitat!

- Ah, el que més trobo a mancar aquí és la llet de camella... I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allí les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d'una altra, com cada cabra és diferent... Aquí, per la nit, mireu la tele.

- Sí... Què és el pitjor que li sembla d'aquí?

- Teniu de tot, però no en teniu prou, us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un banc, i hi ha ànsia de posseir, frenesí, pressa... En el desert no hi ha embussaments, i saps per què? Perquè allí ningú vol avançar a ningú.

- Relata'm un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.

- És cada día, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor, i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd...

- Fascinant...

- És un moment màgic... Entrem tots a la tenda i bullim el te. Sentats, en silenci, escoltem el bull... La calma ens invaeix a tots: els bategs del cor s'acompassen al pot-pot del bull...

- Quina pau...

- Aquí teniu rellotge, allí tenim temps.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Inicis

La bicicleta en els seus inicis duia prospecte!

Desitjós de crear una màquina que es mogués per sí sola, l'home va idear des de temps antics nombrosos artilugis autòmates i altres que es desplaçaven mitjançant la força muscular. Fruit d'aquells experiments va néixer el 1817 el germen del que després serà la nostra actual bicicleta.


Era l'any 1817 quan el fill d'un magistrat molt influent en el gran ducat de Bade, de nom Carl Friedrich Christian Ludwig Drais von Sauerbrom, es trobava ocupat en fabricar un artilugi que li tragués la son: es tractava d'una màquina que es movia ajudada per la tracció muscular que exercía el seu genet. Aquesta màquina es desplaçava gràcies a dues pesades rodes de ferro, va ser batejada pel seu creador com a Draisiana, l'antecedent de la nostra actual bicicleta.

El 1818 en cada màquina que es venia, el baró de Drais adjuntava un prospecte en el que indicava la forma de “conduir el velocípede”:

“Després de colocar-se més o menys en la posició que es mostra en el dibuix, colzes oberts i el cos lleugerament inclinat cap endavant, s'afirmen els braços sobre el volant i s'intenta guardar l'equilibri. El timó conductor, fàcil de moure, se subjecta amb les dues mans i serveix per dirigir la nostra carrera a voluntat, però de manera que les rodes vagin, el més possible, en línea recta; aquest procediment s'executa amb l'ajuda de les mans, ja que la part de l'avantbraç que està en contacte amb el colze, deu ser el mòbil essencial de l'equilibri, com les mans deuen ser-ho de la direcció; és precís doncs acostumar-se a realitzar amb tacte aquest exercici, posant la major part de les atencions".

(A la imatge una draisiana)

dimarts, 24 de novembre de 2009

Activar

Volent esbrinar el perquè del títol de l'exposició que vaig veure aquest cap de setmana a CaixaFòrum, Cosmètica dogmàtica, he sabut que el propi comissari, l'artista Luis Gordillo, ha dit que senzillament és un joc de paraules, que de cosmètica si que segurament n'hi ha però no pas de dogmàtica. Podria ser doncs una possible provocació, dic jo, com una mena d'encreuat servit a l'espectador per tal que treballi una mica, que dedueixi que l'art no és només un m'agrada o no m'agrada, té moltes més arestes. I és que sento algun cop que l'art és alguna cosa com ara "això també ho sé fer jo; què fàcil; jo ho faria millor; quina me etc..." junt a un to despectiu en els comentaris, que respecto però no comparteixo, doncs no crec que s'hagi de valorar o considerar una obra d'art segons l'escala de grau de dificultat.

Sort que en el tríptic de l'exposició, a l'entrevista que li fan a en Luis Gordillo, ell aclareix les intencions:
- Què espera que el públic vegi en aquesta exposició?
- Pel gran públic que acut a veure exposicions d'art seria més que suficient que l'exposició els activés d'alguna manera. No és necessari comprendre-ho tot. M'agradaria que es fecin preguntes, que assumissin l'estranyesa de forma positiva i activa. I, a ser possible, que gaudissin i es divertissin.


I és que sentia també: "Sembla que m'estiguin prenent el pèl" de la veu d'algú que veia les obres de l'exposició. Doncs sí, no passa res, també pot ser una possible intenció, pensava jo, perquè provocar una reacció és un efecte de l'art i de qualsevol mitjà d'expressió.

L'art se sent, genera una emoció, desperta una vibració, mou per dins, fa reaccionar en diferents graus i per tant sempre s'origina una particular sintonia amb l'obra en qüestió.


L'art s'ha d'entendre? S'ha d'intel.lectualitzar?...

dilluns, 23 de novembre de 2009

Reformular

Dins de la filosofia del llenguatge ordinari trobem a Ludwig Wittgenstein i els seus seguidors de la Universitat d'Oxford de mitjans del segle XX que van afirmar que les qüestions filosòfiques clàssiques -el lliure albir, l'existència de Déu, etc...- eren desconcertants només perquè estaven plantejades en un llenguatge confús i confusionari. I és que les paraules ens poden enganyar i fer-nos categoritzar erròniamnet les coses.

La història següent és un exemple sobre aquesta idea:

Una jove parella casada es trasllada a un pis nou i decideix tornar a empaperar el menjador. Van a veure un veí que té un menjador de la mateixa mida i li pregunten:
- Quants rotllos de paper vas comprar quan vas empaperar el menjador?
- Set- contesta.
La parella, doncs, compra set rotllos d'un paper caríssim i comença a empaperar. Quan arriben al final del quart rotllo, el menjador ja està acabat. Empipats, tornen a casa del veí i li diuen:
- Hem seguit el teu consell, però ens han sobrat tres rotllos!
- O sigui -diu el veí- que a vosaltres també us ha passat...



I és que molts cops no sabem formular preguntes, suposem massa i ens confonem. Ups!

divendres, 20 de novembre de 2009

Paradisíac

Si no saps a on vas, acabaràs en un altre lloc.
Proverbi àrab


Però potser aquest altre lloc m'agrada més.

dijous, 19 de novembre de 2009

Espai llunyà

"A l'espai s'anirà per no tornar" segons diu l'investigador i neurobiòleg español Javier de Felipe:

Existeix un experiment meravellós realitzat per la pròpia naturalesa quan els cetacis (balenes, dofins...) passaren del medi terrestre a l'aquàtic. Abans aquests mamífers caminaven pel terra i el seu canvi de medi va produir canvis corporals, però també cerebrals. Van aparèixer més circumvolucions. L'estructura íntima de la neoescorça també va canviar: enlloc d'haver sis capes com en els primats i altres espècies, hi ha cinc. I es va produir un altre seguit de modificacions en l'ultraestructura cortical: les connexions sinàptiques també van canviar. És un cas molt representatiu de com el pas d'un medi terrestre a un aquàtic, modifica el cervell, com altres òrgans...

El nostre estudi de l'escorça cerebral ha demostrat que quan un cervell es desenvolupa a l'espai, es produeixen un seguit de modificacions en els circuits sinàptics. Probablement ha passat alguna cosa semblant al que li va passar al dofí durant la seva adaptació al medi aquàtic. Així doncs, el cervell patirà un seguit de canvis molt profunds associats a la manca de gravetat que inclús podríen modificar la naturalesa humana.

Penso, encara que sembli una mica com a ciència-ficció, que quan l'home viatgi a l'espai llunyà no voldrà tornar. Si senzillament pensem en algú que neixés a la Lluna o en un altre planeta, amb una gravetat inferior a la terrestre, per exemple, set cops inferior, la seva massa muscular i esquelètica no estaria adaptada per caminar per la Terra quan tornés, seria com si pesés set cops més. És a dir que si un pesa trenta quilos equivaldria a més de dos-cents: se sentiria aixafat, no es podria moure.

Encara no coneixem quins són els efectes de llarga durada en una persona adulta. El temps màxim en l'espai es va batre a l'estació Mir: Valeri Poliakov va viure quatre-cents trenta set dies fora de la Terra, però és poc temps relativament.



Extret d'una conversa que li va fer l'Eduard Punset, si t'interessa saber-ne més, val la pena que entris aquí.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Llibreta

Enquadernació de tapa solta, feta seguint els passos de la tècnica clàssica del cosit amb telar, i conformat amb les peces tradicionals (tarlatana, capçades, manxa, punt de llibre...).


I les tapes estan folrades amb paper fet a mà.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Propi

En el fons de nosaltres mateixos sempre tenim la mateixa edat. De l'escriptor britànic Graham Greene.


M'agrada com està expresat. I és que és veritat que a la nostra identitat interior no li apreciem l'edat, referent a aquella sensació que sentim sempre de que encara som aquell nen/a que vam ser un dia, i que seguirem sent fins al final.

Reconeixe'ns, una fidelitat individual que ens és pròpia.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Hanne

Ella és la noruega Hanne Hukkelberg, una cantautora de música experimental que aquests dies està presentant el seu darrer treball, i aquesta peça en forma part:



La trobo diferent, original, m'ha cridat l'atenció.

Potser també t'agrada.

divendres, 13 de novembre de 2009

Substancial

Avui, com vaig fer ahir, exposo paraules escrites per Schopenhauer en El arte del buen vivir. He vist que existeix una web dedicada al pensament i obra d'aquest filòsof alemany, on a més d'un fòrum, si t'interessa podries baixar-te e-books.

Pel benestar de l'individu i fins i tot per a tota la seva manera de ser, allò principal és el que es troba en ell o es produeix en ell. Així doncs, les mateixes circumstàncies, els mateixos aconteixements exteriors afecten a cada individu de diferent manera, i encara que estiguin col.locats en un mateix ambient, cadascú viu en un món distint. Perquè només té directament relació amb les seves pròpies percepcions, amb les seves pròpies sensacions i amb moviments de la seva pròpia voluntat. El món en que viu cadascú, depèn de la manera de concebre'l, la qual cosa difereix en cada cervell.

(...) El que un home és en si mateix, el que l'acompanya en la soledat i allò que ningú pot donar-li ni treure-li, és indubtablement més essencial per ell que tot el que pot posseir o el que pot ser a ulls dels demés. Un home de talent, en la soledat més absoluta, troba en els seus propis pensaments i en la seva pròpia imaginació amb què divertir-se agradablement, mentre el ser limitat, per més que varii de festes, d'espectacles i de diversions, no arribarà a sofocar el tedi que l'atormenta. Un caràcter bo, moderat i dolç, podrà estar content en l'indigència, mentre que totes les riqueses no poden satisfer a un caràcter àvid, envejós i pervers. En quan l'home dotat amb permanència d'una individualitat extraordinària, espiritualment superior, aquest pot prescindir de la majoria dels gaudiments al que l'home aspira generalment; a més no són per a ell més que un trastorn i un pes.

I Sòcrates deia veient alguns objectes de luxe exposats per a la venta: "Quantes coses hi ha que jo no necessito!".

Fàcil és, doncs, veure clarament, com la nostra felicitat depèn del que som, de la nostra individualitat, mentre que sovint només es té en compte sinó allò que tenim o el que representem. Així doncs la condició primera i més essencial per a la felicitat és que existim, la personalitat.



L'essència, essencial.

(Il.lustració d'Alex Williamson)

dijous, 12 de novembre de 2009

Anhels

Schopenhauer en El arte del buen vivir, on parla sobre la condició humana, fa unes deliberacions del tot interessants i coincidents. Aquesta, és una de les que llegia ahir nit:

Ens ocorre, sovint, a la vida, el que li passa al viatger: a mida que avança, els objectes prenen formes diferents de les que ostentaven de lluny, i es modifiquen, per dir-ho així, a mida que un s'aproxima a ells. Ocorre, així, principalment amb els nostres desitjos. Molts cops trobem una altra cosa, de vegades millor de la que cercàvem; d'altres cops el que buscàvem ho trobem per un camí completament diferent del que inútilment hem seguit fins aleshores. Altres cops, allí on pensàvem trobar un plaer, una felicitat, una alegria, se'ns presenta un ensenyament, una explicació, un coneixement, és a dir, un bé durable i real en comptes d'un bé passatger i enganyós.


Quant que m'agrada el que diu, que cert és. I qui no ho ha experimentat, descobrint-se amb un valuós equipatge inesperat.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Esbarzers

Les mores i el seu ús com a tint, colorant:

S'anomena comunament esbarzer a un gènere vegetal que creix de manera arbustiva, amb els talls armats d'espines i que produeixen unes baies negres: les mores. Els esbarzers creixen espontàniament en les tanques i en els clars de bosc de totes les regions temperades. El gènere Rubus comprèn més de dues mil varietats. Es troben fins a la tundra polar, on els lapons utilitzen una varietat resistent als grans freds.

Durant la prehistòria, les mores constituïen una aportació per a l'alimentació. El mite nostàlgic a l'edat d'or evoca un món on les feres eren pacífiques i l'esbarzer destilava mel... El tint de mores segurament es deu haver emprat des del neolític, però no ens ha arribat cap prova al respecte. No obstant alguns papirs egipcis les citen a partir dels primers segles de la nostra era, combinades amb raïms verds picats, per tal d'obtenir tons propers a la púrpura.

A Occident, Plini explica que els gals utilitzaven baies de nabius i de grosella per tenyir de morat les peces de vestir dels esclaus. Però el tint amb mores o qualsevol altre fruit vermell, contrariament al provinent del múrex, no resisteix ni a la llum ni als rentats. Les poblacions de l'edat mitjana només les empraven per tints domèstics. Però en el renaixement figura en el primer tractat de tints destinat als professionals que apareix a Venècia el 1584.

Gràcies als emisaris del govern anglès que visitaren l'imperi otomà a finals del s.XVII, se sap que les mores i altres fruits vermells tenyeixen la llana de catifes i de nombrosos teixits. Molt més lluny els inuit del Pacífic recollien baies on el seu suc servia no només per tenyir els tèxtils sinó també la fusta de les màscares rituals. A l'Amèrica del nord, els indis tlingit sobretot se servien d'elles per colorejar els fils de la llana que empraven en els seus brodats, i és a la mora a la qui es deu els tons encara vius de moltes pintures morals antigues, mentre que les fetes amb tints moderns han virat a tons marró groguenc.



Per cert, la melmelada de mores m'encanta, però no dic el mateix de les enutjoses punxes dels esbarzers.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Correcció

Per a qui encara no ha vist aquesta vinyeta d'en Forges:


A veure quin serà el quart gest que es posarà de moda, desitjo que sigui un de ben cordial.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Peculiar

Céleste Albaret va escriure Monsieur Proust. Les pàgines d'aquest llibre apleguen les seves memòries en relació a la seva vivència com a serventa de Marcel Proust durant els darrers deu anys de vida d'aquest reconegut escriptor francès.

Ella defensa que l'escriptor no va ser cap bitxo rar, perquè sembla ser que corre la veu que fou una persona excèntrica, és per això que ella un dia, ja gran, decideix dir la seva, per tal de defensar certa dignitat personal de l'autor de A la recerca del temps perdut.

La impressió que trec és que si que tenia una personalitat especial, era una persona d'accentuades punyetetes, de reaccions de nen mimat, de capricioses manies etc... que m'han cridat l'atenció. Capficat, això sí, en escriure una gran obra, i aquesta era la seva gran ocupació i preocupació.

Tot és molt subjectiu, està claríssim, i ella el va tractar i jo no. Només em remeto al munt de descripcions detallades que Céleste exposa en el seu llibre, reflexions repetitives i sovint contradictòries, i aquestes m'han copsat. I no perquè ell fos rar sinó perquè ella el descriu així, peculiar, sense que ella se'n dongui potser massa compte, segurament per haver estat involucrada en afectes i admiracions.

La seva capacitat com a escriptor no la discuteixo, ni m'hi fico, és un tema a part que ara no tracto. D'altre banda està clar que no ha de perquè estar a la mateixa altura la seva obra i la seva manera de ser; i no critico ni desvaloro cap de les dues. Del que faig esment és d'allò que trec del llibre de Céleste.


Excuse-moi Céleste.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Delicadesa

Davant d'una entristida decepció, segurament el millor remei és passar a la pàgina de l'alegria!


I aquesta imatge m'hi ajuda, les bones vibracions que transmet la bellesa em curen.

divendres, 6 de novembre de 2009

Durian

En els darrers anys, els mercats europeus ens ofereixen cada cop més fruites exòtiques portades dels quatre racons del món. No obstant, mai es veuen una de les més famoses del sudest asiàtic: el durian. El motiu és la seva fètida i penetrant olor, que li ha valgut el nom de "fruita pestilenta".

Creix en un arbre de mitjana altura, és de gran tamany i té una polpa de sabor exquisit i de propietats afrodisíaques, s'oculta però per una pell d'olor nauseabunda. Qui vulgui doncs experimentar les propietats afrodisíaques d'aquest fruit haurà de viatjar a Tailandia o Indonèsia.



Una estimulant curiositat.

dijous, 5 de novembre de 2009

A prop

L'home boig cerca la felicitat en la distància, el savi la troba sota dels seus peus. Del poeta nord-americà James Oppehim (1882-1932).


Si, ja sabem que tot és més senzill!

dimecres, 4 de novembre de 2009

Judes

En aquesta imatge surten retratats uns bolets que es coneixen com a Orella de Judes, però el post no va de bolets.


Va del deixeble Judas Iscariote.

La història és la història, i els fets també, i m'interessen. De fet, tot s'ha de dir, no sóc creient ni practicant de cap religió, encara que durant la meva infantesa vaig assisitir a catequesi fins que ja de joveneta vaig decidir deslligar-m'hi.

La cosa és que fa uns dies un amic em va comentar que s'acabava de llegir l'Evangeli de Judes, jo no en tenia ni idea de la seva existència i ell estava alucinat de tal descobriment i de la seva lectura: en Judes ha estat sempre acusat d'heretge i sembla ser que no és veritat que va ser un traidor, sinó que el que va fer va ser obeir les ordres de Jesús. Ahir, encuriosida que estava, vaig veure un documental sobre el tema realitzat per la National Geographic, que el recomano per qui no l'hagi vist encara.

Van haver moltes cristiandats, no només la que ens ha arribat, es van escriure molts més evangelis dels quatre coneguts, la majoria descartats pels liders de l'església perquè incomodaven, com fou el de Judes, però també va haver el de Maria Magdalena, Tomàs etc..

Un més dels tants secrets que tard o d'hora surten a la llum, perquè en un moment donat se'n descobreixen les proves. En aquest cas es va trobar el manuscrit, que estava més que trossejat però els experts en restauració arqueològica han aconseguit unir el munt de trossets, verificar la seva autenticitat i ara es pot llegir.

Successos que criden molt l'atenció.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Intuïció

Els darrers descobriments en el camp de la neurologia suggereixen que probablement es menysprea la intuïció. En realitat, un pressentiment pot arribar a ser més valuós que processar tonelades d'informació.

Es tracta de l'emisora del cor, d'aquella veueta interior que informa de que va a produir-se un fet, s'adverteix d'un perill, preveure estats emocionals dels demés...

Fa uns anys la intuïció era considerada una pseudociència, un entrenament de hippies i fanàtics del tarot. Però tot va canviar el 2005, quan Malcolm Gladwell va publicar "Inteligència intuïtiva", on es deia que es pot conéixer la veritat en només dos segons seguint exclusivament les indicacions de les visceres.

També trobem els descobriments del neuròleg portugués Antonio Damasio, guardonat amb el premi Príncep d'Asturies per les seves investigacions. Mitjançant sofisticades tècniques d'imatge cerebral, ha penetrat en l'entrellat neuronal i ha descobert que bona part dels plantejaments del psicoanàlisis està en consonància amb la visió més avançada de la neurociència contemporània.

Fins la revista científica "Science" ha publicat que el sisè sentit existeix i l'ubica en una zona específica del cervell.

El psicòleg Gerd Gigerenzer ha arribat a la conclusió que la intuïció resulta molt més eficaç a l'hora de resoldre problemes complexes que la lògica i el pensament racional.

Segons l'entrenador de coaching Siraj Bechich la raó i la intuïció no tenen perquè excluir-se, més bé al contrari, es tracta de sumar per guanyar coneixement. El que passa és que la ment racional ha deixat de costat aquesta facultat inherent al ser humà que ve a ser una especialització de l'instint.

Però que s'ha de fer quan la raó i la intuïció no coincideixen? Segons Fernando Trias Bes, professor de marketing de l'escola de negocis Esade, el normal és fer-ho per la intuïció, però el problema bé quan la intuïció ens diu que és millor ser lògics.



Dedueixo que el tema encara està verd (s'entén que vull dir verd en investigació científica). Està clar que va en nosaltres des de sempre.

La raó ens guia massa segurament. Jo acostumo a fer bastant cas de la meva intuïció, sovint l'atenc i la poso a prova, encara que haig d'exercitar-la molt més. I m'agrada aquest exercici de coincidències!

(A la imatge una il.lustració d'Alex Williamson)

dilluns, 2 de novembre de 2009

Dilluns

Inicio la setmana amb bon ritme, i és que el blues també m'agrada, destacant per exemple el genial B.B.King, que en aquest cas toca junt a Eric Clapton entre d'altres músics:



Web del gran mestre d'aquest gènere.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Rodó

Saber el que se sent i sentir el que se sap.
Del mestre de ioga uruguià Maitreyananda Estévez Griego.


Molt agut i afinat.

Sentir, sempre!

dijous, 29 d’octubre de 2009

De pas

Un turista americà va anar a visitar a un famós rabí polac Hofetz Chaim. Al veure que vivia en una habitació senzilla, amb només una taula, una cadira i una pila de llibres, es va sorprendre i li va preguntar:
- Rabí, on estan els mobles?
- On estan els teus?- el va respondre.
- Els meus mobles?- va exclamar tot sorprès- Jo no sóc més que un visitant que està de pas.
- Igual que jo- va contestar el rabí.


dimecres, 28 d’octubre de 2009

Blancaneus

El conte Blancaneus, recollit pels germans Grimm, il.lustra no només l'associació del color blanc amb la innocència, sinó també la latència necessària que coneix la heroïna dormida en el seu taüt. Blancaneus deu el seu nom a la claredat de la seva pell. Existeix una versió italiana del conte: “La ragazza di latte e sangue” (La nena de llet i sang). Com la neu és escassa a Itàlia, les tres gotes de sang que aboca la reina cauen sobre llet o formatge blanc. Però el nom de Blancaneus evoca, tant a França com a Itàlia, la blancor i la puresa d'una forta llum, i el conte potser troba les seves arrels en el centre d'antics rituals de celebració del sol anteriors al cristianisme.

Però segons Bruno Bettelheim, en el seu llibre “Psicoanàlisis dels contes de fades”, els problemes que resolt el conte es plantegen des de l'inici de la història: la innocència i la puresa blanca del nostre conscient contrasten amb el desig sexual, el caos vermell de les nostres emocions desfermades, simbolitzat aquí per la sang. El blanc s'oposa al vermell, que prepara a la nena per a la menstruació. Trobem una dualitat en la protagonista, asexuada per la seva blancor i eròtica per la vermellor de la poma fatídica que li ofereix la seva madrastra. La madrastra es reserva la meitat blanca i li ofereix la meitat vermella a la nena a la que vol matar. Blancaneus cedeix a la temptació, escull el color que marca el principi de la maduresa sexual i mort prematurament a la innocència de la infantesa. Fins que el petó del príncep no la desperta de la seva llarga letargia. Blancaneus no està preparada per acceptar aquest amor. I Bettelheim conclou amb aquestes paraules: no podem arribar a l'edat adulta fins que el vermell i el blanc aconsegueixen coexitir armoniosament.



(M'agrada l'obra de la imatge, no sé però el nom del seu autor)

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Llaços

Em ve de gust dedicar el post d'avui als blogaires, per tota aquesta massiva xarxa de connexions, de múltiples procedències, que existeix arreu del món. Un intercanvi entre sers singulars on segur que el propòsit per sobre de tot és compartir.


I és que ho trobo fantàstic.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Estratègia

He rebut un pps amb una història sobre la importància de l'estratègia, que vull compartir-la amb tu:

Un home, en edat avançada, vivia sol a Minnesota, USA. Volia cavar la terra del seu jardí per plantar flors, però era una feina pesada per a la seva edat. El seu únic fill, que normalment l'ajudava en això, estava a la presó.

El vell va escriure la següent carta al fill, explicant-li així la seva dificultat: "Estimat fill, estic trist perquè aquest any no podré plantar el jardí. Odio no poder fer-ho, perquè ja saps que la teva mare adorava les flors, i aquest és el moment propici per fer-ho. Sóc massa vell per cavar la terra. Si estiguessis aquí, no hi hauria cap problema, però sé que no em pots ajudar estant com estàs pres. Amb amor, el teu pare."

Poc després el pare va rebre el següent telegrama: Per amor de Déu, papà, no cavis el jardí, va ser aquí on vaig enterrar els cadàvers!

A les quatre del matí de l'endemà, una dotzena d'agents de la FBI i de policies van aparèixer i excavaren tot el jardí, sense trobar cap cos.

Confús, el vell va escriure de nou al fill explicant-li el que havia succeit i aquesta va ser la resposta del fill: Ara pots plantar el jardí, papà. Era el màxim que podia fer, en aquest moment!



Pensar estratègies com en el joc d'escacs.

(Il.lustració de Judit Frigola)

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Dutxa

Ahir nit de concert...
I què faré avui, amb tantes coses que podria fer.
Primer em prendré una dutxa, i el següent pas ja vindrà.


Hi ha diumenges mandrosos, i què!

dissabte, 24 d’octubre de 2009

One...

two, three...

Ella és la berlinesa Juliane Heinemann, que presenta aquests dies el seu primer treball com a solista de jazz.



Per cert, saps d'on ve la paraula jazz?

El viquipèdia diu això: La paraula jazz, referida a un gènere musical, apareix escrita per primer cop el 6 de març de 1913 en el diari "San Francisco Bulletin", quan, a l'esmentar el tipus de música executada per una orquestra de l'exèrcit, va assenyalar que els seus integrants entrenaven a ritme de ragtime i jazz. En aquests primers anys, la forma del nom oscil.la entre jaz, jas, jass, jasz o jascz, i, segons Walter Kingsley, col.laborador del "New York Sun", "el terme és d'origen africà, comú a la Costa d'Or africana i a les terres de l'interior". No obstant, pot ser que fos un terme originari del minstrel o del vodevil, o fins i tot del món àrab. Varis autors han remarcat també la seva relació amb l'acte sexual en l'argot nord-americà.

I si entres a JazzNet veuràs que té relació amb l'expressió: “Jass it up, boys!”.

Fins i tot el llibre Farsa de Màrius Serra diu que la paraula jass prové de la catalana jaç, citat a Bourbon Street on line.

I amb el ritme musical de Juliane et desitjo un molt bon cap de setmana.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Resolutiu

Penso noranta nou cops i no aconsegueixo res; deixo de pensar i en el silenci la resposta apareix. D' Albert Einsten (1879-1955).


Les neurones són així.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Optimalisme

M'agrada l'amalgama que conviu en aquest concepte: optimisme+realisme.


Quan les coses van malament o fatal es dispara la necessitat de donal's-hi la volta. Allò de "a mal tiempo, buena cara" resumeix les noves tendències psicològiques a favor d'un optimisme realista i organitzat.

En temps de desconcerts el millor és creure en els valors segurs, i el nou optimisme ho és. L'anomenen optimisme intel.ligent, optimisme dinàmic o, el darrer terme, optimalisme, una equilibrada barreja entre optimisme i realisme. Però el que és important és practicar-ho:

- L'optimalista no porta posades ulleres especials per veure la vida de color de rosa, però mira al futur i pensa que pot fer allò que es proposi, i això el duu almenys a intentar-ho.

- Treballa per tal que les seves circumstàncies canviin a millor, és conscient de la realitat i sap que de vegades moure's implica riscos.

- No viu d'il.lusions sinó que evalua la seva situació, preveu les conseqüències dels seus actes i no deixa res a l'atzar.

- En definitiva, activa els recursos que té per superar obstacles, a la vegada que genera il.lusió i confiança, dos motors imsprescindibles per buscar i trobar solucions.


(Extret d'un magazine de La Vanguardia)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Bellugadís

Ja fa temps que tenia i segueixo tenint la banda sonora de la pel.lícula Round Midnight, i aquest cd l'he anat escoltant bastant, a més de tenir-li un carinyo especial perquè va ser un dels meus primers àlbums de jazz.

Doncs bé, ahir vaig tenir el gran gust de meravellar-me amb la pel.lícula, posar imatge a la música que havia anat escoltant. Ha estat una gran descoberta, si ho arribo a saber no hagués trigat tant en viatjar-la. No explico l'argument, tan sols dir que el protagonista està cansat de tot menys de la música; la seva vida és la música; el seu amor és la música; les seves 24 hores són música.


Un film de gènere musical de l'any 1986 dirigit per Bertrand Tavernier i protagonitzada pel músic de jazz Dexter Gordon. Inspirada en les vides del saxofonista Lester Young i el pianista Bud Powell. Qui li agradi el jazz o ja l'haurà vist o l'ha de veure sense falta.

Magnífica, inundada tota ella de jazz, de reals bons músics, amb interpretacions en directe a l'escenari dels clubs, amb un fil argumental que no escapa ni de la poesia ni d'un sensible drama en uns personatges que es fan estimar. M'ha encantat el que transmet la peli, la sensibilitat que traspassa la seva música, l'ambient que es respira, tota una comunicació de sensacions creades a partir de bategs íntims, de diàlegs amb ànima jazzística.

Després del darrer fotograma un sentiment de pèrdua s'ha apoderat de mi. Sort que la tinc gravada i la podré veure tants cops com vulgui. I és que el que mou el jazz també em mou a mi.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Acurat

Estic aprenent a restaurar llibres, és per això que avui poso aquest parell de videos que conformen la Història d'una restauració, on es mostra la restauració d'una imponent Bíblia de 1266 pàgines, plena de nombrosa xilografia estampada. Està realitzat pel laboratori italià de restauració de llibres Simòn Mago.

Un treball ple de concentrada delicadesa:





Increible labor, tant la previa d'enquadernació com la posterior de restauració.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Lleis

La filosofia del dret, o jurisprudència, estudia qüestions bàsiques com ara: Per a què serveixen les lleis?

Hi ha diverses teories bàsiques: a) La de la virtut, basada en l'ètica d'Aristòtil, és la visió segons la qual les lleis haurien de fomentar el desenvolupament del caràcter virtuós. b) La deontologia és la visió, adoptada per Immanuel Kant, segons la qual les lleis serveixen per codificar els deures morals. c) L'utilitarista del s.XIX on Jeremey Bentham va dir que les lleis serveixen per produir les millors conseqüències per al màxim nombre de persones.

Però com acostuma a passar en filosofia, la primera pregunta que la gent del carrer podria plantejar a aquests teòrics seria: hi ha alguna diferència a la pràctica entre aquestes teories tan boniques?

Qualsevol d'aquestes teories es podria utilitzar per justificar molts principis legals ben establerts, com ara un càstig. Un càstig es podria justificar per la línia de la virtut amb la rehabilitació, per la de la deontologia castigant les violacions del deure cívic, i des d'una perspectiva utilitarista evitant males conseqüències futures.

I quina importància té imposar càstigs? L'única qüestió pràctica és establir una bona correspondència entre un acte il.legal (insultar un funcionari en un tribunal) i un càstig (per exemple una multa de vint dolars), com mostra la correspondència del sofiacudit següent:

Un home que ha comès una infracció de trànsit espera tot el dia en un jutjat perquè vegin el seu cas. Finalment li arriba el torn de presentar-se davant del jutge, però el magistrat es limita a dir-li que haurà de tornar l'endemà, perquè s'aixeca la sessió.

Exasperat, l'home salta:
- A la merda!
I replica el jutge:
- Vint dolars per desacatament al tribunal.
L'home es treu la cartera i el jutge li diu:
- No cal que pagui avui.
L'home respon:
- Només miro si tinc prou diners per dir-li quatre coses més.


divendres, 16 d’octubre de 2009

Bes

Un petó? Un truc encantador per deixar de parlar quan les paraules es tornen supèrflues. D'Ingrid Bergman, actriu sueca (1915-1982).


Un tendre gest històric.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Cotxinilles

Hi ha principalment tres tipus de cotxinilles tintòries: la cotxinilla d'Armènia (petit insecte de poc més d'un centimetre de diàmetre que viu en els juncs i en una gramínia d'Armènia i Turquia), la de Polònia (més petita, que parasita les arrels del Sheranthus vivaç i que es troba en els països del sud del Bàltic i a Ucrania) i la d'Amèrica (d'un centímetre de diàmetre que colonitza les figueres de moro i diversos cactus de l'Amèrica Central i de les Canàries, que és la que es pot obtenir actualment amb més facilitat).

Sigui quina sigui la varietat només s'utilitzen les femelles, doncs els mascles no contenen l'àcid carmínic, el pigment colorant vermellós, el que es fa és recollir les femelles adultes plenes d'ous just abans de la posta de sol i es deixen assecar al sol. De totes maneres hi ha una quarta varietat de cotxinilla que s'utilitza pels seus pigments, la cotxinilla de laca, que viu en colònies sobre nombroses espècies d'arbres d'Àsia.


Al Perú, el tint del cotó i de l'alpaca amb cotxinilles està documentat des de l'any 700 aC sobre fibres preparades amb alum o suc de llimona. Els pobles de l'Amèrica Llatina i de l'Amèrica Central les utilitzaven també com pigment i cosmètica. Cultivaven grans plantacions de nogal, les napoleries, molt abans de l'arribada dels espanyols.

Com el poder colorant de la cotxinilla mexicana és quasi deu cops superior al del quermes, els conqueridors espanyols comprengueren que era una immensa riquesa, com l'or, la plata i les perles. Intensificaren la seva producció i a partir de 1520, exportaren cents de tonalades de cotxinilla seca cap a Europa , i després a través de Venècia , cap a l'Orient Pròxim i l'Orient Llunyà. Durant el s.XVIII, es va aconseguir aclimatar la cotxinilla mexicana a Argelia, Java, Cádiz i sobretot a les Illes Canàries, que es converteixen en el primer exportador del s.XIX.

El regne de la cotxinilla decau amb el sorgiment dels tints químics a finals del segle XIX. Però la seva absència de toxicitat fa que avui dia la tornem a trobar sota el codi CEE E 120, sobretot en xarcuteria.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Balsàmic

Acaricia les notes, la seva trompeta sona com els àngels, ell és el nord-americà Chris Botti:



Ahir escoltava el seu àlbum December, i és inspirador.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Avinença

M'agraden molt les entrevistes, com també llegir biografies, saber de la visió personal de l'individu, de la seva particular versió de les coses, de la seva singular manera de veure i viure la vida; sempre em suposen interessants contribucions reflexives.

I entrevistes com la següent, aporten clares comprensions del món actual:



Identitats, conflictes, acords, globalització, creences, crisi de valors... Les explicacions del periodista Amin Maalouf es poden llegir en el seu nou llibre Un món desajustat.

Em mantinc esperançada.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Interacció

El Feng Shui és l'art xinés d'ubicar les coses en l'espai, es tracta d'una disciplina originada a la Xina i practicada avui arreu del món que va evolucionar a partir de la simple observació de que les persones reben bones o males influències de l'ambient en el que viuen. Els cinc elements que formen el Feng Shui simbolitzen la natura, i si volguessis tenir una casa amb excel.lent sintonia ambiental hi han d'estar tots presents convivint en harmonia:

- La fusta: representa l'energia de la primavera. Una llar té aquest element en els mobles de fusta, flors i objectes en forma d'arbre. El seu color és el verd.

- El foc: representa l'energia de l'estiu, i ve representat per la llum. Entre els elements decoratius hi ha els objectes fabricats amb pells d'animals, els quadres de figures humanes i les figures còniques, així com els animals de companyia. El seu color és el vermell.

- La terra: representa l'energia del centre de la terra i el seu color és el marró. En decoració el trobem en totxos, teules i objectes de ceràmica, i acostuma a adoptar formes quadrades o rectangulars. Els quadres amb paisatges de deserts són bons per introduir aquest element.

- El metall: és l'energia de la tardor i tendeix a concentrar l'energia. Les seves tonalitats són els pastels i pots introduir-lo a través d'objectes de metall i de vidre de roca.

- L'aigua: és l'energia de l'hivern i representa el fluir de l'energia. S'introdueixen tant per objectes que incloguin aigua com per miralls, vidres i en general qualsevol objecte que reflecteixi la figura humana.



Es tracta doncs de fer present dins la llar els patrons de la naturalesa, no desconectar del tot del paisatge natural que ens espera darrera la porta d'entrada a casa, intentar mantenir-nos així sempre interrelacionats amb les forces naturals de l'entorn, aconseguir certa harmonia espaial, un bon diàleg còsmic.

Veig que tinc tots els elements dins de casa, encara que no sé si estan distribuits en bona harmonia, però em sento molt bé a casa meva, que em podria sentir millor?? Potser si, caldria experimentar-ho.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Emprendre

Florence Nightingale, la infermera més famosa del món, va dedicar a la Índia la major part dels seus noranta anys de vida, encara que mai va poder viatjar a aquest país.

Florence era una infermera malalta. Havia contret una malaltia incurable a la guerra de Crimea, però des del seu dormitori de Londres va escriure infinitat d'articles i cartes que van voler revelar la realitat hindú davant l'opinió pública britànica.


(De l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano, del seu llibre Espejos)


Està considerada la mare de la infermeria moderna. I és que sempre hi ha un/a primer@ de qualsevol cosa.

Amunt amb els emprenedors i decidits!

dijous, 8 d’octubre de 2009

Trasllat

El mar és ple, pero jo em passo dies
omplint-lo de mirada.


De Joan Vinyoli, dins del poema El vell i el mar.


He compenetrat amb aquest vers, mudant-me a l'escenari descrit, exercint el fantàstic viatge visual que desperta un munt de pensaments vestits de múltiples sensacions imprevistes.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Delícia

Va dedicat...



a qui m'ha fet descobrir a Oscar Peterson, que aquí toca junt al popular Count Basie, un bon tàndem pianístic.

Bon dimecres.

Claror

Si aixeques la mirada no veuràs barreres.
Proverbi japonès


(Dibuix de la il.lustradora japonesa Kondoh Akino)