divendres, 29 d’agost de 2008

Cosmos

"El Cosmos és tot el que és, tot el que va ser i tot el que serà. Les nostres més lleugeres contemplacions del cosmos ens fan estremir, sentim com si un pessigolleig ens ompli els nervis, una veu muda, una lleugera sensació com en un record llunyà o com si caiguérem des de l'altura. Sabem que ens aproximem al més gran dels misteris." Ens ho diu Carl Sagan.

Crec que val la pena veure aquest video d'aquest científic nordamericà, famós per la seva aportació divulgativa. La nostra llar és un punt:

video

La distància fa apreciar la realitat des d'una altra escala, distanciar-nos és saníssim, suposa entre altres coses desdramatitzar el que ens passa a la nostra escala quotidiana.

Som un punt en l'univers, o un tros de punt segons com ho veiem, la cosa éstà en que ens allotgem en aquest preciós cosmos ordenat i fosc encara avui misteriós per tots.

dijous, 28 d’agost de 2008

Ressò

Ahir al programa Paisatges d'autor de tv3 van parlar de l'artista Francesca Llopis, i com sempre que alguna cosa em crida l'atenció m'agrada poder compartir-la i fer-ne eco, és per això que d'entre altres motius vaig crear aquest bloc, doncs aquest mitjà ho permet.

Hi ha realitats, coses, fets, que penetren més enllà dels cinc sentits, envaeixen extensions més subtils i etèries. Com aquesta parella d'abstraccions paisatgístiques, que em comuniquen quelcom de singular, em transmeten agradables sensacions freqüencials. Se m'endu a llocs inconcrets, i em permet viatjar àgilment per espais més enllà dels mentals. Aquesta obra m'aporta, aconsegueix agitar-me el districte de l'esperit.

Allò que et fa moure et fa sentir viu.

Encisadora!

dimecres, 27 d’agost de 2008

Autenticitat

En l'anterior post esmentava i aclamava l'autenticitat de Jesus Lizano i avui poso una cita sobre aquest concepte:

Qui és autèntic, assumeix la responsabilitat per ser el que és i es reconeix lliure de ser el que és. Ens ho diu Jean-Paul-Sartre.


Traiem-nos la màscara, ningú se salva de tares, és eterna la nostra imperfecció!

dilluns, 25 d’agost de 2008

Lizania

Lizania és una manera d’entendre la vida i el món de Jesus Lizano. No coneixia ni crec havia sentit mai res sobre aquest poeta, i ha estat aquest passat cap de setmana quan l'he descobert, tota una revelació per a mi, no em va deixar indiferent. És un d'aquells individus que afortunadament sobresurten perquè les seves paraules ens provoquen un saludable sacseig, necessari al meu parer.

Aquí tens el poema que m'ha fet descobrir-lo, recitat per ell guanya molt més. Encara que ell és nascut a Barcelona, escriu en castellà:

LAS PERSONAS CURVAS
Mi madre decía: a mí me gustan las personas rectas


A mí me gustan las personas curvas,
las ideas curvas,
los caminos curvos,
porque el mundo es curvo
y la tierra es curva
y el movimiento es curvo;
y me gustan las curvas
y los pechos curvos
y los culos curvos,
los sentimientos curvos;
la ebriedad: es curva;
las palabras curvas:
el amor es curvo;
¡el vientre es curvo!;
lo diverso es curvo.

A mí me gustan los mundos curvos;
el mar es curvo,
la risa es curva,
la alegría es curva,
el dolor es curvo;
las uvas: curvas;
las naranjas: curvas;
los labios: curvos;
y los sueños, curvos;
los paraísos, curvos (no hay otros paraísos);
a mí me gusta la anarquía curva;
el día es curvo
y la noche es curva;
¡la aventura es curva!

Y no me gustan las personas rectas,
el mundo recto,
las ideas rectas;
a mí me gustan las manos curvas,
los poemas curvos,
las horas curvas:
¡contemplar es curvo!;
(en las que puedes contemplar las curvas y conocer la tierra);
los instrumentos curvos,
no los cuchillos,
no las leyes:
no me gustan las leyes porque son rectas,
no me gustan las cosas rectas;
los suspiros: curvos;
los besos: curvos;
las caricias: curvas.
Y la paciencia es curva.
El pan es curvo
y la metralla recta.

No me gustan las cosas rectas
ni la línea recta:
se pierden todas las líneas rectas;
no me gusta la muerte porque es recta,
es la cosa más recta,
lo escondido detrás de las cosas rectas;
ni los maestros rectos
ni las maestras rectas:
a mí me gustan los maestros curvos,
las maestras curvas.
No los dioses rectos:
¡libérennos los dioses curvos de los dioses rectos!
El baño es curvo,
la verdad es curva,
yo no resisto las verdades rectas;
vivir es curvo,
la poesía es curva,
el corazón es curvo.

A mí me gustan las personas curvas
y huyo, es la peste, de las personas rectas.


De Jesús Lizano

Per cert, les llargues i canoses barbes d'aquest poeta ja transmeten quelcom de discordant. Amunt amb l'autenticitat, i si és de línies corbes millor!

divendres, 22 d’agost de 2008

Viatges

L'individu porta implícit extensos viatges de terrenys inesgotables, des dels cel.lulars fins els de personalitat i caràcter, la llista seria llarga... L'ésser és un mapa amb infinites rutes, traçades per paisatges diversos i cromatismes pintorescs. I és veritat que és maco viatjar per les persones, explorar els seus espais i aprendre'n.


He conegut persones desertes,
portuàries, volcàniques,
il.luminades per idees boreals,
mig partides per temors
com rius gebrats,
alçades sota el nivell dels somnis
o abatudes com muntanyes
orfes de peus a les clivelles.

N'he admirat contradiccions:
esperits parabòlics emergint
de les barraques.

També he recorregut els hemisferis
d'algunes ments en guerra,
i a despit d'aquest perill
sé que mai no em cansaré
de viatjar per les persones,
dels hostals de tendresa
on em deixen pernoctar,
dels seus fruits, ponts, ruïnes,
selves, tombes, valls,
i de tants gratacels de preguntes
i museus on reposen
els silencis més fondos i antics.


Poema Viatges de Cèlia Sànchez-Mústich.

dimarts, 19 d’agost de 2008

Dolcesa

Els caramels de pal són unes divertides llaminadures, però no només pel paladar dels més petits, doncs a mi també m'agrada molt llepar aquests tipus de dolços.


Però bé, no vull, ara, parlar de xupa-xups sinó d'un altre tipus de dolçor, la dolcesa humana. Virtut de la que es tracta en un dels apartats del recomanable llibre del filòsof francès André Comte-Sponville sota el títol de “Petit tractat de les grans virtuts” (que ja l'he citat altres vegades en el bloc).

Extrec algunes paraules sobre el que ens diu: La dolcesa és una virtut femenina, potser per això agrada trobar-la en els homes. El que té de femení, o el que sembla tal, és un coratge sense violència, una força sense duresa, un amor sense còlera. És el que tan bé escoltem en Schubert i el que tan bé llegim en Etty Hillesum. La dolcesa és abans que res una pau, real o desitjada: és el contrari de la guerra, de la crueltat, de la brutalitat, de l'agressivitat, de la violència... Pau interior, sovint esquitxada d'angoixa (Schubert), de vegades il.luminada de joia o gratitut (Etty Hillesum) però sempre desproveïda d'odi, de duresa, d'insensibilitat. L'agressivitat és una feblesa, la còlera és una feblesa, fins i tot la violència, quan no està sota control, és una feblesa. I què pot controlar la violència, la còlera, l'agressivitat, si no és la dolcesa? La dolcesa és una força, i és per això que és una virtut: és la força en estat de pau, força pacífica i dolça, plena de paciència i mansuetud.

Quan que m'agrada trobar aquesta virtut en tot ser humà!

diumenge, 17 d’agost de 2008

Pausa

Aquests dies els carrers de moltes ciutats i pobles de Catalunya estan buits, com passa a molts altres indrets. Clar, moltes persones es troben fora, de vacances, gaudint del seu temps lliure, més a prop o més lluny de les seves cases.


Jo també vaig fent les meves sortides, ja arribarà en algun moment un gran viatge, en tinc ganes.

Bona carregada de piles pels desapareguts!!

Ah! ja sabeu, no sé, algun petit souvenir.. encara que sigui una petxina o una pinya caiguda d'algun arbre.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Innat

Aquests dies són les festes del barri de Gràcia de Barcelona, sis dies de Festa Major amb un programa ben variat, ahir hi havia concurs de pintura ràpida.


Hi vaig anar, algú ben conegut per mi hi participava. Tot un dia contemplant l'evolució de la seva colorejada i detallada escenna pictòrica. Un immens aparador de viu cromatisme recreava els sentits, els seus segur. Tot el carrer Verdi es presentava decorat amb alegres presències creatives, junt a un munt de vianants que durant aquelles hores anaven passejant enfront del cavallet de la pintora.

Pinzellades de tots colors sota les ordres d'una inspiració entregada, anaven traslladant, a pas segur, el detallisme que com si d'una vitrina es tractés, es resguardava davant del munt d'estris que l'artista emprava. Tot elaborat amb una actitud fresca i amable, però amb el comprensible pessigolleig del nerviosisme, provocat per l'avís del tic-tac que avançava indicant que el moment de l'entrega s'acostava.

Un divendres esplèndid, gaudint d'una capacitat admirable, la teva Ester, endavant artistassa!

divendres, 15 d’agost de 2008

Parsec

A més de ser una mesura de distàncies astronòmiques, Parsec és el nom escollit per un col.lectiu madrileny que es dedica a penjar els seus quadres pels carrers de la ciutat utilitzant-los com àmbit artístic.


Segons diuen alguns d'ells que fins ara volen restar a l'anonimat, és una forma de descontextualizar l'art per tal que adquireixi una altra dimensió, potser més pública: "Es tracta de treure les obres, que habitualment es presenten en forma de quadre en els museus, al carrer. És una idea que va sorgir a Alemanya el 1998, on altres membres de Parsec realitzaren una col.lecció amb desfets que reciclaren i la penjaren per tot Hamburg. Normalment ens reunim un día determinat i anem a penjar els quadres a una zona que previament hem vist".

Utilitzen fustes o altres materials reciclables, pintant a sobre, firmen com a Parsec cada obra i les numeren. El que passi amb aquestes obres depen dels espectadors que les veuen o se les troben: uns només les observen i d'altres, directament, se les emporten, inclús se les enduen fora a l'estranger. Algunes realitzades a Madrid han aparegut a Bucarest.

Doncs aquí teniu una nova proposta artística, que ja anirem veient cap a on anirà evolucionant. Esperem que Catalunya no es mantingui al marge d'aquesta altruista i variopinta iniciativa. Vinga artistes catalans d'esperit alternatiu o no, a què espereu, animeu-vos!

Perquè em pregunto jo... si podria ocórrer que un dia trobessim una obra d'en Tàpies, solitària, penjant en una de les façanes de Barcelona, de gratis pel més ràpid. Art cotitzat a l'alça, inaccessible per la majoria de les butxaques, però en aquestes ocasions en seria propietari el més veloç. Seria tot un gest de cavallerositat i exemplar filantropia.

dijous, 14 d’agost de 2008

Destruir i reconstruir

Ens ho diu Paulo Cohelo, forma part del llibre "Com el riu que flueix":

M'inviten a anar a Guncan-Gima (es troba al Japó), on hi ha un temple de budisme zen. Quan hi arribo, tinc una sorpresa: l'edifici és bellíssim i està situat enmig d'un bosc grandiós, però, al costat, hi ha un ermot enorme. Pregunto a l'encarregat el significat d'aquell terreny i em respon:

- És el solar on farem la pròxima construcció. Cada vint anys destruïm el temple que veu i el recosntruïm al costat. D'aquesta manera, els monjos fusters, paletes i arquitectes, tenen la possibilitat d'exercir sempre les seves habilitats i d'ensenyar-les. I així també mostrem que a la vida no hi ha res d'etern i que fins i tot els temples estan subjectes a un procés de perfeccionament constant.



Déu ni do!

(Aquest cercle traçat en negre es coneix com a ENSO, és un símbol religiós zen, una representació del nostre veritable ser, mai és un cercle tancat perquè sempre s'obre a l'espai, a l'infinit.)

dimecres, 13 d’agost de 2008

Amb cada cosa

Tan és l'estació que estiguem: estiu, tardor, hivern, primavera... perquè és en tot moment que hem d'aconseguir respirar amb el màxim de benestar, com diu el següent poema és bo fer-ho amb cada cosa:


Després del temporal i el gris fosc a la finestra, surt i fes que el cor et bategui d’acord amb cada cosa.

Amb l’arbre sol enmig del prat. Amb les runes d’un niu entre branques esbucades. Amb el camí que fas, les mans arrugades al fons de les butxaques.

Que et sigui igual si el mar ara a l’hivern es menja brutalment la platja: les boies suraran.

I imagina que respires l’aire volat per un ocell tot just escapat d’un gabió.


Poesia de Manel Forcano, i pintura de Yoshiro Tachibana.

dimarts, 12 d’agost de 2008

Poble mil.lenari

El passat dissabte dia 9 d'agost va ser el Dia Internacional dels Pobles Indígenes del Món, poso un exemple de poble mil.lenari:

Els AINUS són els membres de l'ètnia indigena mil.lenària ainu, que viuen al Japó, la majoria a l'illa de Hokkaido situada al nord, i es veu que aquest juny varen ser finalment reconeguts pel pais nipó com “un poble indígena amb la seva pròpia religió, llengua i cultura”. Es troben entre els habitants més pobres del pais. Aquest reconeixement hauria de desembocar en ajudes en matèria d'educació i feina.


Aquest poble es va veure obligat a renunciar a les seves terres, llengua i mode de viure per una llei adoptada a Tokio el 1899, abolida el 1997 però no reconegut com a poble indígena fins actualment: "Si el nostre país vol liderar la comunitat internacional, és crucial que tots els pobles indígenes puguin conservar el seu honor i la seva dignitat i puguin transmetre la seva cultura i el seu orgull a generacions futures", subratllà la resolució.

Poble animista que viu tradicionalment de la caça i la pesca, segons els quals tot a la naturalesa té un "kamui" (esperit diví) en el seu interior. Les fonts històriques sobre el seu origen són poques, però es diu que els primers ainus arribaren a l'arxipelag varis mils d'anys abans de la nostra era, provinents de Siberia. Tenen la pell més clara que els japonesos i els ulls com els occidentals.

I el munt de cultures que no tenim ni idea que existeixen!

dilluns, 11 d’agost de 2008

Toc d'humor

- És curiós, un tanca els ulls i el món desapareix.


Ens ho diu Mafalda, una nena que té aparentment sis anys. Es tracta del famós personatge còmic creat per Quino que, per qui no ha llegit mai les seves tires, es tracta del dibuixant argentí que junt a un altre seguit de simpàtics personatges va crear als anys 60, com a instrument gràfic per fer-ne crítica social i política, ja fa per tant més de 40 anys, va anar donant-lis vida fins a mitjans anys 70.

I per què avui parlo de Mafalda? Perquè avui cercant temes per tractar com a post, m'he trobat amb aquest tipus de comicitat, un dels còmics que sempre m'havia agradat llegir, doncs m'encanta topar i sorprendre'm amb encertades loquocitats.

Quina nena més assenyada!

D'aquesta metàfora "mafaldica" deduim el fet de que a nivell personal i social sovint tanquem els ulls davant masses realitats o en els majoritaris casos masses cops ens col.loquem un cert filtre ocular, i està clar que sense els ulls oberts és impossible de veure allò que tenim davant. Bé, es tractaria de mantenir els ulls oberts i activada la consciència més cops dels habituals, aquest sí que és un bon tàndem.

dijous, 7 d’agost de 2008

Buscar

Avui m'he retrobat amb un llibre que reposava a la prestatgeria de la meva habitació. M'identifico molt amb el que expressa el títol d'aquesta novel.la “La dona que buscava” de l'escriptora egípcia Nawal El Saadawi (la imatge de baix no té res a veure amb el llibre). Aquesta obra me la van regalar fa uns anys i recordo qui va ser. Hi ha títols que a un li criden, i a mi aquest molt, sembla que l'autora me l'hagi dedicat a mi a més d'altres molts lectors. Qui me'l va regalar diria que també va agermanar-m'hi.


Normalment acostumo a subratllar en llapis paraules, frases, fragments del text que per algún motiu em criden l'atenció, opto per ressaltar-ho com una forma de remarcar-m'ho. Faré doncs, ara, després de vuit anys de llegir-me'l, una selecció d'algunes de les coses que van quedar aleshores assenyalades:

Moltes coses a la vida passen d'un moment al moment següent, més de les que la gent imagina, perquè la gent només imagina el que coneix, el que entén. / Tot a la vida passa per algun motiu. Però quin era el motiu?/ A diferència d'atres mares en aquella època, no pensava en el casament. Les seves ambicions no eren de la mena femenina normal. / Sí, existia alguna cosa que només ella sabia. / Quanta por hi ha al món! / Però només amb els desitjos no n'hi ha prou, mare. / No se suposava que havia de sentir-se feliç? / Potser havia viscut abans en un altre cos. / I aleshores va tornar a sentir angoixa, perquè tornaria a caure en l'abisme de l'espera. / No sempre veiem les coses que tenim. / He de deixar aquest costum. / La seva vida pertanyia al món que volia canviar. / Per què no es pren la vida tal com ve? / Què busca? Què vol que no pot trobar-se en aquest món?

Aquest exercici sempre l'havia considerat incitant, i m'ha agradat fer-lo. Jo diria que n'ha quedat un trenclaclosques original i prou comprensible.

I, qui em psicoanalitza ara, amb la perspectiva de vuit anys enrera, després de teclejar aquestes paraules ? Jaja... Qui és el valent? Jaja.. De fet som tant i tant complexos, i majúsculament enrevessats, som tants jo diferents dins d'un jo més global, que més val que ocupem el temps en altres divertiments. Vinga, anem a jugar!

dimecres, 6 d’agost de 2008

Onada de calor

El sol no el podem moure de lloc, però si podem crear agradables ombres per protegir-nos dels efectes de les altes temperatures.


Compte amb les deshidratacions... la xafogor aixafa que no vegis... bones refrescades!

dimarts, 5 d’agost de 2008

Projectes

“Sols té importància allò que no has fet encara.
El que ja has fet és fugitiu, independent de tu.”


De Montserrat Abelló, galardonada aquest passat juny amb el premi d'Honor de les Lletres Catalanes.


Segur que vivim entre plans de futur, adonem-nos de la sort que tenim en poder disposar del nostre apropiat i singular horitzó. Acostem-nos vers les nostres il.lusions, realitzem els nostres somnis. Més endavant potser ja serà tard i caurem en previsibles lamentacions... Aventurem-nos ara!

dilluns, 4 d’agost de 2008

Dir no

El viatge que un emprèn després de dir segons quins NO segur que és de caràcter familiar per tots. No sempre és agradable pronunciar una negació ferma, malgrat que sigui alliberador i acord amb un mateix. Això m'ha passat avui i un grau de soledat m'ha envaït.

Hi ha moments que després de dir un NO per haver-se posicionat amb fermesa davant d'una proposició, restem afectats durant una estona, com a mínim, o en casos pitjors un l'apropia un estat lànguid de mal sabor. Sé que són estats naturals, i cal saber no bloquejar-se en la desmoralització, per dir-se amb convicció: endavant! doncs és en aquests instants que podem aprofitar per reflexionar, d'on segurament creixerem en algun sentit.

I sobretot és prioritari saber passar tot seguit a distreure'ns en alguna ocupació distesa per aconseguir canviar el nostre registre emocional al pol oposat. Yes!!


Per cert, he trobat els següents avantatges de saber dir no:

• Expresses als altres el que sents i els demostres que saps què necessites i que actues en funció dels teus propis criteris, prenent les teves decisions.

• Augmentes la seguretat en tu mateix i la teva autoestima. Això et fa sentir bé.

• Evites que s'aprofitin de tu i defenses els teus drets. A la llarga els altres sabran què et poden demanar i què no.

• Desenvolupes un bon control de les situacions socials. La sinceritat i la confiança reforçaran les teves relacions socials de forma positiva.

• Poses a prova la relació amb els altres. Les persones que t'aprecien i valoren t'entendran i respectaran la teva opinió.

Ara bé, s'ha de dir no amb educació, coherència, serenitat, respectant l'opinió dels altres (sense desestimar les seves idees), i cedint quan ho creguem oportú. A més a més, de vegades, s'ha d'argumentar la nostra posició per donar l'opció als altres a fi que ens entenguin, i així estalviar-nos conflictes amb les persones que ens envolten.


Però si creiem que hem de dir SI, sobretot oblidem el NO.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Olfacte

Ensopegar amb olors noves és un dels plaers dels viatges. Viatjar, per exemple, en automòvil entre camps cultivats durant un capvespre d'estiu és tota una explotació d'olors diferents: adob, herba tallada, menta, palla, lavanda...


En les primeres èpoques de la nostra evolució no viatjavem per plaer, només ho feiem per tal de buscar menjar, i les olors eren essencials. Moltes formes de vida marina deuen esperar a que el menjar vingui a fregar-les o elles puguin arribar-hi amb els seus tentacles. Però nosaltres guiats per l'olfacte, ens vam fer nòmades que podiem sortir a la recerca de menjar, caçar-lo i fins i tot escollir allò que més ens venia de gust. En la nostra primera versió de la humanitat, la marina, també utilitzàvem l'olfacte per trobar parella o detectar la proximitat d'un tiburó. I l'olfacte era a més un provador de valor incalculable que ens permetia privar que alguna cosa verinosa entrés per la nostra boca i arribés al delicat sistema tancat del nostre cos.

L'olfacte va ser el primer dels nostres sentits, i va tenir tan d'èxit que, amb el temps, el petit monticle de teixit olfactiu situat sobre del tendó nerviós va evolucionar fins a convertir-se en el cervell. Els nostres hemisferis cerebrals foren originalment pètals del tall olfactori.


Extret del llibre de Diane Ackerman: "Una història natural dels sentits".

Pensem perquè olorem!

divendres, 1 d’agost de 2008

Estiu

A remullar-se que fa calor!!


Primer sorra de platja
després se situa el mar.

Puntejat un estampat d'ombres
dibuixades per parasols i gent.

Grapats de tovalloles esteses
esperen als banyadors molls.

Cossos passejant-se a peu nu
per un pentagrama de crits en joc.

Ha estat una tarda de bany
fins que el sol s'ha fos.