divendres, 21 de novembre de 2008

Sublim

Hi ha llocs inhòspits, com els deserts...

I ahir veient un reportatge sobre el tema, vaig fer un salt al meu arxiu de records, els meus sentits van connectar un cop més amb un petit safari_travessa de dos dies que vaig tenir el gust de fer pel desert de Thar a la zona del Rajastan (Índia), amb nit sota les estrelles inclosa, sopar de fogonets sobre la sorra i passeig matiner al compàs dels camells. Ho recordo tot amb ple de detalls, són aquelles vivències que guardo dins i em desperta encara avui inoblidables sensacions que no em cesen.

De fet, poc tinc pel que fa a deserts trepitjats, i el meu únic el tinc en un pedestal es clar. Aquesta foto la vaig fer aleshores i què dir... doncs s'ha de ser-hi, hi ha moments màgics, un dels meus és aquest, m'emociona el fet d'haver pogut enregistar aquest instant que en mi ja és memòria preferent:


La bellesa no entén de mides, les dunes són sempre obres d'art efímeres estiguin on estiguin, i la presència de la llum un pinzell imprescindible per oferir-te imatges sublims. Les petites dunes del nostre Delta de l'Ebre a una altra escala són precioses també. La naturalesa ja és bella per si mateixa, no creus?

Diuen que les dunes més antigues i més altes del món són les del desert del Namib al sud de Namibia. N'hi ha un munt, identificades amb el seu nom, i el que m'ha semblat simpàtic és que moltes d'aquestes estan batejades amb una numeració, la 45 sembla ser entre tot el conjunt la més maca turisticament parlant, la 7 la més alta... bé, el que haig de fer és anar-hi i veure amb quin número em quedo jo, no?

Tu ja tens la teva duna preferida?

6 comentaris:

Ester ha dit...

Jo mai he estat a un desert de sorra...en tinc moltes ganes.
A on si que he estat és en un desert de sal a Bolivia, és un paissatge màgic i també molt especial, ho recomano.
Viatjar és un plaer

GEMMA ha dit...

Si, viatjar és un plaer imprescindible, diria jo. Gràcies per ser-hi..

Rosana ha dit...

Wow Gemma, quina foto...!! I quines ganes hem venen a mi també de fer un viatge semblant.
Mmmm, prendre un te al desert mirant el crepuscul, veure com fumeja la sorra per sobre la cresta...

Sempre m'ha impressionat molt la vulnerabilitat i el constant canvi al que estàn sotmeses les dunes. Mai podríem fer un mapa topogràfic d'un desert de dunes!!

M'agradat molt aquest post, hem fa recordar que tinc molts viatges pendents=D

Una forta abraçada

GEMMA ha dit...

Hola Rosana! Fantàstic doncs, a veure quan pots organitzar-te i fer aviat un d'aquests viatges que encara no has fet. El temps vola!! El que és maco és veure que un té un munt de coses bellíssimes encara per fer, i anar acostant-s'hi per satisfer-les. Petons escaladora!!

Serracurta ha dit...

El numuero de la duna que et quedis dependrá dels Kilometres que fagis, aixi dons la 45 es pq esta a 45km del principi.
Son maques,si. Lo que pasa que n'hi han de semblans o mes maques.
com les del poble de Jericuacuara, de sorra grogenca.
Una abraçada a tots els parroquians!!!

GEMMA ha dit...

Jericuacuara.. et refereixes a unes dunes d'una platja del Brasil? No tenia idea d'aquest lloc, com tantíssims d'altres. Ara ja sé que existeix, gràcies per la referència.