dilluns, 17 de novembre de 2008

Invitació al viatge

Raons del marxar: No tot és viatge. No qualsevol desplaçament és viatger. Anem i venim a molts llocs, però entre tants moviments, a quin anomenem viatge? Al de més distància, al de major cost? Parlarem ara només que de l'autèntic viatge. Els motius del marxar es reuneixen en un. La desraó: hi ha una crida inicial que parteix de...? La convicció és allò inexplicable per sortir de viatge. “Per què vols viatjar?”, li pregunta Gene Tierney a Tyron Power a la pel.lícula "El filo de la navaja", homònima de la novel.la de Somerset Maugham. “No ho sé, no m'ho preguntis”, respon el galant. I efectivament, les raons autèntiques del viatger genuí no estan clares. És una trucada vinguda des de més endins, a la qual, no obstant, no es pot renunciar sense traicionar alguna cosa pel que no tenim nom. És una estirada súbita i intensa vers un destí desconegut. Una apel.lació a canviar allò sabut per la incertesa. No es fuig, no es va al previst. Es parteix i ja està. Sembla paradoxal, però el viatger autèntic és també el millor amant de la seva pròpia terra. I tal vegada sigui això, l'amor, en el fons, el que ens demana que viatgem.


Preparatius: Si el nostre destí fos una meta determinada portaríem el previst. Però tractant-se de l'horitzó no podem portar equipatges que ens paralitzin. L'equipatge més apropiat serà sempre aquell del que puguis desfer-te sense grans dificultats. Que la teva llar en el camí convidi al viatge, que no et retingui, que no t'atrapi.


La partida: Mai se sap si estem preparats, però la partida és sempre una decisió solitària. No demanem que ningú ho comprengui. El millor és fer-ho quan tothom dorm. Hi hagués hagut prou en veure't camí de l'aurora, en el moment que comença a despuntar una llum encara incerta, per saber quanta esperança hi ha en aquell viatge, per reconéixer que en tota partida es troba oculta la necessitat de néixer de nou.


Arribada a terra estranya: Quan un arriba, ocorre una curiosa barreja entre espant i soledat. Allò que se'ns presenta ens causa admiració. Voldríem parlar entusiasmats, presos per la nova visió, però el millor és el silenci, la possibilitat de començar a escoltar el que ens és nou des del filtre inèdit del nostre cor silenciós. Però hi ha que esperar. L'ànima té el seu temps. I voldríem a més que algú ens expliqués tal com passa amb aquells turistes que es contenten ràpids i certs amb el que el seu guia els explica. Però no!, hem de resisitir-nos a les paraules i a la complicitat interessada. Afrontar que tota arribada a terra estranya exigeix soledat i silenci, dues esses abruptes i difícils pels que ningú mai ens ha preparat. Però necessàries, si és que en aquesta terra vull trobar noves vides, noves paraules.


Retorn: I ara per a què retornar si tinc la felicitat? Però curiosament quan es descobreixen els secrets de la nova terra, quan es veu la cara oculta de l'aventura, resulta que aleshores comença inesperadament a retornar la nostra memòria. Una nova memòria, un record d'allò deixat, embolicat ara amb tendresa i enyorança, sense rancors ni nostàlgies, sense odi ni passió. Només amb estima, amb desig d'apropament, amb ganes de voler donar tant del que s'ha après. Ara ja ho saps, no hi ha viatge sense retorn. I possiblement a algú et serà difícil de dir que ets el mateix però renovat, et serà rar, però davant dels seus ulls estarà per fí el viatger que un dia ho va deixar tot per aprendre que només s'estima des de l'ignorància.


Extret d'un escrit de José Ruiz: "Invitación al viaje".

2 comentaris:

Luz ha dit...

La verdad es que no hace mucho que empecé a leer este, tu diario, y que tampoco lo hago todos los dias...
Como no tengo sueño me puse a leer aquellos escritos que se me pasaron y la verdad que no puedo creer cómo nadie comentó nada sobre este... es increible!

GEMMA ha dit...

Hola Luz! A mi també m'agrada molt el que transmet aquest escrit, un viatge de creixement interior molt ben expressat, increible si! Gràcies, i bells somnis nocturns (i diurns!).