dimarts, 28 d’octubre de 2008

Paraigües

La pluja pot ser romàntica...


... com narra Brassens en la seva cançó "Le parapluie":

Plovia fort a la carretera
ella caminava sense paraigües
jo tenia un, robat, sens dubte
aquest mateix matí a un amic,
corrent aleshores al seu auxili
jo li proposo una mica d'abric.
Eixugant l'agua de la seva careta
d'una manera molt dolça, ella em diu “sí”

Un trosset de paraigües
a canvi d'un trosset de paradís
ella tenia alguna cosa d'àngel.
Un trosset de paradís
a canvi d'un tros d'un paraigües
jo no perdia en el canvi, redéu.

Al caminar, què tendre era
sentir els dos junts el bonic so
que l'aigua del cel feia
sobre el sostre del meu paraigües
jo hagués volgut, com en el diluvi
veure sense parar caure la pluja,
per protegir-la sota el meu refugi,
quaranta díes, quaranta nits.

Un trosset de paraigües...

Però absurdament, inclús en les tormentes
les carreteres van vers algún lloc,
ben aviat la seva li va posar un límit
en l'horizó de la meva imaginació.
Va ser necessari que ella em deixés
després d'haver-me dit moltes gràcies
i jo la vaig veure molt petita
marxar alegrement vers el meu oblit.

Un trosset de paraigües...


Sembla que tenim la possibilitat de viure propers moments romàntics, aquests dies seran plujosos... sort!

2 comentaris:

andrés ha dit...

Pues te espero en mi balcón para contemplar la lluvia.

GEMMA ha dit...

A si? Ja,ja... gràcies per la invitació.