dilluns, 20 d’octubre de 2008

Dubtes

El dubte és inherent a l'ésser humà, com a éssers racionals que som, sovint vàries vegades al dia som preses dels dubtes que ens creen les múltiples oportunitats, els diversos camins a elegir, direccions a prendre, formes d'actuar davant d'un fet o circumstància... Perquè (en el millor dels casos) tenim la llibertat de decidir i de vegades la llibertat és un pes pesat.


Davant del dubte, la raó ens porta a sospesar les diferents opcions, analitzar-ne els pros i els contres per tal d'intentar destriar entre unes i altres, per assumir el cost d'oportunitat derivat d'entrar en un dels varis universos paral·lels que creem en escollir i deixar de banda per sempre més els altres.

Però de vegades el dubte s'allarga i amb un silenci opressor comença a formar part de la nostra vida conferint-li un pes afegit al nostre ja de per sí carregat farcell. Potser perquè tenim una lluita interna entre la nostra part racional i la vessant emocional (l'etern conflicte entre el cor i la ment). Potser perquè les nostres decisions afecten a altres persones i això ens fa tirar enrere, perquè, ho vulguem o no, estem indefectiblement vinculats els uns als altres, existeixen dependències insospitades i els efectes en cadena poden estar fora de la nostra imaginació. Ja sigui per por al compromís i a un possible fracàs, fins i tot per pura i simple indiferència o bé per falta de fe en les nostres capacitats, recursos o possibilitats, en algunes ocasions dubtem de manera exasperant i anem aplaçant sine die la nostra resolució, fins i tot amb conseqüències tant indesitjades com acabar perdent oportunitats o tancant-se portes. Com va dir Francesc Cambó: "Hi ha dues maneres d'arribar al desastre: demanar l'impossible i retardar l'inevitable".

El "síndrome de Hamlet", és dubtar massa, demorar una decisió més temps del que seria aconsellable i assenyat, matar l'acció amb la indecisió. Pren el nom del "famós príncep de Dinamarca" perquè "Durant el segle XIX i bona part del XX, "Hamlet" va ser considerada l'obra central i més significativa de Shakespeare, perquè abordava una preocupació fonamental de l'època del Romanticisme: el conflicte de la consciència i l'acció, el sentit de la consciència com una retirada de l'acció que es podia encaminar cap a la futilitat i, tot i així, era l'únic que podia impedir que l'acció esdevingués del tot absurda."

"El remei per a la claustrofòbia de la consciència és l'acció".


Doncs apa, a moure l'esquelet!!