dissabte, 2 d’agost de 2008

Olfacte

Ensopegar amb olors noves és un dels plaers dels viatges. Viatjar, per exemple, en automòvil entre camps cultivats durant un capvespre d'estiu és tota una explotació d'olors diferents: adob, herba tallada, menta, palla, lavanda...


En les primeres èpoques de la nostra evolució no viatjavem per plaer, només ho feiem per tal de buscar menjar, i les olors eren essencials. Moltes formes de vida marina deuen esperar a que el menjar vingui a fregar-les o elles puguin arribar-hi amb els seus tentacles. Però nosaltres guiats per l'olfacte, ens vam fer nòmades que podiem sortir a la recerca de menjar, caçar-lo i fins i tot escollir allò que més ens venia de gust. En la nostra primera versió de la humanitat, la marina, també utilitzàvem l'olfacte per trobar parella o detectar la proximitat d'un tiburó. I l'olfacte era a més un provador de valor incalculable que ens permetia privar que alguna cosa verinosa entrés per la nostra boca i arribés al delicat sistema tancat del nostre cos.

L'olfacte va ser el primer dels nostres sentits, i va tenir tan d'èxit que, amb el temps, el petit monticle de teixit olfactiu situat sobre del tendó nerviós va evolucionar fins a convertir-se en el cervell. Els nostres hemisferis cerebrals foren originalment pètals del tall olfactori.


Extret del llibre de Diane Ackerman: "Una història natural dels sentits".

Pensem perquè olorem!