diumenge, 25 de maig de 2008

14 cares

Per què sempre demanar un cafè en un bar és tot un joc de risc? Per què en la seva gran majoria no saben fer-lo bo? De veritat aquest és un molt pesat entreteniment. Si almenys els dolents els paguessis a més baix preu i ho sabessis per antelació! Ja ens poden dir que és cafè colombià, brasiler o mexicà, que la matèria prima no és el problema sinó la seva elaboració final. En el moment de demanar un café s'hauria de tenir l'opció de poder escollir entre boníssim, bo, passable i fastigós, no creus?

Tant és la seva procedència, saber d'on ve només és un reclam d'exotisme, però el que un vol i exigeix quan demana un cafè és poder prendre-se'l i digerir-lo amb gran plaer, no pas haver d'anar repetint en un i altre lloc “que dolent que és aquest cafè, quina porqueria”. Si, ja ho sé, es tracta d'anar tastant i marcant amb una creueta els locals a on sortosament és indispensable repetir.

Aquest escenari de clients amb cara de mal gust es repeteix que no vegis! I és que no sempre pots anar a fer un cafetó allí on ja saps que el fan com a un li agrada. Realment és un art, i ja n'hi ha d'experts en l'obtenció del seu sabor diví, però on són? Cal anar-se cada dia a Itàlia a prendre's un cafè? Una mica lluny, no creus?


Jo normalment, si puc, no faig gaires metres per prendre'm un cafetó, tinc la meva cafetera d'alumini Oroley de tota la vida, un clàssic encara molt viu, diuen que és una de les màquines més perfectes que hi ha, jo també ho crec. Ah!, per cert, algú sap per què aquesta magnífica cafetera es va dissenyar modelant una atractiva figura romboide de 14 cares? L'altre dia m'ho varen demanar, i no he trobat encara la resposta.