dilluns, 28 d’abril de 2008

La prudència

Abans de res dir que m'agrada molt aquesta virtut, hi milito.

Segueixo exprimint el Petit tractat de les grans virtutsde A.Comte-Sponville, he fet una tria de les idees que defineixen la prudència:

La urbanitat és l'origen de les virtuts; la fidelitat n'és el principi; la prudència, la condició. La prudència és una de les quatre virtuts cardinals de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana. Per als moderns, té més a veure amb la psicologia que no amb la moral, més amb el càlcul que no amb el deure. És la disposició que permet deliberar correctament sobre allò que és bo o dolent per a l'home (no en si mateix sinó amb relació al món tal com és), i d'actuar, en conseqüència, com convé. És el que podríem anomenar seny, però posat al servei de la bona voluntat. La prudència no regna però governa. Comporta incertesa, l'atzar, el desconegut. Virtut sempre temporal i de vegades temporalitzadora. És un saber viure real, que seria també un art de fruir. La prudència es preocupa pel futur, per tal com depèn de nosaltres d'afrontar-lo; virtut previsora o anticipadora; virtut de paciència. La persona prudent és atenta i està atenta. La prudència és l'art de tenir en compte: és el desig lúcid i raonable. La prudència és el que separa l'acció de l'impuls, l'heroi del cap de trons. Es tracta de gaudir tant com sigui possible, de patir el menys possible, però tenint en compte les limitacions o les incerteses de la realitat, altrament dit intel.ligentment. Cal dir que la prudència no prohibeix el risc, ni evita sempre el perill. L'ecologia, per exemple, demostra prudència.

Discreció, cautela, moderació, reflexió, serenitat... alguns possibles sinòmins.