dimarts, 8 d’abril de 2008

Créixer en la grandesa del tot

... en records erem rics. Havíem penetrat el vernís de la superfície. Havíem patit, sofert fam i triomfat. Aquestes són paraules que han quedat impreses en el record d'en Shackleton, les trobem en el llibre Atrapats en el gel. He llegit aquest relat escrit per Caroline Alexander sobre la llegendaria expedició per l'Antàrtida efectuada per l'explorador anglo-irlandés Ernest Shaclekton (el cap de l'expedició) i els tripulants de l'Endurance durant prop de dos anys, del 5/12/1914 fins 20/5/1916. Deu ni do, quines situacions tan extremes van viure aquesta gent! Poder sobreviure a la cruesa dels efectes que suposa viure en la pressió de baixíssimes temperatures sota zero té la meva absoluta i incorregible admiració, jo que sóc una fredolica de mena. Sortir viu de l'impacte d'immenses onades de l'oceà austral, congelacions permanents, la fredor dels cossos empapats de cap a peus, pluges, nevades, glaçades, poques hores de sol, menjar racionat, obligada bona convivència... tot això és duresa, duresa i més duresa, amb un munt de satisfacció afegida com a compensació. El vaixell va naufragar acabant per enfonsar-se, i els homes van resistir sense haver pogut complir amb els seus objectius però van romandre amb vida després de la indubtable odissea i en tregueren molta grandesa.


En els últims capítols es va explicant el desgast de les forces junt a la tenacitat dels homes per arribar al Port balener de Stromness on sabien que els rescatarien, és d'una emoció trepidant, una aventura del tot captivadora. A més tot el que va ser l'expedició està acompanyada d'una part gràfica, un munt de fotografies que va anar captant el fotògraf australià J.F.Hurley que formava part de l'equip, de fet han publicat un llibre recentment on es mostren unes fotografies bellíssimes i n'han fet una exposició. Sorprenent! Es va aconseguir un miracle, sobreviure d'una terrible vivència. I és que ja ho diu el nom que varen posar al vaixell: Endurance, la traducció és resistència.


Extrec diverses impressions dels diaris íntims escrits per molts d'ells, per posar-vos en situació: “Atrapats en el gel. No es nota cap moviment; // la via que tan prometia ha tornat a tancar-se // seguim atrapats // quince graus sota zero a mitjanit, per efecte del fred s'han congelat molts dels petits estancs congelats i s'han cimentat els trossos de gel, la qual cosa no augura res bo. // La idea de passar l'hivern en un vaixell atrapat en el gel és molt desagradable, per l'entorpiment del nostre treball i la relació forçada amb els mariners. // Tractant de trencar el gel entorn de l'Endurance, es decideix de mala gana renunciar a l'esforç, doncs la resta del gel és inpracticable. El vaixell queda atrapat en una esquerda, inclinat de costat, trenta graus a babor. // El principi del fi. // És difícil escriure el que sento, per un marí el seu vaixell és més que una llar flotant. Cruixint t i tremolant la seva fusta es trenca, les seves ferides s'obren i va abandonant lentament la vida en l'inici mateix de la seva carrera. // Una horrible calamitat ha caigut sobre el vaixell que ha estat la nostra llar durant dotze mesos, estem sense llar i perduts en un mar de gel. // Hi havia només 18 sacs de pell i s'asignaren a sort. // Els homes van passar les tres primeres nits al gel abans d'intentar dirigir-se a terra ferma, que es trobava a 585km de distància. // Un dia espantós. // A les cinc de la tarda se'n va anar a pique de cap: la popa, la que havia provocat tot els problemes, va ser la darrera en enfonsar-se. No puc escriure res més al respecte. // Jugar a esperar està acabant amb la paciència de tots. // Sacrificaren als gossos dels equips, es considerava que ja no farien falta i el menjar que consumien s'havia tornat massa valuós. // De no ser per una mica d'angoixa natural referent al nostre avanç, mai a la vida m'he sentit tan feliç com ara, doncs, no és aquesta existència l'autèntica, la vida en la que porto anys somniant?. // No he dormit les dues últimes nits degut al fred. // Hi ha un grup de sis que va a San Pedro en el Caird a uns mil sis-cents quilòmetres d'allí, la tripulació és escollida amb cura. // La història dels setze dies següents és la d'una pugna suprema en aigües convulsionades. // Mirant de través veiem un buit, com un túnel format quan la cresta d'una gran onada queia en l'encrespat mar. // Almenys dos del grup estaven a punt de morir. // En els meus vint-i -set anys d'experiència en tots els estats de la mar mai m'havia trobat amb una onada tan gegantina, una explosió de l'oceà. // Capità no tornaré a participar en cap més expedició. // Un cop a la platja tres d'ell empreneren de nou la marxa, pretenien arribar caminant al Port balener on podrien avisar per anar a rescatar a la resta de la tripulació. La zona es considerava inaccessible. Cadascun dels següents cims era més empinat que l'anterior. Tenim que arriscar-nos, esteu disposats? Baixarem deslliçant-nos. Semblaba que ens llancessim per l'espai sideral. // Quan un home està tan cansat com nosaltres cadascú a d'esforçar-se per no irritar als demés. // Vaig comprendre que seria desastrós que dormissim els tres, doncs en aquestes circumstàncies la son és fon amb la mort. // En la nostra ment el viatge havia acabat però quedaven encara 16km en terreny difícil. // Arribàrem per fi. Qui és vostè? Em dic Shaclekton, jo.. Jo em dono la volta i ploro.”

Això si és un viatge en majúscula, negreta i subratllat, no ho creus?