dimecres, 20 de febrer de 2008

Lectura

ALEXIS, de Marguerite Yourcenar.
L'obra la considero una manisfestació humana i profunda, un seguit de confessions que li fa Alexis (el protagonista de la novel.la) a la seva parella, pensaments intims que són abocats amb una sutil precaució per no ferir a l'altra. Història publicada als anys vint i no modificada ni adaptada mai als nous temps, època aquella en que l'homosexualitat era un clar tabú públic i privat, però Yourcenar l'utilitza com l'assumpte de la seva narració. Llenguatge acurat, sensible, sincer, per boca d'un protagonista que opta per alliberar-se del pes que sent, i com si fos una llarga carta li va transmetent amb elaborada delicadesa la seva opressió sentimental, una declaració expressada a cor obert. Com ja deixa entreveure el subtítol “Alexis o el tractat de l'inutil combat.”, és absurd el fet de voler negar el que un és i sent, sigui per motius sexuals (cas del llibre) o no sexuals, no val la pena contradir-se a un mateix siguin les raons que siguin. No?